Manuel Milà i Fontanals
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Manuel Milà i Fontanals
(Vilafranca del Penedès, 1818 - 1884)

UN TEMPLE ANTIC
LA FONT DE MELIOR
LA COMPLANTA D'EN GUILLEM
LA GRAN CARTOIXA
~



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

UN TEMPLE ANTIC
 

Hi ha un temple antic on altre temps los monjos
          resaren llurs cantars,
on potents i vassalls conhort trobaren
          o remordent esglai.

Sos nobles murs han combatut set segles
          amb pluges, vents i llamps;
jamai vençut, a cada nova lluita
          més bell se n’és tornat.

Avui pareix cobert al peu de boira,
          mes alça triomfant
arcs a dins d’arcs, historiades faixes,
          cloquer enfinestrat.

Que bé colora l’alba son aspecte,
          ensems joiós i gran!
Com s’avenen ses pedres envellides
          i els arbres verdejants!

L’obra de l’home, al camp belleses dóna
          i en pren ella del camp,
i, maridats art i natura, engendren
          vida i amor i pau.

Riu d’oblidança l’esperit neteja
          de pensaments amargs;
plers somiats per un instant li porta
          l’alè de l’ideal.

                       *

Del mig d’alta pineda el sol s’aixeca,
          les boires esquinçant;
dins de llum platejada arbres i roques
          se veuen enllà enllà.

De campaneta dolça veu s’escampa
          per la deserta vall,
i, amb sec cruixit, una esberlada porta
          s’obre de bat a bat.

Ja hi veig venir mestressa matinera,
          un nen a cada mà,
i, amb un aire plaent, tot xano-xano,
          un home de molts anys.

Noves remors, noves olors divaguen
          per la terra i l’espai...
Sossega’t, fantasia; cor, desperta’t:
          és hora de pregar.
 



 
~

 
 
 
 
 
 


 
 

LA FONT DE MELIOR
 

Set patges acompanyen
a l’aimador
que va trobar sa nina
prop de la font.

Del castell de son pare,
que n’és a prop,
cap a la font se’n baixa
Na Melior.

Un dia, quan baixava,
troba lo cos
d’aquell que tant volia,
estès i mort.

Nafrat de set ferides
sobre del cor,
nafrat amb les set llances
dels set traïdors.

Ja en cau l’amoroseta
sobre del cos;
Na Melior és morta,
Déu la perdò.

Què en toquen les campanes?
Toquen a morts:
Na Melior n’és morta,
Déu la perdò.

Al castell se l’emmenen
amb processó;
porten dos creus de plata,
tres gonfanons,

que volen soterrar-la,
Na Melior,
al castell de son pare,
dins d’un vas d’or.

Les robes i les fustes,
blanques ne són;
blanqueta n’és sa cara;
també les flors.

La morta, quan la passen
prop de la font,
a tot son cos s’hi agafa
gran tremolor.
 



 
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA COMPLANTA D'EN GUILLEM
 

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d’Espill!
La vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre de verdes branques caigué i morí!

Los dos barons pugnaven de temps antic;
tronava la tempesta per valls i cims:
un jorn l’arc de bonança veren lluir.

Era Guillem de Dela gallard fadrí,
en arts de pau i guerra fort i subtil,
i els cavallers li deien lo rei dels nins.

Serventa de la Verge, Blanca d’Espill
era conhort de pobres i pelegrins,
per tots anomenada la flor de llir.

«D’Espill, pubilla i dona, obre’m ton pit:
coneixes al de Dela, lo rei dels nins;
per senyor lo voldries?» «Oh mare, sí!»

«Hereu de mon llinatge, Guillem, mon fill:
bé saps quina és Na Blanca, la flor de llir;
per fembra la voldries?» «Oh pare, sí!»

Reberes als de Dela, palau d’Espill.
Ensems Guillem i Blanca foren ací;
que un sol mot se diguessen no es va sentir.

Mes semblà que la sala de llum s’omplí
i que olor se movia de Paradís,
i ella es tornà més bella, ell més gentil.

Ai!, de la sort de l’home, qui sap la fi?
Vingué una torrentada de sarraïns,
trencant castells i pobles i monestirs.

Del pont major de Dela ja són al mig;
Guillem surt amb sa maça fortment ferint,
mes tremolant sageta se n’hi va al pit.

«Adéu, vassalls de Dela, feels amics!
Adéu, pare, adéu, Blanca, pregueu per mi,
que cap a Jesús vola mon esperit!»

Ara, ben lluny plantada de sa raïl,
a dins d’ombrívol claustre benedictí,
al cel son perfum llança la flor de llir.

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d’Espill!
La vostra flor més bella, no la teniu;
l’arbre de verdes branques caigué i morí.
 



 
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA GRAN CARTOIXA
 

Imitat d’un poema provençal
del príncep Bonaparte Wise.


Vivament desitjós dels afalacs de Crist,
de la dolça bellesa de perfecció divina,
aquí sant Bru cercà el gran tresor mai vist,
          la rara rosa sense espina.

Aquí que roncs torrents de les roques llançà
i tempestats hi cova terribles la natura,
amb silenci sublim l’alta pau ell buscà,
          i del ver savi la ventura.

Car a la fi, esglaiat per espectre infernal,
amb son cor tan valent i sa veu tan severa,
«A fora —exclamà—, a fora, vil cura terrenal!
          Al foc, cògula; enrera!

Vil or!, baixa ambició!, oh fumera!, oh brut fang!,
fugiu ben aviat de ma ànima expandida!»
I tot plegat entrà dins el trencat barranc
          i dins de la vall ennegrida.

Tantost altres vingueren ardents del mateix zel,
avorrint el plaer, xautant-se de la glòria,
i aquesta Ciutat Santa a la cara del Cel
          ells bastiren, cantant victòria.

I així com alcions ajupits en la mar,
s’amaguen, meditant, dels pins en les fileres,
blancs d’hàbit, blancs de cor, com neu que es veu brillar
          de lluny, en les altes cingleres.

Satisfets, dia i nit, l’ideal contemplant,
inclinada passegen la pensativa cara,
endurits llurs genolls, del Senyor reflectant
          llurs ulls la llum serena i clara.

Embriacs de delícies, escampen amb fervor,
així com flors suaus olors embalsamades
escampen, ells perfums d’esperança i amor
          entorn les portes estrellades.

Preguen i canten sempre, quan el sol ardorós
llança sos raigs potents i als claustres dóna vida,
com quan l’oratge escombra, en l’hivern tenebrós,
          la terra que n’està adormida.

I així després molts anys sos cants han fet sentir,
com acordat compàs de la daurada ona
i com veu dels estels... I avui, lluny de morir,
          immortal son cantar ressona.
 



 
~
 
 
 
 

ñ