Pere Jacint Morlà
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Pere Jacint Morlà
(València [?], ca. 1605 – ca. 1656)


AL RETIRO I HONESTITAT D’UNA AMA D’UN CAPELLÀ
LO QUE NAIX LLADRE DE COR...
ROMANÇ QUE FÉU QUAN LA SEUA PRESÓ
ROMANÇ
~
















 
 

AL RETIRO I HONESTITAT D’UNA AMA D’UN CAPELLÀ
 

Volgué veure la gran festa
que els cavallers lo dumenge
feren en aquell torneo
mossén Quinze o mossén Setze,

un capellà sens escrúpols,
non com altres mingontrelles,
perquè és home molt graciós,
de bon gust i millor temple.

Anà-se’n devés del pont
i mirà, sobre unes pedres,
dels cavallers les grans gales,
que són vespra de molts deutes.

Però vent que la serena
és causa de moltes febres,
perquè el catarro sol ser
gran ganància per als metges,

tornà-se’n devés sa casa.
I entre si deia el prevere:
«Que bon gust té la meua ama,
que no vol veure estes festes!

Mes fa bé, que és una santa,
i cert que pot ser exemple
de casades i de viudes,
de beates i donzelles.»

Mes l’ama, que desitjava
llevar-se de males llengües,
ficà dedins casa un home
que li sol tocar les tecles,

i al punt que los dos volien
fer lo gorumbé dels negres,
toca el prevere a la porta
i ella diu: «Ai, que és mossényer!

Amaga’t en lo rebost,
darrere de les taleques.»
Obri la porta i ell puja,
i ella diu: «Mi senyor, sente’s

i sope de bona gana,
que jo baixe baix a veure
les xulles que tinc al foc,
que tinc por que se m’hi cremen.»

Baixà i digué-li al galan:
«Manyo meu, ix presto, ves-te’n.»
I ell respon: «No vull anar-me’n
sense dar-te per a peres.»

Lo capellà, des de dalt,
deia: «Puja, que em desseque.
A qui dic jo puja prest?
Tu vols que jo em desespere!»

I alçant-se de la cadira,
arrunsant molt bé les celles,
se n’anà devés l’escala
i, entre burles i entre veres,

véu un home embolicat
entre l’ama i les faldetes
que, com si fóra ella un ànet,
li estava farcint lo ventre.

Lo capellà, gran figura,
posà’s de prest les ulleres
i, mirant lo tal succés,
digué, mig trist mig alegre:

«Ama, en haver acabat,
pujaràs a dar-me a beure.»
 


Pere Jacint MORLÀ, Poesies i col·loquis, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1995.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

LO QUE NAIX LLADRE DE COR...
 

Lo que naix lladre de cor,
si és ric i es troba jurat,
també fa lo rat penat
sens temor de Déu ni por:
lladre naix i lladre mor.
De la ciutat menja i gasta,
que quan té la mà en la pasta
no s’adonen del pessic,
perquè, ab la capa del ric,
en lloc de pastar, repasta.

Pobres hi ha que rigen bé,
i de Déu tan temerosos
que no tenen de golosos
un pèl, ab tenir en què,
que a vegades qui menys té
ses accions millor medix;
en ser ric no consistix,
per a que prenga quant pot,
que quan és u bon massot
no és menester dir-li mix.

Les quatre rendes de renda,
tot ve a ser un papassal,
perquè qualsevol bossal
ja sap del remei la senda:
que per a fer ficta venda
o la donació postissa,
per més que es faça pesquisa
no podran eixir-ne en sol,
que en moltes cases hi ha dol
i no ho saben en la cisa.

Qui de renda amostra mil,
ben mirat i tret en net,
es mor de fam i de set
i no alcança per a fil.
Està lo món tan sotil
i té lo pobre tal plaga
que aquell que té més no paga
i qui no té fa tramoies
portant prestades les joies,
i tot ve a ser bufalaga.
 


Pere Jacint MORLÀ, Poesies i col·loquis, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1995.
~

 
 
 
 


 
 

ROMANÇ QUE FÉU QUAN LA SEUA PRESÓ
 

Pares a qui tant venere
i us tinc del meu cor enmig,
d’aquest llec que és germà vostre,
puix que per tal lo teniu,

estos versos que us dedica,
per ser d’aqueix convent fill,
admeteu-los i estimau-los,
que a sa obligació acudix.

