Andreu Martí Pineda
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Andreu Martí Pineda
(Xàtiva, [?] - València, ca. 1566)


CONSELLS A UN CASAT
CONSELLS A UNA CASADA
~




















 
 
 

ESCRIU ANDEU MARTÍ PINEDA, NOTARI,
A UN SON GRAN AMIC NOVAMENT CASAT
 

Puix dins nostra confraria
sou entrat, i en tan alt lloc,
desvetlau-vos nit i dia
en servir la companyia,
que si ho feu no fareu poc.
I puix vos sobren virtuts
ab saber i sapiència,
despediu les joventuts
i ab los pròmens més sabuts
conversau vostra prudència.

Ampliau lo seny i el tento,
puix en tot sou magnific,
i en la casa i apossento
tenint-hi el degut assento
viureu tostemps pacific.
Si renyines de capçal
alguns dies vos comprenen,
recordau-vos que tal mal
és lo estudi general
on tots los casats aprenen.

Donau-li molta raó,
fent-li el joc de «passa passa»:
quant del pa, quant del bastó,
ab mesura i ab saó
perquè no se’n prenga massa.
Bé sé jo que és molt perfeta,
plena de seny i saber,
emperò la més discreta
creu tirar certera i dreta
quant menys dóna en lo terrer.

Digau que voleu servir-la
no fent mai lo que voldrà,
i ab un mostrar obeir-la
no us espante el detenir-la
passant de hui en demà.
Si crida, vostre respondre
sien rialles molt fines,
que el seu parlar i compondre
és enans i aprés del pondre,
segons costum de gallines.

No visite molta gent
ni molta gent la visite:
on serà, siau present,
i preniu per document
que quan vos giteu se gite.
En les tals obres nocturnes
no se’n fa rica la honra,
mes concerten les diürnes
d’on nos surten deu mil purnes
de vergonyes i deshonra.

Quan veureu moltes carícies
mirareu per vós mateix,
perquè són semblants bollícies
totes plenes de malícies
per a qui no les coneix.
Donen-vos mil abraçades,
mostren-se d’amor vençudes
quan estan més rebotades,
de forma que tals besades
són semblants a les de Judes.

Vaja al bany poquetes voltes,
ab gent neta de margall,
perquè si les deixes soltes
fan molt brutes carnestoltes
i sovint tiren al gall.
Siau-li vós banyadora
i ella vostre banyador,
i en los pèls de tal penyora
no vullau altra tisora
sinó el vostre bell raor.

Preniu mossa per a casa
i un mosset no massa gran;
la mossa no sia rasa,
perquè és l’arna i ardent brasa
que en la roba fa gran dan.
Feu que jamés tinga pau
la senyora amb les companyes,
perquè són furons del cau,
i ab la tal saó plantau
vós en vós llavor de canyes.

No la porte sinó vós
quan voldrà anques de mula,
i anàreu a peu los dos
no prenent tan llarg lo cos
que hi pugau sembrar cogula.
No façau sobrades joies,
ni robes, ni trepadures,
perquè són posar monjoies
en los camins de les foies,
i és forçar les oradures.

Contente-us lo propi llustre,
no els afaits, que és cosa trista,
puix la dama més il·lustre,
quan se serveix del palustre,
desitja veure i ser vista.
Del mirar ve la requesta:
si escolta, respon i clou;
i ab tal núvol i tempesta,
en la més gentil i honesta
tant hi trona fins que hi plou.

De ninguna gent fieu
en vostre sant matrimoni:
recelau, mas no ho mostreu,
perquè les que són de Déu
se donen prest al dimoni.
En les bodes i esposalles,
estiga-hi poquet, i ab vós,
i en veure encendre les falles
dels jocs, danses i rialles,
tornau a casa los dos.

Vagen als sermons i oficis
molt honestes i tapades,
perquè en semblants sacrificis
no s’hi volen exercicis
de manilles i arracades.
Dia i nit de Sant Joan
prenga el ros en vostres braços,
puix moltes de les que hi van
fan tals coses que desfan
d’honestat los nus i llaços.

Cantau-li vós ab veu plena
les matines de Nadal,
perquè la fosca i serena
tant les gasta i desordena
que en lo cap los fa gran mal.
Guiau-la lo Dijous sant
a cercar esglésies poques,
i esquivau lo lleig encant
que fan d’elles, molt cercant,
i així en tornen sovint lloques.

Ab les festes del porrat
feu que tinga pau i treua,
perquè en tals jorns la bondat
ab plomes de llibertat
de tot bon desig caplleua.
Faça’s de clotxetes belles
en los pits closa muralla,
puix lo mostrar les mamelles
nos mostra les maravelles
del regne de Cornualla.

