Anna Montero
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Anna Montero
(Logronyo, 1954)


T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...
EXILI
LES GAVINES I EL TEMPS
DEL CEL, EL NÚVOL...
HARMONIA, I
~


















 
 
 

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...
 

T’he donat el nom més bell

i un llac on el temps s’endinsa

t’he vestit de dubtes

i una certesa profunda
 
 

amor que amb la nit

desgranes la llum

del collar dels dies
 
 

t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma
 
 

amor sense nom

on el temps s’endinsa i nia
 


Anna MONTERO, Arbres de l'exili, Ed. Gregal, València, 1988.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EXILI
 

et dissemines al mirall del vespre

i és aquest tu que sempre se m’enfuig

boira de nit que multiplica els cels

el tu més meu el país que m’encisa

exiliada de mi fugitiva

de tu cercant el tu més fosc al clos

on el reflex del vespre m’enlluerna

et dissemines al mirall del vespre

i cada engruna de tu m’encativa

com cada aresta on l’atzabetja clou

i eixampla el foc que em dus exiliat

de tu proscrit de mi cercant la llum

més fosca al clos on el mirall del vespre

ens dissemina
 


Anna MONTERO, Arbres de l'exili, Ed. Gregal, València, 1988.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LES GAVINES I EL TEMPS
 

                             a marguerite duras, i. m.

somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: «jo vaig ser bella».
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat.

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d’un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.
 


Anna MONTERO, Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DEL CEL, EL NÚVOL...
 

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.
 


Anna MONTERO, Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

HARMONIA, I
 

tota la tarda a l’aguait
entre les branques
de l’acàcia que mor.
amb pas petit
s’atansa la tardor
i tot és on ha de ser:

al llindar
d’un altre cercle
o al fons de la veu
que ho diu,
i espera.
 


Anna MONTERO, Serenitat de cercles, Ed. Proa, Barcelona, 2004.
~

 
 
 

Amunt