Francesc Moner
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc Moner
(Perpinyà, 1463 – Barcelona, 1492)

COBLES DE LES TISORES
~












 
 
 

COBLES DE LES TISORES
 

I

Senyora, com me partí
d’on vostra mercè restà
ab les cosines senyores,
tan fora de mi restí,
que no és molt que m’oblidà
tornar-vos vostres tisores;
i jur-vos, sobre ma fe,
los sentiments tals estaven
per lo que per mi passava,
que els xiquets que em trameté
a casa el comte em parlaven,
que encara no em recordava.

II

Ab cuita, per obeir-vos,
me regoneguí les mans,
ab què les trobí senceres;
seguí’m així, sens mentir-vos:
que les trobí dins los guants,
que eren tornades ulleres.
I vengut en extasís,
descolorida la cara
de veure tan estrany cas,
diguí al xic lo que oís:
que al sendemà les cobrara,
sol que no se n’anutjàs.

III

Aní-me’n a ma posada,
dubtant alguna cautela
ab què se fos cambiat,
i dins ma cambra tancada,
mirant-les a la candela,
estava més espantat.
I posant-les en lo lloc
on acostumen servir
per fer la vista més veure,
los meus ulls, qui miren poc,
veren més que no es pot dir,
pensar, escriure ne creure.

IV

Viu volar una coloma
en estrem blanca i molt bella,
ab gest tan dolç com esquiu,
redona com una poma
i tan gran que és maravella:
la major de quantas viu.
Brava i mansa es mostrava,
tan gentil que, si es perdés,
fóra per cert molt gran tala.
Gran perill qui la volava
i gran bé qui la tingués
un poc travada de l’ala!

V

Ab les ales molt esteses
volava puntes als cels
per a perdre-la de vista.
Les voltes, en les deveses
feria colps molt cruels
als animals de sa llista.
No temia la repina
dels aucells qui la volaven,
ni los rotlons dels arqués;
ni bastava medecina
a sanar allà on miraven
sos ulls com ella volgués.

VI

Viu tras ella molt bell vol
i ella volar com a solta
entre ells, sens por, tota sola.
On viu no vola qui vol,
ni menys qui sap, tota volta,
mes qui pot solament vola.
Viu lo cor del montarí,
a dos passos de l’agró,
acometre lo milà;
mes, pus l’ala li fallí,
los cascavells sense so,
ni quant pugué no hi bastà.

VII

Viu volar tras la coloma
un esmerat pelegrí,
un sacra i dos gerifals,
un trunisenc sense ploma,
i també lo montarí,
tres o quatre proençals.
I viu anar terra terra
un mossol que, com ell canta,
la tortra vol contrafer;
l’engan portava per guerra,
mes jo sé, si bé que espanta,
que poc mal ha pogut fer.

VIII

Un xoriguer viu també,
que no sé quin vent li dava
en la cua, per montar,
que entre els altres se meté,
pus la coloma el mirava,
mes molt poc pogué volar.
Si lo cor fos d’esperver
i lo vent no li faltara,
com en sec tan prest fallí,
pler ere veure’l primer;
mes la coloma capsara
com farà tots a la fi.

IX

Prop del monterí que he dit,
viu un colom que seguia.
No sé com s’era afeitat:
diu-se que anava fingit;
mes qui en tal color se fia,
les voltes reste enganat.
La peça que està encuberta
per no perdre el rei, no gosa
salvar-se de son perill.
Consell és estar alerta,
que a vegades la rabosa,
fugint, mata lo conill.

X

Aprés viu venir, de passa,
un buac donant ferides,
sobre el vent muntant en alt,
tras la coloma, a gran caça,
ab les ales esquetides,
de plomes de girifalt.
La coloma bé se’l mira;
no sé si sap on fa niu,
ni si l’agre li coneix;
mas jo crec de lluny li tira:
no tinc temor que s’hi fiu,
sinó que de vent lo peix.

XI

Vola per son passatemps,
i fa l’aleta, i puis munta
als núvols sens treballar.
Deté’ls, com vol, tots ensems;
les voltes, ab una punta,
algú de tots va cansar.
Molt bell vol viu detràs ella,
mas nunca ploma hi perdé,
ni el peregrí no hi travà.
Més vola que la oronella,
i, quan vol, també es deté
mirant qui més volarà.

XII

Si, doncs, ni ales ni engans
no bàstan a detenir-la,
sols per tòrcer-li la via,
davant la vista de tants,
per què volarà l’esmirla
per esforçada que sia?
Viu-me les ales trencades,
lo cor per ella afamat,
mes la coloma tan lluny
que més seguir-la és debades,
lo refrany m’és recordat
que més val pardal al puny...

XIII

Mes past que tan bé presenta,
si fa donar-se gran fam,
qui se’n deu maravellar?
Més val un mirar que trenta,
i d’algú val més un ram
que quant més se pot donar.
Mes qui ni ram ni tal vista
ni ningun favor ateny
i pensa volar caent,
mereix la vida tan trista
que isque fora de seny?
També que es pesca de vent?

XIV

Mentre que estava en debat
de la manera que us conte,
les ulleres me caigueren,
i restí més acabat
que si isqués d’algun afronte:
tals coses m’esdevingueren.
I de temor de trencar-les
semblant espant me meteren
com fa al caure a qui fuig;
i com hi fui per mirar-les,
viu-les tornades com eren:
tisores de vostre estuig.

XV

Vuestra mercé m’ha enviat
per cobrar-les cada dia,
ab cuita; segons cuitava,
estic-ne maravellat,
que, pus altras ne tenia,
no sé per què s’enutjava.
I si us pesava, senyora,
que coses vuestres tingués,
com me mostrà vostre patge,
ja teniu bona penyora,
que és la vida que us prengués
com vos prestí l’homenatge.
 
 



Text normalitzat a partir de:
Francesc MONER, Obres catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 1970.
~