Una copla, cert, donosa
un amic m’escrigué ahir,
que de la meua presó
en ella em donà lo avís.

Dix-me que estava per frare
i que per ser-ho patixc;
si açò tenen per delicte,
confesse que he delinquit.

Si perquè só religiós,
quan és glòria per a mi,
és que volen fer-me càrrec,
ací estic per al castic.

Valga’m Déu! I què més feren
si m’haguera fet macip,
ermità o mosso de monges,
coquiller o escuraempriu?

Ara veig que els del coll tort,
los tercerols, los beguins,
són los que viuen i campen
i ses panxes van farcint.

Cert, pares meus, que ho he errat
en no haver-me fet beguí,
perquè ab dos cares campara
i no estiguera patint;

mes no sé tenir dos cares,
que só amic de mon amic,
i en hòmens de bé i honrats
és vanaglòria el patir.

Inmune de tota culpa,
en aquest guinneu estic;
cert que de res no tinc pena,
que el temps tornarà per mi.

Sols de la meua captura
estic algun tant sentit.
Ella fonc d’esta manera,
sense llevar ni afegir:

lo dumenge de vesprada,
a dèneu del mes d’abril,
quan començava a dir vespres
en lo cor de Sent Martí,

per la iglésia viu entrar
a un núncio i al senyor Fisc
(dic-li senyor perquè en tota
facultat està perit).

Lo núncio acostà’s al cor,
féu-me senya, al punt ixquí:
«Que és menester, lo fiscal
li té no-sé-què que dir.»

Aní devés ell i dix-me,
molt mesurat i remís,
fent de ministre, com sol,
en casos acusatius:

«Véngase al punto conmigo,
desnúdese.» Despullí’m.
(«Que em cremen si no vaig pres!»,
entre mi mateix diguí.)

Entrí en la meua capella,
i lo meu armari obrint,
fiquí embolicats dins d’ell
musseta i sobrepellís.

Traguí el manteu i sombrero,
trobà’s mon rector allí,
digué’m: «Petre, què és açò?»
«Que toquen a recollir,

estos senyors, ma persona,
que en esta guerra civil
entre barrets i caputxos,
plena d’entimes i crits,

està la peça encarada,
segons diuen, devés mi;
a mi l’apunten, mes pega
al blanc del negre, lo tir.»

Respongué’m lo meu rector,
ple de pesar i afligit
(que viu Déu que li dec molt,
perquè és mon pare i abric):

«Per a què diu això, Petre?
Tinga valor, tinga pit!»
Responguí-li: «A mi no em falta,
que el tinc molt superlatiu.»

Prengué portar-me a son càrrec;
lo fiscal no ho consentí,
i sort que tinguí ocasió,
si volguera, de fugir.

Entràrem en est palau,
vingué el carcerer, obrí
esta presó, que pot ser
masmorra per a catius.

Obedient a sos preceptes,
ab gran esforç argollí’m
en esta argolla que tenen
los capellans en comís.

Determinaren posar-me
en un guinneu ple d’orins,
que sense dubte que sobra
per a ser de talpons niu.

Repliquí que no era puesto
decent a l’estat que tinc,
que era sols bo per a gent
de l’estrop o del trapig.

Daren-me tres apossentos
que és a on estic residint.
Passe una vida cartuixa;
lo puesto és un poc sombriu.

Falta’m lo entreteniment,
no em dóna cosa desig,
sols cuide de barba i ungles
com a frare caputxí.

Entrí com un rossinyol,
vedaren-me los reixius;
han-me manat que no cante,
a tot calle i obeïxc.

Té’m tancat lo carcerer,
no vol de l’orde excedir:
no guarda els deu manaments
tan bé com em guarda a mi!

Faltà’m, per a mon regal,
lo sopar la primer nit,
mes Déu volgué que ocupara
los meus budells Joan Postís.

La soledat passaria
si lo estol d’alguns mosquits
no es donassen tanta pressa
venint a dir-me cosí.

A penes clusque los ulls
quan comencen los zumbits;
mes sempre al que és desditxat
parents no el deixen dormir.

Les rates d’aquesta casa
pareixen uns grans conills;
mes falten los gats, havent-hi
tants d’escrivans i alguacils.

