UN PI
 
 

Digueu-me, caminer: què és aquest pi
que han deixat caure al mig del bon camí?
Doneu part an el batle. Els llenyaters
podien haver fet de que caigués
               dins la veïnada terra.
—És que el pi és del marquès de la Mamerra...
—Ah!... Si el pi és del marquès de la Mamerra...!

I maldament que sia de sant Pere,
per què no el lleven prest? Per què aquí espera
el senyor que se sec? Feu que el s’enduga
un carro, que aquí estorba de que puga
               passar-ne cap persona.
—És que el vol per fer bigues de tafona.
—Ah!... Si el vol per fer bigues de tafona...!

Si almanco li tallàs totes les rames
i li escapçàs un poc aquestes cames,
el perjuí que causàs fóra més poc,
puix sempre quedaria un poc de lloc
               pel pas de carro, encara.
—És que diuen que és mal tallar-les ara.
—Ah!... Si diuen que és mal tallar-les ara...!

Però primer és el públic que ningú,
i ara pateix tothom per amor d’u,
i no és just que el pecat del llenyater,
d’aquí que arrib la lluna de Gener,
               el pag qui res no n’és.
—És que així li convé al senyor marquès.
—Ah!... Si així li convé al senyor marquès,
fe’t comptes, caminer, que no he dit res!