Josep Piera
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Piera
(Beniopa, 1947)

DE LA VIDA QUOTIDIANA
NU AMB PAISATGE AL FONS
RELLEGINT UN CALAIX
SILENCI BADA
BRUTÍCIA
EPÍSTOLA O CANÇÓ A L’ESPERA DE MÚSICA
LA NIT ANTIGA
ODA A SANTORINI
~


















 
 
 

DE LA VIDA QUOTIDIANA
 

 No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
fugir no és necessari; mira-ho ben prop i a punt.
¿Quins objectes, quins cels, quins mons, quines paraules,
quins horitzons et volten, quines presons, quins éssers o quins

[murs?
Detura’t una estona, contempla, fixa’t, seu.
No cal anar més lluny.
Tant li fa si núvols o la corfa arrugada d’un tronc,
si ets a un espai obert, retalla-te’n fragments amb àvids ulls.
Si ets endins, cementeris de mots i clavills les parets
el nu batec d’un cos, també el voleiar solitari del fum.
I tu els hi pots fer viure. Si vols. Ara mateix.
No cal anar molt lluny.

L’espai que deixe en blanc
han estat unes hores insípides, un parèntesi obert.
No fas més que sortir, passejar un instant,
vas a prendre un cafè
on saps que trobaràs qualque amic, companyia
–i només és un cas, senzill per quotidià,
sense altres pretensions i tanmateix insòlit
que ara pose d’exemple, imatge, símbol, o potser pura anècdota–
i ja tens un nou tema, no vull dir pas exòtic, nou per inesperat.
Un home qualsevol, els colzes al taulell,
humit marbre de veus, les mans, els ulls,
xarrant de moltes coses –no importa quines ara–
la ginebra en el got, el sucre dins la tassa.
I el criden pel seu nom, amb un gest a l’esquena,
per tal de dir-li: –Ho saps?
                                                I no sap res.
I no voldria ja..., però s’ho pensa, no té remei, ho sap això,
només això, un mot,
la mort, ha clavat tot l’ambient dins un desert.
No res ja com abans.
No cal anar-se’n lluny.
El got buit, la cigarreta fum, la porta de cristall
du un corrent d’aire i un graffitti vermell
a la paret d’enfront, enmig d’un cercle, rius, sang,
pols; el soroll de la gent, la suor del fred sobtat.
Ja no li importa, no, i ho veu més que no mai
i, ara sí, vol anar-se’n
ben lluny, molt lluny, més lluny;
però no cal, ja hi és.
I tot ho ha dut un mot
senzillament grotesc de tan real.

Pots anar-te’n ben lluny o pots no bellugar-te.
En qualsevol indret trobaràs motius.
Sola matèria morta, només la pedra oblida
el moviment passat i l’altre que l’envolta;
però l’home no és pedra, car fins i tot després
adobarà el misteri, l’argila de les gerres.
Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conéixer.
Dins nosaltres mateixos s’han de fer els miracles.
No és premissa obligada cap ritu ni cap temple.
 


Josep PIERA, Presoners d'un parèntesi, Edicions del Mall, Barcelona, 1978.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

NU AMB PAISATGE AL FONS
 

Mira’l, entre la brossa nu, pels esbarzers
ocult, dessota uns pins, com jeu
de cara al tros de cel que l’enlluerna, únic
motiu humà el seu cos esplèndid. Mira’l
quasi terra de lluny, llàntia joiosa.
          Una guatla alça el vol
          i, ales esteses, queda
          quieta davant els ulls.
La resta són muntanyes, marges i vinyes,
matolls, clapes verdoses. Tot amerat del sol,
un objecte lluu vora la mà caiguda.
Damunt la pell rosada de jovença
unes mosques –l’estiu?– voleteig negre.

Qui, d’un ramat invisible, duu tan lleus esquellots?

Ambigüitat de l’art, antiga meravella
a la paret immensa d’un museu et miren
real ahir, imatge del passat, avui ja peça inútil.
Per molts records que dugues d’un paratge
el qual –ho sé– no és aqueix que ara mostres
i, tanmateix, hi veig farcit de mots tan meus
que hauria de pintar-te novament o, millor,
destruir-te.
 


Josep PIERA, Presoners d'un parèntesi, Edicions del Mall, Barcelona, 1978.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

RELLEGINT UN CALAIX
 

Ah,
«El meu passat, tan fràgil com joguina de fira.»
I, tanmateix, no és meu, és d’un infant que dorm
mirant-me amb ulls altius, pantalons curts,
un somriure de príncep que agenolla vassalls,
des d’un dia groguenc, joiós, a una fotografia.

Parets,
parets de llet en pols,
prohibides, d’una blancor altíssima,
coronades de vidres perillosos
i un gesmiler abocant-se
des de lluny, com la neu, inassolible.
Nugats per un rellotge com un riu vertical
que dins la foscor sona, l’ompli d’esquitx,
podem xarrar xerrics, una petita història
com un pàmpol, com una mar immensa
que ens oblida i separa suaument.
Ah,
quina fal·làcia creure’ns
que som u i el mateix;
tu amb l’esguard insolent de la infantesa,
jo sols cert dels meus dubtes;
tu amb un llaç blau marí,
jo amb la nit dins els ulls i esperant l’alba.

