Francesc Martínez Miret
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc M. Miret
(Beniopa, 1901 – Tavernes de la Valldigna, 1936)

CANT A MARXUQUERA
ALS MEUS PARES
SEGONA NIT DE SANG
~




















 
 
 

CANT A MARXUQUERA
 
 

Dessota els peus pelosos d’un fort cinyell de serres
—immobles sentinelles que guarden de ses terres
                    el pa, la fe i virtut—
s’estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
                    d’augusta solitud.

Darrere, l’alt Mondúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
                    fins la blava Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l’alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
                    castell de l’antigor.

No sé què té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
                    ni es sent de passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d’arbres dolcíssima,
d’aucells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
                    dels fills colrats del camp.

Oh, els sagrats efluvis d’amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se’n —com de fornal estreta—
                    d’aquells encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l’enfonsen ardida
                    els punys dels llauradors!...

Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
—assedegat de pàtria— per al pit esculpir-les
                    (voldria fer-ho ab foc,
car sóc un fill de l’horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
                    ’relat al cor d’un roc!)

i veig aquí la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
                    ab xiscle amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d’amor que esclata
                    per dar vida i delit.

Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que no ensagna; no com l’arma de guerra
                    que branden els cabdills
ab llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors —ai!— les palpebres
                    de pares i de fills.

Oh vell forcat que brilles com ceptre d’un imperi
d’amor i d’esperança, de fe sense misteri,
                    de pau i de progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
                    ab inefable bes.

Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
                    que et dan els olivars,
i d’eixes muntonades superbes d’or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
                    penjant dels taronjars.

Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
                    als corcats garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
                    els troncs dels ametlers.

I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
                    vestint-les de coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
                    i blans llits de fenoll.

Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
                    i plora la poput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l’espatla
                    del tossal conegut.

Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles
                    dels aspres romanins.
Llavors, oh goig de l’ànima, com atre eixam, rumboses
vénen les fadrinetes a berenar gojoses
                    la mona sota els pins.

És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
                    van rumbejant als cors,
i, un temps febles flametes, s’aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
                    florint humanes flors...)

Ninetes, dolces nines, guardeu vostra innocència,
que sou la clariana de l’horta de València,
                    l’amor d’aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu taranes; mes, ai!, no us desempare
                    la candor en el ball.

Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
                    guardeu eixa candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guardeu eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
                    quan vinga l’estior.

Ja arriba l’estiuada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
                    dels grans raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues —pa vostre i sang brusenta—:
                    Déu vos en fa mercés.

Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
                    cobrixen fins al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
                    són besos que Ell us da!

I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l’arbre, feu-li, cantant, la gala
                    de cor, ànima i seny
des d’eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i engisera,
                    que sempre a Déu empeny.

Ben prompte ja, les pluges saonaran l’oliva,
puix la tardor s’acosta, i els grans bargins la viva
                    almàssera ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
ab l’oli de la joia ja no seran amargues,
                    ans dolces se us faran.

Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
                    i dónes oli suau!
Oh vida austera i dura dels fills del camp submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
                    i els dónes forta pau.

Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
                    i els cors dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
                    abelles, nines, flors...

Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
                    i et fa esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
                    jo vull en tu morir!
 

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, maig de 1930
 


AA. DD. Francesc M. Miret, l’últim poeta romàntic, Ed. Institució Alfons el Vell, Gandia, 2001
~

 
 
 
 


 
 

ALS MEUS PARES
 

I

Camí del món, jo duc la vida esclava
d’un sentiment que em da vida i delit;
sens ell, el pobre cor, com tronc sens saba,
es secaria, com d’un llamp ferit.

Flaira mos dies, i esbargint va l’ona
de tenebror que volta el vívid seny;
al seny i al cor da foc, els acarona
i a la lluita de bell nou els empeny.

Ombra plaenta de l’amor santíssim
de mos pares, que m’ompli de conhort;
únic amor del món esplendidíssim
que duu el tros de ma barca cap al port.

Amor únic, amor sant de mos pares,
emanació de Déu que m’has plasmat;
eres tu en qui jo crec, perquè veig clares
irradiacions del foc de l’Increat.

Eres tu el que en ma sang ardenta alenes,
com regueró de foc captiu, furient;
saba mora i cristiana de mes venes
que em glatixes a dins febrosament.
 

