Ni llebre ni llop al pou de les estrelles
ara que m’emborratxaran d’atzur.
Silenci.
Els corredors s’incendien de voliaines
que s’esconillen per portaleres de fum.
(La xibeca es va menjar els ulls del meu cavall.)
Enmig del desert un espill de plata.
Qui
porta el mall em donarà d’aigua.
Sóc escorpí.
De mots em faré un amagatall de fang.
Llenceu ampolles tatuades de missatges, car
sóc l’amo de l’illa que enlaira llimella!
Brosses marines als teus llavis dient-me adéu,
adéu, llençols com fantasmes
per les teulades,
adéu, qui em traurà les escates
daurades dels ulls?
Albanells de vora tarda ens picaran les mans.
Pots de vidre per la fel, les dents són
flama!
Vindran ventims d’encimbellades urpes
per mossegar el bosc. Ventim d’ossos ratats
llepant les bruixes dels boscos.
Ventim al bosc.
Em sento escarit, perdut en nit de neula,
i
atapeït de coralls clivello clams enllà
del mar.
Pardals i peixos sobre la taula, per ulls
dues pedres.
Tot sol em menjo damunt les veles.
Amb focs de pi enllumeno les façanes
i signo creus a les pells dels arbres.
Adéu, em trencaré les mans
a cops d’enyorança
i ompliré els pous de ferro, d’estrelles
de metall.
Ja brunzen, ja brunzen les bruixes de l’alzinar,
porten tesa bandera damunt de cavalls!
Gargotejo núvols sobre l’arena amb
espill
de plata.
Els morts ens parlen d’horabaixa
i volen arraps, cascavells per als clots.
Esventeu cendres de moixó a mitja boira!
Fulles d’albanells dintre les cambres, dintre
vidrioles de carn: el cap com una allau de
plomes.
L’oriflama és una gavina que beca l’horitzó
quan els carrancs bramen damunt d’escumes
de porcellana, menjant ferro, xarxes
de vidre.
Els déus del mar no tenen ulls,
porten dalla virolada, fuet de l’ànsia.
Lludrigons a les jàsseres de casa l’avi
roïnant sofre al dessobre dels damnats.
Qui són els damnats?
Al rocall neixen serps.
Porticons, obriu-vos a l’alba: sóc
el damnat!
Qui porta el mall em donarà d’aigua.
Pel
desert cavalquen genets a mitja lluna.
Sóc
escorpí en rocall de serps.
El foscant s’apropa,
i a la serralada ha mort el flam.
El puny com un roc.
No em glaçaareu el pit, òlibes
de mar: les naus
de ferro tenen frontera!
LLUNA
DE TERRA
I
La tardor
s’embosca a les cambres de les
mansardes com una fugitiva, lluny
de tot perill,
alhora que el mirall s’emplena el
rostre d’estels,
cometes de cabells caragolats.
Les ciutats
d’Europa veuen arribar dintre la
boirassa les naus de folls. A Schleswig-Holstein,
temps enrera, havien traçat
ja el cercle sagrat,
la bardissa de foc.
Una aranya
defallia damunt un tapís de neu,
terreny de la paraula, i vidres enllà
els arbres
del firal descobrien la seva vertadera
geografia:
uns caminois que com serpete suraven
al mig
d’un gran desert de núvols.
L’aigua
de les aixetes rosega les piques
mil·lenàries, cossiol
de falcons que han perdut
els plànols dels cels.
Una remor
de nous i panses s’enfila per les
escales.
Qui té
la paraula té l’espasa?
Les fruites
de l’hivern ja feia temps morien
damunt les taules embolcallades de
tovalles
tatuades de llunes i datileres.
Algun
aprenent d’equilibrista, rovellant-se
els astres, havia penjat de les palmeres
la pell
del cisellaire!
Al mig
del bosc el tritó dóna l’últim crit
del dia.
Una immensa
platja mormola entre escumes.
II
Gats enfuriats es barallen als garatges deserts
on navilis remots naveguen en
tolls de petroli.
La lluna del temps, enlairada
en la torre, em
vigila el vol d’una garsa: reconegut,
he enfilat la
mirada als tatuatges del cel
i he ofert als déus
tres pedres, raïm, aigua
i mel. He ordenat que
em tancaren la finestra, car
el llop d ela ni ja
rondineja pels cantons.
Als barandats de la cotxera algú havia escrit
el meu nom: em diuen A.
III
Ja ho sabeu, jo sóc l’Altre, aquell que
agombola mil carasses i arrapa
parets quan set
cercles de foc rodegen la ciutat.
Em van donar
un nom i m’assassinaren, vaig
haver d’inventar-ne
d’altres per tal de renàixer
del fang de les
paraules.
Ja ho sabeu, m’anomenen A, i em
crucifiquen a les parets, junt
a les taques
d’humitat, i als papers que
ells guarden als
secrets arxius.
La barca del meu nom fondeja l’illa: jo sóc
l’illa.
IV
Traficant de misteris, comerciant de daus,
albirava, a punta de dia, la
lluna de terra,
l’ànec de plata, el cos
de la desfeta del meu
gran amor.
Qui ha arrencat l’arbre que floria al mig del
bosc?
Perdut l’arbre, perduda l’esperança?
V
Et vaig coronar amb les flors de l’equinocci i
em digueres que el sol era una
pedra, un
tambor de foc. “Die Grenzen
meiner Sprache”
bedeuten die Grenzen meiner
Welt. Més enllà
de la fi del món, rera
cortinatges d’inabastables
selves, et vaig estimar.
Sol de pedra. Lluna de terra. Flor
d’equinocci.
VI
Amor, amor, el viatge s’acaba i comença la
vida. Les copes adormen pols
de vi i cendres. Els
llençols han despintat
la figura del nostre cos.
Les campanes no mormolen al
fons de la vall.
Vine, dóna’m la mà. ¿Qui ha omplert
aquesta cambra de mapes?
VII
Les oliveres bramen la meva solitud de plata,
fantasma com sóc d’aquest
capvespre que
s’esmuny pel si de les muntanyes,
pàtria del foc
i de la lluna.
El meu cor dorm al cor del bosc on les
daines no temen l’home, eterna
por de sageta
de coure.
On les torres es capbaixen viu qui més
m’estimo.
VIII
Qui em parla? ¿Qui construeix aquest discurs
que balla als núvols
d’aquesta cambra que
s’enfonsa?
Et conec, amic. Sé on t’amagues, drac de
flama. ¿Ets tu, o sóc
jo el qui parla? ¿Us dono jo
la paraula, fruites de l’hivern,
o sou vosaltres
qui me la doneu?
Quan em penso em nego: flama i cera.
Joan NAVARRO,
Bardissa de foc, Edicions del Mall, Barcelona 1981