Los presos, a les goteres,
molt los tenim que agrair,
que elles ploren gota a gota
quan nosaltros fil a fil.

Diuen-me que em tenen pres
per si diguí o no diguí,
quan a ningú pot ofendre
lo que en esta vida he dit,

que no tinc tan poc ingeni
(i en açò no em desvanixc)
que lo respecte degut
no guarde sempre al que rig.

Bo fóra que jo parlara
ni marmolara de qui
pot castigar-me, que fóra
voler al cel escopir!

Si hui té la mà en la pasta
i m’assentàs un pessic,
¿no està en sa mà fer-me coca,
llongueta, bollet o prim?

Puix, ¿com puc jo marmolar
si conec lo que ara dic?
¿No era voler que em tinguessen
per un home defallit?

Bé pot ser que algunes ràbies
m’hagen allevat, i així
tinga la mentira crèdit
i es folguen mos enemics,

que bé llance jo de veure
que no só dobló d’a huit
per a que m’estimen i amen
i em vagen fent lo quis-quis.

Paciència tindré, paciència,
que no he de perdre els sentits,
ni faré la boveria
tan gran com ha fet Gorrís.

Vinguen inclemències, vinguen,
que no em tenen que transir,
que per a ocasions com estes
reserve lo baronil.

Lo pusil·lànim té lloc
en los hòmens d’alfanic,
tots polseretes i calces,
bons per a tapes d’espills.

Mes no en mi, que ànimo em sobra
per a poder resistir,
del riu de tantes desditxes,
la còpia de remolins.

Que si alguns dragons contraris
sa malícia han escopit
contra la meua ignorància,
no tinc por del seu verí.

Que el temps, que és mestre tan savi,
traurà per sos alambics
la veritat apurada,
més neta que lo gesmir.

Lo que en esta casa passe
os diré, si és que m’oïu:
tots me diuen frare Pere,
pensen que em sap mal, i em ric.

No volent que baixe baix,
de l’apossento no ixc;
de grill vinc a passar plaça
de dins d’est carabassí.

Dorm set hores d’un tiró,
lleve’m en punt de les huit;
desperta’m lo Micalet
i a voltes los teuladins.

Menge no de bona gana,
perquè em falta lo apetit,
que de poc temps a esta part
tinc ventrell de filadís.

Pose’m a resar mes hores
i después un rato llixc;
si tinguera companyia,
jugara un poc als naïps.

Ve’m a veure lo rector
tots los dies, perquè, en fi,
paga’m en correspondència
amor tan gran com li tinc.

Vénen alguns capellans
amics meus, molt a sovint,
i no s’olvida de veure’m
jamai lo caritatiu.

Per a la melancolia
que de quan en quan m’aflig,
tinc ací un orinal verd
i una trompa de París.

Jo confesse, pares meus,
que sent lo vostre cariny,
mes paciència!, que així ho deia
de Còrdova lo botxí.

Als mestres, als presentados,
a tots los lectors sotils,
als sacerdots, als coristes
i als novicis grans i xics,

dieu-los que, de ma part,
los bese les mans i dits,
i si més volen que els bese
ha de ser traent-me d’ací.

Lo cabildo m’olvidava
i posava ja en olvit.
Sens dubte que desvariege:
viu Déu que no estic en mi!

Cabildo il·lustre, a qui deu
aquest pres, aquest pobil,
més que a una bona madrina
una dona quan parix;

cabildo de mes entranyes
a qui dec fer-li lo mix,
encara que de massots
tan sols un pèl no teniu;

cabildo que en voluntat
em té tallat lo melic,
ja que sou per excel·lència
de lo lliberal lo arxiu,

teniu-me en vostra memòria,
que sé que no puc perir,
puix tinc en mon patrocini
a tals Guzmans per padrins.
 


