Joan Navarro
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui



 

Joan Navarro
(Oliva, 1951)


GLOSSARI D’ACOMIADAMENT
LLUNA DE TERRA
~












 
 
 

GLOSSARI D’ACOMIADAMENT
 
 
A Salvador Jàfer i Josep-Lluís Bonet
 
Ni llebre ni llop al pou de les estrelles
ara que m’emborratxaran d’atzur.
                                                             Silenci.

Els corredors s’incendien de voliaines
que s’esconillen per portaleres de fum.

(La xibeca es va menjar els ulls del meu cavall.)

Enmig del desert un espill de plata.
                                                                 Qui
porta el mall em donarà d’aigua.
                                                            Sóc escorpí.
De mots em faré un amagatall de fang.
Llenceu ampolles tatuades de missatges, car
sóc l’amo de l’illa que enlaira llimella!

Brosses marines als teus llavis dient-me adéu,
adéu, llençols com fantasmes per les teulades,
adéu, qui em traurà les escates daurades dels ulls?

Albanells de vora tarda ens picaran les mans.

Pots de vidre per la fel, les dents són flama!

Vindran ventims d’encimbellades urpes
per mossegar el bosc. Ventim d’ossos ratats
llepant les bruixes dels boscos.
                                                         Ventim al bosc.

Em sento escarit, perdut en nit de neula, i
atapeït de coralls clivello clams enllà del mar.

Pardals i peixos sobre la taula, per ulls
dues pedres.
                         Tot sol em menjo damunt les veles.
Amb focs de pi enllumeno les façanes
i signo creus a les pells dels arbres.
Adéu, em trencaré les mans a cops d’enyorança
i ompliré els pous de ferro, d’estrelles de metall.

Ja brunzen, ja brunzen les bruixes de l’alzinar,
porten tesa bandera damunt de cavalls!

Gargotejo núvols sobre l’arena amb espill
de plata.
                Els morts ens parlen d’horabaixa
i volen arraps, cascavells per als clots.

Esventeu cendres de moixó a mitja boira!

Fulles d’albanells dintre les cambres, dintre
vidrioles de carn: el cap com una allau de plomes.

L’oriflama és una gavina que beca l’horitzó
quan els carrancs bramen damunt d’escumes
de porcellana, menjant ferro, xarxes
de vidre.
                 Els déus del mar no tenen ulls,
porten dalla virolada, fuet de l’ànsia.

Lludrigons a les jàsseres de casa l’avi
roïnant sofre al dessobre dels damnats.

Qui són els damnats?

                                         Al rocall neixen serps.

Porticons, obriu-vos a l’alba: sóc el damnat!

Qui porta el mall em donarà d’aigua.
                                                                    Pel
desert cavalquen genets a mitja lluna.
                                                                     Sóc
escorpí en rocall de serps.
                                                El foscant s’apropa,
i a la serralada ha mort el flam.

                                                         El puny com un roc.

No em glaçaareu el pit, òlibes de mar: les naus
                            de ferro tenen frontera!
 


Joan NAVARRO, L’ou de la gallina fosca, Llibres del Mall, Barcelona 1975.
~

 
 
 
 


 
 

 
LLUNA DE TERRA
 

I

       La tardor s’embosca a les cambres de les 
  mansardes com una fugitiva, lluny de tot perill,
  alhora que el mirall s’emplena el rostre d’estels,
  cometes de cabells caragolats.

       Les ciutats d’Europa veuen arribar dintre la 
  boirassa les naus de folls. A Schleswig-Holstein,
  temps enrera, havien traçat ja el cercle sagrat,
  la bardissa de foc.

       Una aranya defallia damunt un tapís de neu,
  terreny de la paraula, i vidres enllà els arbres 
  del firal descobrien la seva vertadera geografia:
  uns caminois que com serpete suraven al mig
  d’un gran desert de núvols.

       L’aigua de les aixetes rosega les piques 
  mil·lenàries, cossiol de falcons que han perdut
  els plànols dels cels.

       Una remor de nous i panses s’enfila per les
  escales.

       Qui té la paraula té l’espasa?

       Les fruites de l’hivern ja feia temps morien
  damunt les taules embolcallades de tovalles
  tatuades de llunes i datileres.

       Algun aprenent d’equilibrista, rovellant-se
  els astres, havia penjat de les palmeres la pell 
  del cisellaire!

       Al mig del bosc el tritó dóna l’últim crit
  del dia.

       Una immensa platja mormola entre escumes.
 
 

II

        Gats enfuriats es barallen als garatges deserts
   on navilis remots naveguen en tolls de petroli.
   La lluna del temps, enlairada en la torre, em 
   vigila el vol d’una garsa: reconegut, he enfilat la
   mirada als tatuatges del cel i he ofert als déus
   tres pedres, raïm, aigua i mel. He ordenat que
   em tancaren la finestra, car el llop d ela ni ja
   rondineja pels cantons.

        Als barandats de la cotxera algú havia escrit
   el meu nom: em diuen A.
 
 

III

        Ja ho sabeu, jo sóc l’Altre, aquell que
   agombola mil carasses i arrapa parets quan set
   cercles de foc rodegen la ciutat. Em van donar 
   un nom i m’assassinaren, vaig haver d’inventar-ne
   d’altres per tal de renàixer del fang de les 
   paraules.

        Ja ho sabeu, m’anomenen A, i em
   crucifiquen a les parets, junt a les taques
   d’humitat, i als papers que ells guarden als
   secrets arxius.

        La barca del meu nom fondeja l’illa: jo sóc
   l’illa.
 

 

 IV

        Traficant de misteris, comerciant de daus,
   albirava, a punta de dia, la lluna de terra,
   l’ànec de plata, el cos de la desfeta del meu
   gran amor.

        Qui ha arrencat l’arbre que floria al mig del
   bosc?
        Perdut l’arbre, perduda l’esperança?
 
 

V

        Et vaig coronar amb les flors de l’equinocci i
   em digueres que el sol era una pedra, un
   tambor de foc. “Die Grenzen meiner Sprache”
   bedeuten die Grenzen meiner Welt. Més enllà
   de la fi del món, rera cortinatges d’inabastables 
   selves, et vaig estimar.

        Sol de pedra. Lluna de terra. Flor 
   d’equinocci.
 
 

VI

        Amor, amor, el viatge s’acaba i comença la
   vida. Les copes adormen pols de vi i cendres. Els 
   llençols han despintat la figura del nostre cos.
   Les campanes no mormolen al fons de la vall.

        Vine, dóna’m la mà. ¿Qui ha omplert
   aquesta cambra de mapes?
 
 

VII

        Les oliveres bramen la meva solitud de plata,
   fantasma com sóc d’aquest capvespre que 
   s’esmuny pel si de les muntanyes, pàtria del foc
   i de la lluna.

        El meu cor dorm al cor del bosc on les 
   daines no temen l’home, eterna por de sageta
   de coure.

        On les torres es capbaixen viu qui més
   m’estimo.
 
 

VIII

        Qui em parla? ¿Qui construeix aquest discurs
   que balla als núvols d’aquesta cambra que
   s’enfonsa?

        Et conec, amic. Sé on t’amagues, drac de
   flama. ¿Ets tu, o sóc jo el qui parla? ¿Us dono jo
   la paraula, fruites de l’hivern, o sou vosaltres
   qui me la doneu?

        Quan em penso em nego: flama i cera.
 


Joan NAVARRO, Bardissa de foc, Edicions del Mall, Barcelona 1981
~

 
 

ñ