II

A l’aixopluc d’una muntanya dura,
i ensems a l’alenada d’aquell sol
que bull al meu terrer, immensa, pura,
rebí d’ells el primer bes al bressol.

I com és foc l’alé del sol, i abrasa
el bes dels pares, per l’amor encés,
i els duc reclosos dintre de la casa
del meu cor, pels dos focs roents empés

vaig pel camí del món, ple d’esperança,
no tinc por al brogit del temporal:
«Avant», dic al meu cor, i el cor avança.
«Atura’t», i s’atura front al mal.

«No escoltes les cançons de la sirena,
no mires les ullades de les flors...»
I va la barca fent camí serena
sobre mars d’afalacs enganyadors.
 

III

Quan, en deixar-los, resignats ploraven
i plorava mon pobre cor humà,
aquesta és la virtut que m’enfonsaven,
tota amerada d’esperit cristià.

Ja sé, car ho sentí a la mare un dia,
que tot el pensar d’ella i el glatir
eren sos fills només, i si calia,
presta n’era, per ells, fins a morir.

Ja sé que n’érem mel per a sa gola;
per a sos ulls, sagrada resplendor;
mes, si plaïa a Déu deixar-la sola,
sola la fel xuclava en la foscor.

Així s’ha fet son ànima de forta,
aixina de cristià n’és son amor.
 

IV

Mon pare és llaurador, i honra la terra
perquè és treballador, sofrit, lleal;
ja és roure vell i encara ardit s’aferra
a l’horta i al secà i a la marjal.

Tan fondes les arrels hi té clavades,
tan alt és son pensar i son amor,
que té per a la Pàtria obres gemades
i brolla per al Cel virtuts i honor.

Guarda intacta d’espós feel la promesa,
i, pare, té d’amor immensa deu;
no té riqueses, però té honradesa;
no sap de lletres, però sap de Déu.

Aixina és de sofrit, fidel i noble,
cristià i treballador, el pare meu!
 

V

Dessota l’ala d’una ingent muntanya,
pollet esbarriadís, mon poble viu.
Té el front emmorenit del sol que el banya;
sots l’ull d’un cel immens treballa i riu.

Que immens el cel de nostra Pàtria bella,
i els feixos d’or de nostre sol, que bells!
Mes, ai!, per a vosatres s’esbadella,
oh pares meus, una atra meravella;
per a vosatres atre cel titil·la,
immens, de vostres fills en la pupil·la,
i uns atres feixos d’or: els seus cabells.
 

VI

Tota ta vida, oh bon pare,
ha estat un ingent afany,
i la teua, oh dolça mare,
de dolor un esgarrany.

Obríeu la vostra entranya
i em dàveu sang i esperit
i em dàveu cor de muntanya
i em dàveu set d’infinit,

i m’ungíeu d’esperança
i em sadollàveu de mel:
l’un, suant en la llaurança;
tu, mare, signant-me el Cel.

I això un dia i atre dia,
i tants anys com han passat,
sempre espinada la via,
sempre en Déu l’esguard ficat.

Els solcos de vostra cara
i la cendra dels cabells
són els que pregonen ara
vostres sacrificis bells.

I com les branques s’entreguen
al pes dels fruits sadollats,
vostres fronts també es dobleguen
al pes de vostres bondats.

Jo també, pares, m’incline
davant de tan car amor,
i en guaitar-vos adivine
vostra pregona tristor...

Eixe mirar vers la terra
tan cansat i sense brill,
tan fix i constant, m’esguerra
entranyes i cor de fill.

Dos sols sembla que en les comes
del poblet ponent-se van...
Adéu, flors, i adéu, aromes;
adéu, llum, i adéu, encant!
Ai, pares meus, aixecant
de vostres mans les colomes,
prompte «adéu» direu plorant!
 
 

VII

Oh meravella de la creu sagrada
 de vostre Fill morent,
que un jorn vos hi vegueren abraçada,
en la crua follia del torment.
Oh Mare de l’amor i del dolor, Maria!
Vós que sentíreu, sola, l’agonia
de no poder ab vostre Fill morir,
féu que, en perint ací la humana escòria,
puga viure ab mos pares a la Glòria,
on mai l’esprit humà podrà fallir.
 
