LA RIMA, SENYORA NOSTRA
 

Rima miraculosa, tothora en primavera,
amb garlanda de roses i d’estels enjoiada,
que tens plena d’angúnia la divinal mirada
i tens la boca fresca, vermella i riallera;

Rima, Regina nostra, de paraula sincera
que esdevé tota música i que esdevé embaumada,
que pels ulls que se clouen passes il·luminada
i suau aleteges en el cor que t’espera;

Rima, ideal Senyora, que mous la fantasia,
que commous l’esperit i la vida embelleixes
floreixent l’arborat de la fe que somnia
i engrunsant l’enyorança de romàntiques queixes...

Oh, la ditxa del viure consagrant-te la vida
i sentir en el front ta besada exquisida!

~

 
 
 
 

 
 

EL CAMÍ DE LA RIMA
 

La Rima va per uns camins de maravella,
envoltada de raigs del sol i de la lluna;
la Rima va suaument, molt suaument, com una
parpellejant i blanca, misteriosa estrella.

La Rima du els peus nus, i on posa los peus ella
creixen, totes galanes, les flors, i cadascuna
té el reflex, en el càlzer, de la mirada bruna
de la Rima que passa, tota serena i bella.

I la Rima entreobre sos llavis de magrana,
i les cigales d’or i els aucells sorollosos
i l’escuma argentada de l’aigua en la fontana
canten himnes triomfals, de goig, melodiosos...

I tanca els ulls la Rima, i les fulles i el vent
murmuregen suaus, melancòlicament...

~

 
 
 
 

 
 

CANÇÓ SOBRE UNS VERSOS DE TELLIER
 

On són les oronetes? Passaren la ribera
i ara són les cigonyes que cap al tard se veuen.
Fugen les oronetes i vénen les cigonyes
com els cabells blancs vénen després dels cabells negres.

És un cercle sens fi baix el cel, i que volta
—com a l’ànima nostra trobem el ressò igual—;
les aus de primavera, les aus de l’autumnada;
el temps dels cabells negres, el temps dels cabells blancs.
 

~