Pere Jacint MORLÀ, Poesies i col·loquis, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1995.
~

 
 
 
 


 
 

ROMANÇ
 

Per estar cansat del món,
que lo enteniment mareja,
i la mar, de tantes trampes,
corre perill de tormenta,
a cert convent me n’aní
que està fora de València,
de monges que, per enteses,
la discreció les celebra.
Demaní, tocant al torn,
per la mare sor Taleca,
la qual, eixint, me digué:
«So Morlà, passe a la reixa!»
Passí a la reixa i trobí
que havien eixit ab ella
a sor Col i a sor Lletuga,
a sor Andívia i sor Bleda,
monges que tan sols són bones
en lo temps de la Quaresma.
Digueren-me, molt mirlades:
«Si vosté no està de pressa,
a parlar-li vol eixir
la priora, que és discreta.»
I a penes me daren lloc
per a menejar la llengua,
quan ixqué la tal priora
ab la cara molt alegra;
cert, bona traça de dona,
mes era tan transida, flaca i seca
que em paregué lo sancarró de Meca.
Demanà’m que com estava,
gastant conceptes d’entesa,
obligant-me a mi a respondre
de compliments gran arenga.
«Què hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li: «Una gran festa
lo diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per qui?» «Per santa Teresa,
que una confraria funden
de mil indulgències plena.
Hi ha solemne processó,
i lo dilluns, en la iglésia,
hi ha d’haver en una justa
de poetes gran contienda.»
«I qui fa tot eixe gasto?,
que a fe que costa moneda.»
«Frare Manuel Mendoza,
lo que va en una muleta.»
«Deu poder molt, eixe frare!
És de nació portuguesa?»
«Vol veure vosté si pot,
que farà eixir la diablera
i una dansa de peraires
ficats en una baieta!»
«Frare que té tants amics,
serà molt just que el conega.»
«Allargue-li Déu la vida
sense fred i sense febra,
i a pesar de la malícia,
puix en tals obres s’emplea,
mereix son nom fama eterna
i que el món gravat lo veja
en llàmines de llautó
i en lo escrit d’una albudeca.
No dirà que no l’alabe!»
«Pare meu, si ho considera,
bé valen estos versets
quatre lliures de ragea;
però, que gran desditxa que no s’usa
donar-los a los poetes ni una puça!»
Volgué veure lo certamen;
traguí’l de la faltriquera
dient: «Estos són los premis
que donen, senyora meua:
al que farà millors lires
li donen en recompensa
un diamant en un anell,
atan gros com una nespla.»
«Ja el pendran, senyor Morlà,
com un pinyol de cirera.»
«I en les dècimes prometen
de pedres una maceta;
i en la glossa hi ha una tassa
que, per ser tan rica i bella,
podrà beure sens escrúpols
de Bretanya la princesa.
Mes tinc por, segons m’ha escrit
un amic que tinc en Sueca,
que diu: “Amic del meu cor,
si glossa ve de Montalban o Vega,
no hi ha poeta que en la tassa bega.”
Al romanç donen bolsillo,
i, segons modo i manera,
pense que lo hi donaran
a Jacinto de Maluenda,
perquè ha posat tants de medis,
segons m’ha dit una vella,
que em fa estar esbalaït.
So Jacinto bé poguera
deixar-se d’aqueixes coses!
¿No bastava una novena
que ha fet vosté aquestos dies,
a sent Martí i a sent Mena,
i no fer que li parlàs
a Cros Jusepa la cega?
M’han dit que l’ha sobornada
en donar-li aquella lletra
que diu, si mal no recorde:
“A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»
«No em dirà qui són los jutges?»
«Oh, senyora, gran noblea!
Vull referir-los del modo
que s’han donat a l’empremta.»
Tot açò li llixquí, i dix-me ella:
«Pareix que han desparat una femella!
Com no em diu qui és l’assessor?»
«Senyora, si ho considera,
he perdut a don Beltran
entre tanta polvareda:
ferma’s lo licenciado Cros.» «Només?
Ell és simple, a pagar de mos dinés,
i si tinc que dar mon vot,
jo sé què fermar-se pot.»
Responguí-li: «No és excusa
tot allò que lo món usa,
senyora. L’home que és pobre,
li diuen Juan Canelobre;
mes, si diner a sa prosàpia amela,
li diuen Canelobre de Canela,
i si en la tal hacienda té millores,
Canelobre Canela i de Tisores.»
Respongué’m, molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè pense deixar-la molt contenta:
si Cros tingués moneda com té sang,
jo sé què es fermaria: Cros de Cranc,
i perquè açò no tinga a novetat,
oja’m lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n un cert dia per la Llonja
i posí’m a parlar en Joan Taronja,
i anant los dos devés lo Consolat,
viu que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n a casa, i diu-me una veïna:
“Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»

 

Pere Jacint MORLÀ, Poesies i col·loquis, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1995.
~