Frederic Soler (Serafí Pitarra)
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Frederic Soler
(Barcelona, 1839 - 1895)


FIL A L’AGULLA
LA PAU
LO PASTOR I ELS GAFARRONS
~

















 
 

FIL A L’AGULLA
 

An aquell que et vulga di’
que anem de mal en pitjor
i que ja arriba a fer por
lo trasbals que es veu vení’
de misèria, dols i bulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Al que et digui, amic o veí,
per què els robos dels empleats
són irregularitats,
quan eren robos aquí
i ho seran allà on se vulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

An al que és espatutxí
per dir que la religió,
més que un fre, sol se’ un filó
de trumfà’, gastà’ i lluí’
per certa gent de casulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Al que et diga per quin fi
la justícia es sol torçar
si una bossa sent sonar
o una groga veu lluí’
del procès damunt la fulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Al que et diga per què el sí
una jove va donar
al vell ab qui es va casar
sent amiga d’un cosí,
que sovint hi va a fer bulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Al que et diga que bon fi
no pot portar lo devot
que fa Sanctus tant com pot
i, sent jove i volent lluí’,
du cadena i cucurulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Al que et diga que el tragí
de tants polítics com hi han
per la pàtria sols ho fan,
mentre es veu que pe’l seu fi
tot se perd i tot s’esbulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.

Creu-me: an al que et vinga a di’
que anem de mal en pitjor
i que ja arriba a fer por
lo trasbals que es veu vení’
de misèria, dols i bulla,
     posa-li fil a l’agulla,
             posa-l’hi.
 


Frederic SOLER, Poesias, Biblioteca Popular Catalana, Barcelona, 1893.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA PAU
 

Lo darrer glop de fum lo vent s’emporta;
penja en les branques de la vella alzina
lo tacat esquinçall d’una bandera,
i en les primeres ombres s’embolcalla
lo regiment que surt de la planura.

Mostrant rosada, perlejant com llàgrimes,
entre les roques lo llorer cimbreja.
S’ou al lluny lo timbal; la nit s’acosta,
i, en lo fons de la vall, erm i trist resta
lo solitari camp de la batalla.

La fosfòrica llum d’un raig de lluna
damunt lo bronze d’un canó reflecta,
i, ensems que trista sa claror escampa,
mostra ferida al mig del cor la dolça,
la santa Pàtria, sens alè de vida.

La sang vessada li ha tacat la púrpura;
pel cop, sense pietat, torçat lo ferro,
li ha dat corona per sa testa altiva;
encara estreny l’acer; ses negres trenes
marcides fulles de llorer adornen,
i en sos ulls, abrusats pel plor, s’hi veuen
roges espurnes de la llum de glòria.

Mes no és la Pàtria de los pobles reina,
la santa verge de los cors volguda,
la morta és ara, que la nit endola,
los corbs aguaiten, i la tomba espera.

Ni una veu, ni un sospir! En l’ampla plana
ni un fill que plori per la mare morta,
ni un so llunyà de l’atabal de guerra
per la madona que an el món un dia
feia estremir quan sa bandera alçava.

A on van los fills que agonejant la deixen?
A on va l’ensenya que lo vent fa moure?
A on van les armes que argentades lluen
il·luminades per la roja posta
del sol de glòria de la trista Pàtria?

Potser lo corb, que pren volada i xiscla,
ho sap quan, ran de terra, al camp s’acosta,
i, son bec esmolant, escull sa presa.
Potser ses ungles al clavar ab ràbia
dant a los vents de sa victòria l’himne,
dirà qui ha mort a la gentil madona.

Entre foscor, dret a lo camp devalla;
oïu son aleteig... S’acosta... Toca
ab ses ales, passant, les verdes fulles
del cimbrejant llorer, i les arrenca.
Cap a la morta va; mes, de cop, xiscla,
esporuguit retrocedeix, s’esvara,
«No és morta!», crida, i a l’espai se’n torna.

No és morta la madona; el braç aixeca,
obre sos dolços ulls, deixen sos llavis
que passi novament l’alè de vida.
No és morta; ha suspirat; llençant sa queixa
brolla el plor de sos ulls... Ai, trista Pàtria!
Que et torni la suor de l’agonia
i lo fred de la mort si a plorar tornes!

Cerques tos fills ab delirant mirada
i els crides ab ton clam? Olvides, trista,
que ha de confondrer de ton dol la queixa
ab fondos crits que de mils cors de mares
surten i cerquen l’eternal justícia?

Calles? Escoltes? Eixa veu, eix himne
que lluny ressona, la remor de palmes,
la brillant claredat que el cel reflecta,
la llum de ditxa que lo món recobra,
què són i què t’han dit que tes mirades
com ans relluen per lo goig enceses?

