LES BIRBADORES
 

Les he vistes passar com voleiada
de cantaires ocells quan trenca el dia,
i del tendre llampec de sa alegria
ne tinc l’ànima alegra i encisada.

Al cap i al pit, roselles; la faldada,
entre herbatges i flors, se’ls sobreixia,
i en cares i ulls i en tot el seu lluïa
del jovent la ditxosa flamarada.

Passaren tot cantant...! La tarda queia...
i esfumant-se allà llluny, encar les veia,
lleugeres, jovenils, encisadores...

com si amb llum de capvespre cisellades
sobre marbre boirós, les birbadores
fossin el fris d’algun palau de fades.
 

~

 
 
 
 
 

CAMÍ DEL CEMENTIRI
 

Alegre, ombrívol, d’atraient amplada
i engarlandat amb els tresors de l’horta,
va pujant un camí fins a la porta
que tanca el clos de la darrera estada.

A baix, el riu, amb ses cançons de fada,
la ciutat dels que ploren aconhorta,
tot guaitant somniós la ciutat morta
que a dalt s’adorm en la gran pau sagrada.

La via ja la veus: és encisera;
ves seguint-la i amunt: que allà t’espera
besant les creus, volant de brot en brot

sota els xiprers de verd negrós ombratge,
l’àngel que diu amb misteriós llenguatge:
«Si et deleix l’infinit... aquí hi és tot.»
 

~

 
 
 
 
 

 
 

L’EXILIADA
 

                                        Al British Museum

N’he restat somniós. Dins una caixa
virolada d’ocells de blanc i blau,
ben cenyida amb cent tombs d’estreta faixa,
una egípcia princesa hi dorm sa pau.

Lotus ardents que vora el Nil floreixen,
i els ibis llargs de bec i pesat vol,
direu que fins i morta li gorneixen
els nadius paisatges plens de sol.

Mes ai!... Al jorn de l’estrident trompeta,
que amb màgic surt esverarà després
els verms humans, ja em veig la princeseta
guaitant arreu amb sos grans ulls oberts.

I en veure el Thames i el Nil no, els ulls clou,
i a Phta li diu que es vol morir de nou.
 

~