Daniel Martínez Ferrando
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Daniel Martínez Ferrando
(València, 1887 – Ciutat de Mallorca, 1953)


VOLDRIA...
LA UNIÓ ETERNA
~













 
 

VOLDRIA...
 

Un vals voluptuós que al lluny desmaia,
una cambra embaumada de perfums,
i la llum de la tarda, que agonitza,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.

Notes d’aigua caient en el silenci,
la tebor d’una clara nit d’estiu,
el licor dels teus llavis..., la rotonda
de neu blanca que fan els gessamins.

Soletat, soletat al ple del dia
en un camp que enlluerne amb tanta llum,
l’ombra espessa d’un arbre, una au que cante,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.

Una barca engronxant-se abandonada
per una aigua més clara que el cristall,
fresca brisa que el rostre ens acarone
i l’oblit del futur i del passat.

Una cambra luxosa allà en el vespre
on tot foren tapissos i velluts,
domassos i divans, sedes i randes,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.

I llavores, caigut dins de l’ensomni
del poeta de Pèrsia, Omar Khayyam,
sentir que estic vivint, i que és ma vida
una estrela que roda per l’espai.

Despertar un moment mig en tenebres,
contemplar els abismes dels teus ulls,
i sentir com un llamp... Un sol que passa!
Per a dir-te, ma aimia, com te vullc!
 
 


Daniel MARTÍNEZ FERRANDO, Escumes, Imp. Mn. Alcover, Mallorca, 1936.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

LA UNIÓ ETERNA
 

Jo no moriré mai, dolça estimada.
¿Comprens el que vull dir? No morir mai...!
Mon esperit viurà en totes les coses
com part en moviment de la Unitat.

Viurà en l’aire que alenes, vida meva;
viurà en les mars serenes i els cels clars;
viurà per les boiroses llunyanies,
viurà en tot el que és bell i en el que és gran;

en els astres que et miren tremolosos,
en les postes de sol als olivars,
en l’oreig que t’acluqui els ulls al vespre,
en les aigües que canten per la vall.

En les planes daurades al migdia
i en les aubes florides a l’esclat,
i també en les tempestes furioses
viurà l’esperit meu en trons i llamps;

en els vents destructors, en les onades
i en els dits invisibles de les mans
que estremeixen la terra en ses entranyes
i que empenyen i trenquen els penyals.

Al silenci del cim de les muntanyes,
i allà on la soletat sia més gran,
si t’atures, ma aimia, i en mi penses,
veuràs que estic parlant al teu costat.

Plorar, no plores mai, que vindrà el dia
en què en nova unió tot florirà,
i ja junts per a sempre, serem àtoms
de l’Astre Incandescent de la Unitat.
 

Deià (Mallorca)
 
 


Daniel MARTÍNEZ FERRANDO, Escumes, Imp. Mn. Alcover, Mallorca, 1936.
~