Josep Lluís Pons i Gallarza
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Lluís Pons i Gallarza
(Sant Andreu de Palomar, 1823 -- Palma de Mallorca, 1894)

LOS TARONGERS DE SÓLLER
L’OLIVERA MALLORQUINA
ESTIUADA
~


















 
 

LOS TARONGERS DE SÓLLER
 

A la marjada ombrívola
los tarongers s’acopen,
son fruit com l’or grogueja
dins de la ufana fosca.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Passa l’oreig que arriba
tot cabdellant les ones
i de les flors més blanques
porta la flaire dolça.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

La busquera que hi niua
per lo brancatge bota,
o, fugint-ne, s’hi atura
dels olivars la tórtora.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Lo rossinyol refila,
i en el silenci escolta
com l’acompanya l’aigua
que fil a fil degota.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Altívoles muntanyes
amunt la vall coronen,
lo sol ses llums hi senya,
sos trencs hi fan les ombres.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Llunyanes, les cingleres
on l’àliga s’ajoca
el blau del cel retallen
ab sos cairells que es rompen.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

L’aigua a la torrentera
sota els pollancs s’escorre,
fuig lo vent que batega
les fulles tremoloses.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

Pel cor que amor somia
l’hora d’avui s’escola,
la de demà s’atansa,
mes la d’ahir no torna.
Benhaja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.

~


 
 
 
 


 
 

L’OLIVERA MALLORQUINA
 

          Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
          noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

          Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
          perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

          Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
          és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

          Ta rama verda i blanca
 com cabellera d’àngel t’emmantella,
          i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.

          Quan, jove i vincladissa,
creixies sobre el marge de la coma,
          xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

          L’àrab i sa mainada,
respirant-ne tes flors, pel maig sortien,
          i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

          Ah, quin dol! Escoltant
del corn aragonès lo toc de guerra,
          tallà tos brots, donant
empriu a l’host de la guanyada terra!

          I el jorn de la conquista,
ab llàgrimes del cor senyant sos passos,
          sense girar la vista,
sortí ab l’infant més xic estret als braços.

          Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
          i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

                           *

          Com reposava a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
          mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol, assedegats i estesos!

          I de son puny volant,
el manyac esparver dalt tu es posava,
          les ungles encreuant,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

                           *

          Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
          lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

          Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
          i el cel, en son deliri,
per lo reixat de ton ombratge veia.

                           *

          Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
          i ab flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

          Mentre l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
          la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

                           *

          Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
          jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

          Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
          com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

          Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
          res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

~


 
 
 
 


 
 

ESTIUADA
 

          Sota l’ombra rodona
que el garrover sobre el rostoll senyala,
          vull sentir una estona
la perfidiosa veu de la cigala.

          Recolzat ab peresa,
pel cim de les arbredes albirant,
          la vinya veig estesa
i del vilatge el fum al cel pujant.

          Escolto la campana
que per l’infant que naix a l’Etern prega,
          i, a la plaça llunyana,
lo corn del pescador sent com gemega.

          Escataina la lloca,
escarbotant lo boll pel mig de l’era,
          i estavella la soca
la destral que exsecalla l’olivera.

          Tot fent cruixir l’arada,
canta lo pareller i els muls arruixa,
          i la rella esmolada
botant, lo solc pel sementer dibuixa.

          De rossos fruits reblida,
l’albercoquer la verda branca esqueixa;
          la parra entreteixida
penjar els raïms per entre els pàmpols deixa.

          Dringa allà baix l’esquella
del ramat que, trescant, pels marges guaita,
          i belant fuig l’anyella
mentre lo ca, glapint, de prop l’empaita.

          Més lluny, ab sa alenada,
l’embat brogent los comellars revolta,
          i dalt la serralada
lo blanc molí sa antena giravolta.

          Qui l’esperit no aixeca
davant eixa bellesa encisadora?
          A qui deixar li reca
los falsos plers de la ciutat senyora?

          Déu féu l’home a sa imatge
perquè escampàs l’alè per la planura
          i la llum ab coratge
miràs de fit a fit des de l’altura.

          Déu li da pensa forta
perquè admiràs del món les meravelles,
          i obrí a sa fe la porta
envers l’eixam lluent de les estrelles.

          Bé està l’hom baix d’un arbre
davant son Creador que li da vida;
          dins ses presons de marbre,
d’ell i del món i del Senyor s’oblida.
 

~