 

Josep PIERA, Presoners d'un parèntesi, Edicions del Mall, Barcelona, 1978.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SILENCI BADA
 

Quan el rellotge encara diu avui
balmant l’ull fosc del fumeral on jau
volent ja tots el calendari net
i escriure amb sang d’anyell mots ignorats
dates incertes sempre l’avenir
suara trons i llamps cridar obert

Mentre esperem allò desconegut
que dins del fang un fil manté penjant
gàrgola muda resistint el caure
l’estrèpit brusc d’un esclafir joiós
que ens omplirà les mans els ulls la veu
de joguines entre el serrill inèdites

Quan ja la fusta clavillada es corca
de tant de ser tancat el vell portal
i un vent no dit pretén esbatanar-la
i ella hi posa pastells i forrellats
i no vol no i resisteix i lluita
tot i saber-se cranc polsim proper

Mentre guaitem amunt amb avidesa
i la branca no trenca l’alt perol
que fuig i puja i baixa i no l’encerta
desesperant-nos lentament el goig
que ens llançarà per terra tots a l’una
contents i bruts i satisfets i amb crits

Mentre esperem llavors clasc de silenci
Mentre guaitem com cau l’arbre morent...
 


Josep PIERA, Presoners d'un parèntesi, Edicions del Mall, Barcelona, 1978.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

BRUTÍCIA
 

Silenci densíssim. Comença la funció:
somni-porta que s’obri llums cecs:
enderrocs plens de vides, de brutícia.

S’acompleix el passat a l’instant del deler
talment fantasmàtica rondalla
de sorolls de pallorfes folrades i cossos untats de suor.
Perfils s’escapolen pel fosc avenc del full.
Cada mot el fang modelat
pel tacte immens d’una història petita
que ens ha parit a un cau de serpents
on tanmateix lluitem com nàufrags contra el mar.
Brutícia.

Els gossos, rebolcant-se plaents per la sutzesa,
amaguen llur olor, antic instint salvatge,
per no espantar cacera; inútil gest
car mengen en plat les sobres del senyor.
T’agrada el lleu amb gust del fel, cruent.
I et saps manoll de fils trencats,
resum i conclusió de batalles perdudes,
de passats presents i amagatalls a l’ombra,
adolescent que escriu el seu primer poema.

Amic silenci
vas deixant l’escriptura blanca del teu pas
jo l’eina buida, entre la brossa estèril.
Llord del plaer
engrunes del desig
com els senglars
estimes la brutícia.
 


Josep PIERA, Brutícia, Edicions del Mall, Barcelona, 1981.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EPÍSTOLA O CANÇÓ A L’ESPERA DE MÚSICA
 

Truca’m, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l’arbreda,
així t’espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca’m la porta, amor,
no t’espanten els lladrucs de la por;
jo t’espere
com només ho saps tu, em pense.

Mai no és llarga l’espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.

Vindràs, amor, a veure’m?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure’t,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l’harmonia dels núvols al fons d’una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sénia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventijol d’estiu, només, a penes
si un preludi d’inici al tacte de les pells.

Bé saps tu com t’estime, amor amic amat,
criatura del somni, delcíssima ficció.

La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d’estima.

Truca’m, amor, la porta. Truca’m.
Tot el gaudi del món t’espera entre els meus braços.
Vine.
A l’hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T’espere.
Truca’m.
Vine.
Abraça’m.
 


Josep PIERA, El somriure de l’herba, Ed. Proa, Barcelona, 1981.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA NIT ANTIGA
 

Talment senyor que veu cremar els seus dominis
camines per la fosca, d’ombres tèbies lluent,
poruc de tant de vent i vidre clavillant-se.

La nit, la nit antiga, ho llança tot a perdre.

Quin malefici du que el verd se’ns faça cendra?
Aquests arcaics rocams amb timbes i argelagues,
pàtria de l’home savi, ara, abandonats per sempre.

Quants odis arrasen els boscos entranyables!

Primer fou la banda acarenada de falgueres
i ara el temple –ell també consumint-se–
on els fills de la terra van créixer.

La nit, la nit antiga, ho llança tot a perdre.
 


Josep PIERA, Maremar, Edicions 62, Barcelona, 1985.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ODA A SANTORINI
 

El fosc delit ardent que vaig buscant
per aquest mar de llum i d’esperances,
delit de ser aquell infant d’estels
que un dia va sentir-se somni d’àngel,
m’ha dut ací, com nau a la deriva,
fins al teu port de cendres esmolades,
lluna del blau Egeu, foc adormit
com l’ocell que renaix en immolar-se.

Illa del cel, nascuda de la flama,
erma de verd, fèrtil en hecatombes,
et desitjava tant, tant t’estimava,
que abans de posseir els teus abismes
ja et volia com ets, filla de l’alba
amb vinyes arrapades a la vida,
cingles d’estral, platges de freda lava,
on l’home, com les roques, canta i plora.
 


Josep PIERA, Maremar, Edicions 62, Barcelona, 1985.
~

 

ñ