 


AA. DD. Francesc M. Miret, l’últim poeta romàntic, Ed. Institució Alfons el Vell, Gandia, 2001
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

SEGONA NIT DE SANG

Alçament de Catalunya
    (6-7 octubre 1934)
 

Catalunya, Catalunya,
com t’han enganyat aixís?
La Mare noble i gloriosa,
traïda per propis fills!
Malhaja qui al crit de Pàtria
encubria un malvat fi
i ab sang de germans pensava
rentar el més negre crim!
De temps que es sentia en l’aire
de rebel·lia el cruixit,
i ab el vel d’autonomia
jugaven tos enemics.
Mai tan negra nuvolada
avançar s’havia vist,
com si de llunyanes terres
l’empentara un mal esprit.
Aquella nit —gloriosa,
que en deien els teus cabdills—,
va cenyir-te una corona...,
però de sang i de llim,
i per terra arrossegada
—verge d’impol·lut vestit—
veguérem tota ta glòria,
ton honor i bon sentit.
Catalunya, Catalunya,
qui t’ho havia de dir,
que quan deslliurada et veies
et traïen els teus fills!
Aquell vespre s’atansava
(el vespre del dia sis
d’octubre de mil nou-cents
trenta-quatre), pressentint
la remor de la catàstrofe
que esdevendria a la nit:
greus remors d’insensatesa
que encongien l’esperit.
Bojos de furor, les armes
a les mans, a cents i mils
desfilaven per les places
i carrers barcelonins
els qui a deslliurar-te anaven
del poder dels enemics
per a estimbar-te després
del bolxevisme en l’abim.
També, com tantes vegades,
ressonava el crit viril
de «Via fora!» La ràdio
no cessà en tota la nit,
alternant el sacrilegi
de cançons de bastard fi
ab les de Religió i Pàtria
que enardixen l’esperit.
Mes no sonaven campanes
dalt del campanar del Pi
cridant a somatent, ni era
invocat el nom sublim
del gloriós patró sant Jordi
ni dels sants barcelonins.
No voldran mai res ab Déu,
els malignes esperits!
Però, per mig de la ràdio,
ab salvatges esgarips
empenyien a les armes
qui havien tots de fugir:
«Catalans, dempeus alceu-vos
contra vostres enemics!
Concentreu-vos, rabassaires,
puix la Pàtria està en perill:
tots alhora a defensar-la,
tots alhora, fins morir.
Socialistes, comunistes,
germans nostres que ens sentiu,
tots contra el Govern feixista
monarquitzant de Madrid...!»
I això una i mil vegades
repetit durant la nit,
i la solemne mentida
de que s’anaven unint
forces del Govern..., i atres
no podien resistir
l’atac dels mossos d’esquadra
i somatents baronils.
Mes, ai, resposta donaven
els canons tot de seguit,
i l’espetec de les bombes
i de bales els xiulits...!
Els carrers de Barcelona
lluentegen aquesta nit
de tanta sang com es vessa
de pobres enganyats fills.
Massa gran és la mentida,
ciutadans barcelonins,
massa gran i sangonenta,
que us acaben de trair:
els qui a la mort us empenyen,
als primers colps s’han rendit
o han fugit per clavegueres
mentre vosatres moriu.
No era amor envers la Pàtria
qui mogué als vostres cabdills,
era una follia d’odi
i un volcà de mals instints.
Sota el vel d’independència,
glatia el més negre crim:
primer ensagnar la Pàtria,
i ensagnar-la ab sang de fills;
després, trossejar sa Història,
les tradicions i destins,
puix malastruc s’atansava
el negre torb bolxevic,
missatger de la desgràcia,
pluja de socials verins,
vent que tot bé arrabassa,
tromba que ho va tot garfint
i estavellant: virtuts, honra,
Pàtria, Religió de Crist,
goig i benestar dels cossos
i aleteigs de l’esperit.
Catalunya, Catalunya,
qui t’ho havia de dir,
que quan deslliurada et veies
et traïen els teus fills.
Enganyats per les promeses,
a cents n’han caigut occits;
qui a la mort els empenyien,
vils i covards han fugit.
Malhaja qui al crit de Pàtria
encubria un malvat fi.
Oh Catalunya, germana,
corferida aquesta nit!
Jo al teu, sagnant, el meu junte
per copsar ton greu glatit.
Per aquesta ingent desgràcia
ab tu plore dolorit.
Pels germans morts, braus i nobles,
esflore un prec infinit.

7 octubre 1934

 

AA. DD. Francesc M. Miret, l’últim poeta romàntic, Ed. Institució Alfons el Vell, Gandia, 2001
~