Molt més val afalagar-la
de l’enuig d’estar tancada
que cridar i maltratar-la
per lo negre no trobar-la
dins en casa reposada.
Feu que vós ab la companya
tingau vida pacifica,
perquè en veure la llaganya
ells vos obren la pestanya
per on l’ull se certifica.

Justes, bous i jocs de canyes,
mirau-les del terrat vostre,
perquè los pessics i manyes
en tals llocs fan mil buanyes
que no hi val lo guardar vostre.
No veja ni mai la vegen
la Albufera i lo Grau,
puix les que més hi trastegen
vergonya i virtut bandegen
i lo vici sols les plau.

Arreglau vostre despendre,
no us arregle la fretura,
i per molt que vejau vendre
no us vullau a més estendre
del que us basta la procura.
Menge bé, mas no repose
de filar o de cusir,
perquè reposant no es pose
en tal pensament que es gose
en fer mal desvergonyir.

Hipocrites del coll tort
i unes velles senyalades
guardeu no us entren en l’hort,
puix per ells entra la mort
en les dones més honrades.
Les finestres tinguen clau,
i mirau-hi els dos de dia,
puix que per tan poquet frau
se posa sovint mal dau
en la sana fantasia.

Al degut multiplicate
siau tard en consentir,
i per molt que us diga i grate
no us mateu, puix quan esclate
son clavell sabrà collir.
Vós colliu-lo fent lo mut,
sens basques, crits i eixanglot,
i mostrau poca salut,
puix lo tou de tal assut
nunca es pot omplir del tot.

Posau-vos-hi ple de seny,
ab repòs i santimònies,
que en tal cas l’honra ens constreny
en deixar ab gran desdeny
los motets i cerimònies.
Sia tot donar i rebre
dins en vós, puix ho sabeu,
i sembrau per a concebre,
i així no moureu la llebre
del que molt callar deveu.

Baste, baste, senyor, prou
lo que us dic perquè us contente,
puix sou vós bell rovell d’ou
en saber tot quant conclou
esta broma que us presente.
I si vós de tals preceptes
no en teniu necessitat,
sien-vos, senyor, acceptes,
puix que són fines receptes
contra els mals del mal casat.
 


Ramon MIQUEL I PLANAS (ed.), Cançoner satírich valencià, Barcelona, 1911.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 

CONSELLS I BONS AVISOS DIRIGITS
A UNA NOBLE SENYORA VALENCIANA
NOVAMENT CASADA
 

Puix de seny vos ha dotada
lo gran Déu, senyora mia,
usau d’ell com a casada
virtuosa e molt honrada,
com de vós molt se confia.
Guardau no parle la gent
i anau molt sobre l’avís,
i ab lo bon enteniment
regiu-vos discretament,
que no us prenguen en comís.

Car si per una desgràcia
en un fals llatí us prenien,
és de tan alta eficàcia
per aprés tornar en gràcia,
que miracles no us creurien.
Treballau en conservar-vos
en un bon predicament,
perquè els bons puguen honrar-vos
i els dolents no deshonrar-vos,
com a sàvia e molt prudent.

I ab gentil perseverància
caminau tostemps en bé,
no perdent la vigilància
de servar ab gran constància
a vostre marit la fe.
La qual vós li haureu promés,
i ell a vós, d’un mateix vot,
quan son cos vós lo rebés
i ell també el vostre hagué pres
per les mans del sacerdot.

No estigau mai ociosa
quant a vós possible sia,
ni menys massa delitosa,
perquè és cosa perillosa
així de nit com de dia.
Quan un cep per debanar,
quan agulla per cosir,
quan filosa per filar,
i alguna hora a Déu pregar
vos conserve en son servir.

Perquè així s’aumenta i creix
honra, béns e bona fama,
i lo gran Déu proveeix
a qui tostemps lo serveix:
creeu açò de qui bé us ama.
No us faça jamai ferea
la faena jo us soplic,
que de l’oci naix perea,
la qual nunca feu bonea,
com és cert e molt public.

Dels estrems que hui practiquen
en vestir, fugiu desorde:
perquè els béns se multipliquen
i les gents vos magnifiquen,
no espereu s’hi pose l’orde.
Tots estrems són viciosos,
la virtut és en lo medi:
les goloses i golosos
i en vestir molt curiosos,
no han medi ni intermedi.

Tenen moltes per govern
bell vestir qual se descriu,
i per anar al modern
lo que visten en hivern
empenyoren en estiu.
Saboianes, verdugados,
així van a menys donant;
los mantells, fins los estrados,
venals passen per los vados
d’aquell riu del bell encant.