Què són i què t’han dit? Per què murmures
un nom que tota et fa estremir de goja?
No digues que és la Pau. Fóra més trista
i més esglaiadora la tempesta
si es sentís la remor dolça de l’aura
quan lo mistral rebassa les alzines.

No digues que és la Pau ni l’esperança
de recobrar-la un jorn. Calla i espera.
Quan no es pinti la molsa de les roques
més cantelludes ab la sang vessada;
quan no trobi la rella en tes planures
les bales soterrades i los ossos

dels braus soldats, que per a sempre jauen;
quan fini l’odi en tots los cors, i olvidi
ton poble, treballant, lo nom de Guerra,
parla de Pau, i la crudel vergonya
potser no tanqui ab son segell tos llavis.

Parla de Pau quan, prepotenta i lliure,
de genolls en la terra de la Pàtria,
pugues cridà’ a la Llibertat, i dir-li
que és digna d’ella ta nissaga heroica.

Parla d’amor i de pietat quan degui
càurer lo ferro que castiga i cura;
quan lo perdó de la bondat no sigui
negra esperança de més crua guerra
per lo vençut que desitjà enfonsar-te
sots l’anatema de la lliure Europa.

Encara és hora de plorar; encara
fumegen ruines, les riuades duen
morts destrossats, i a l’horitzó s’obiren
clavades als merlets les nues astes
que enarbolaren les banderes negres.
Trenca-les ab esforç, fins que no resti
ni memòria tan sols, ni l’esperança
d’alçar-les altre cop en nostra terra.

Llavors, de Pau te parlarà en los aires
la veu del Geni que lliberta als pobles;
de goig, la salva dels canons de guerra;
d’amor, lo càntic de tos fills; de glòria,
lo món i el cel, embadalits mirant-ho.

Parla de Pau llavors, i, qui amenaci,
o temi, o dubti, en la florida via
que lo Progrés i Llibertat segueixin;
qui enrere torni, qui es deturi, siga
com sacríleg damnat, i mai més senti
la Pau, la joia ni l’amor de Pàtria.
 


Frederic SOLER, Poesias, Biblioteca Popular Catalana, Barcelona, 1893.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LO PASTOR I ELS GAFARRONS
 

                    I

Lo pastor té malaltó
un fill seu molt estimat:
és un nin, un infantó
que ell l’estima ab la passió
d’amor de pare cegat.

Matí de casa ha sortit
deixant-lo en son bressolet,
i a pastorar va ab neguit,
que, si és mort son fill petit,
no hi ha al món dol com aquet.

Per quan estigui milló’
un gran pler li pensa dar;
vol agafà’ un gafarró
i donar-lo a l’infantó
quan se comenci a llevar.

Ab l’afany d’aquest intent,
per poder-li l’aucell dur
una gàbia li va fent,
i envesca un roure, creient
que aixís té l’aucell segur.

A dalt del roure envescat
va volar al punt l’aucell,
i al punt s’hi trobà caçat;
era un gafarró novell
pintadet com esmaltat.

Just a l’arbre es va sentir
enganxat a un branquilló,
ja no va poder fugir
i es posà a cridà’ i delir
que donava compassió.

Lo pobre gafarró vell
l’estimava ab amor pur
i, volant dret aon era ell,
va fer quant pot fe’ un aucell
per lliurà’ un fill ben segur.

Tot en va. Prompte el pastor,
a dalt del roure pujant,
prengué al fill de son amor,
que va despedí’, ab dolor,
lo gafarró vell, piulant.

                    II

Han passat cinc jorns o sis
des que el gafarró fou pres,
i d’un mas sobre el pedrís
malaltet i enyoradís
dins sa gàbia jau malmès.

Son pare, el gafarró vell,
aigua al bec i grans li du,
que també és pare un aucell,
i el voldria veure ab ell
lliure aprop i al bosc segú’.

Al mateix temps, un bressol
una mare està gronxant,
i el pastor, ple el cor de dol,
veu plorant i ab desconsol
que el seu fill està finant.

I mentre el nin va morint,
panteixant se mor l’aucell,
i el pastor ho veu sufrint,
com morir son fill, patint,
veu també el gafarró vell.

I una tarde, cap al tard,
quan s’enfonsa al mar lo sol,
va voler un trist atzar
que, del mas en una part,
lo pastor plorés son dol,

mentres lo gafarró vell,
panteixant i condolgut,
plorava, ab son cor d’aucell,
al gafarronet novell
que la Mort s’havia endut.

I com que aucell i pastor
eren dos pares amants,
si l’un bo, l’altre mellor,
expressant son viu dolor,
l’un ab plor i l’altre ab cants,

sense véurer lo perill
que els duia el blasfemar seu,
deien ab son cor senzill:
«Per què Déu m’ha mort lo fill?»
«Per què l’home ha mort lo meu?»
 


Frederic SOLER, Poesias, Biblioteca Popular Catalana, Barcelona, 1893.
~