DALT DE LA JUNGFRAU
 
 

Dalt de la Jungfrau,
vora del cel blau,
tindràs un palau
en cada nevera.
Quan de tard en tard
i avivant l’esguard
passarà l’isard,
sortiré a cacera.

Tindràs un mirall
en el blanc cristall
que muntanya avall
estén la gelada,
i un corrent gegant
formarà amb ton cant
l’eco palpitant
de la fondalada.

Tindràs un tresor
d’edelweis en flor,
les estrelles d’or
tindràs per llanternes...
Vine a la Jungfrau,
vora del cel blau,
a gosar en pau
de les neus eternes!
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

CANÇÓ DE TAVERNA
 
 

A la taverna d’en Mallol
s’hi riu i plagueja;
a la taverna d’en Mallol
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi beu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’en Mallol
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna d’en Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’en Mallol
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

LA PINEDA
 
 

Caminàvem pel bosc, com se camina
per una catedral. Nos internàvem
plens de recolliment, plens de misteri
          i parlant en veu baixa.

Com a través de cisellada ogiva
la llum de l’alba entre el brancall passava,
i amb ses irisacions les negres soques
          xapava d’or i grana.

Al cim de cada soca, que emergia,
com columna arrogant, de la muntanya
s’estremia dels pins la verda mesa,
          capitell d’esmeralda.

Ocult entre l’espessa nervadura
del brancall ufanós, dormia un àngel,
nimbada de penombra l’àurea testa
          i arraulides les ales.

I ha aparescut el sol. Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna;
llavores les daurades cabelleres
          han sacudit els àngels.

I empunyant amb l’esquerra una viola
i amb la dreta un arquet moll de rosada,
han preludiat l’himne eternal del fiat,
          despertador de l’ànima.

I creixent amb la llum, que poderosa
la terra i cel enamorada abraça,
l’himne del bosc solemnement s’eleva
          amb accents de pregària.

S’eleva al firmament, i apar al fondre’s
una nota, una veu, una paraula;
paraula començada al primer dia
          i no acabada encara.
 
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

NO PASSAREU
 
 

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
          no passareu.
 

~