Dins en vós feu que s’engaste
ço que us dic, i feu-ne festa:
no hi ha tan poc que no baste,
ni hi ha molt que tost no es gaste:
demasia és tot tempesta.
Mai vos semble cosa dura
l’estar dins casa retreta,
que de l’anar sens mesura
no en torna la pensa pura
ni en resta la honra neta.

I preniu per medicina
est refrany per a tal mal:
tota dona, i la gallina,
que va massa, perd-se aïna:
reposar-se molt més val.
Bons i sans són los sermons,
i visitar los sacraris:
mes per guanyar los perdons
solen fer-se mil desdons
en vetles i sanctuaris.

I per ço el comú parlar
saludablement consella,
dien que bo és lo missar,
mas també casa guardar,
casada, viuda o donzella.
No calcigueu cards ni sarses
de fonts, horts ni cabanyals,
ni vejau los bous ni farses,
perquè en tals vols moltes garses
reben picades mortals.

Vidre que massa el menegen,
trenca’s prest entre les mans:
les dones que molt trastegen
per ser vistes i que vegen,
treballen d’anar galans.
La millor e la més casta
en tal cas vol vestir nou:
poc a poc la roba es gasta,
si la renda no li basta
ha de fer mal de son prou.

Los dijous, mai lo mercat
passegeu prenint la posta,
perquè al fi, si no hau comprat,
haureu venut bon mercat
la vergonya que molt costa.
No obriu vostres orelles
a escoltar paraules vanes,
que lo vent que entra per elles,
no sols jóvens, mas les velles
fa malaltes de molt sanes.

Les visites evitau
de persones gens tacades,
que si ab elles conversau
jo us avís que no us pugau
defensar totes vegades.
I no obstant que us defenseu,
ja la honra és consentida;
com millor de mi sabeu
que diran lo que no feu,
No ho façau doncs per la vida.

Bandejau d’on feu faena
tot llinatge de cadira,
perquè el que està en peus en pena
de cansat gira l’esquena
i de prest ell se retira.
En tal cas, la romaguera
d’aferrar-se no té lloc,
i si ho feu d’esta manera
fareu com de vós s’espera,
desterrant lo fum i el foc.

Entre dones mal discretes,
feu que parleu poc i ab ganxo,
no mostrant moltes tauletes,
ni pico, ni parauletes:
bé està dit al callar Sanxo.
Sapiau vós sos segrets,
i elles per jamai los vostres,
perquè en barallar-vos, plets
vos mouen de mil retrets,
descosint les vostres mostres.

I per ço gran remei troba
qui segueix Joana Matroca,
que diu: «Tres agulles roba,
i cus-te amb l’una la roba
i ab les altres dos la boca.»
Emperò, ¿d’on creeu que ve
tenir les llengües tan rases?
Esperau, dir-vos-ho he:
dos llengües teniu ab què
parlau més que fetge en brases.

I així bé diu i os figura
un doctor Gabriel Fabra
que sou de flaca natura,
per on mai està segura,
com la coa de la cabra.
I per ço que tot vos parla,
ab raó dix un discret:
«A fembra, no consultar-la,
que si sabien matar-la
res no pot tenir segret.

Si a la missa responia,
segons ella és de parlera,
mai missa s’acabaria,
que tostemps ella voldria
fos la sua la darrera.»
Si la carn vos mou pelea,
aprofite-us mon consell:
ans morir que fer lletgea,
i esforçau vostra noblea,
que és en vós un ric joiell.

I si massa os importuna,
carregau de veles vós
contrastant vostra fortuna,
i sereu, de moltes, una,
o almenys una de dos.
Prompte sia l’esperit
a resistir la carnassa,
dient prest: «Jo me’n penit»,
no donant lloc al delit
que tan prestament se passa.

I puix sou de bon llinatge,
la virtut en vós florixca,
que lo vici no és passatge
per a fer segur viatge
quan del cos l’ànima ixca.
No em voldria més estendre,
mas tampoc vull oblidar-me
que jo em deixe bé compendre:
però si em voleu entendre
ja no puc més declarar-me.

Són avisos principals
que en lo cor deveu escriure:
feu, puix que són cordials,
no es prediquen a pardals
veent que mostren a ben viure.
I si tan bons documents
vos enutgen que els escriga,
estimau-ne els sentiments,
que és vulgar dir entre gents:
«Aquell t’ama qui et castiga.»
 
 


Ramon MIQUEL I PLANAS (ed.), Cançoner satírich valencià, Barcelona, 1911.
~

 
 
 

Amunt