Josep Sebastià Pons
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Sebastià Pons
(Illa del Riberal, 1886 – 1962)


VALL CLOSA
PARPELLA D’OR DEL VESPRE
LA LLÀNTIA
L’ÀNGEL DE SERRABONA
EL CASTELL DEL CUCUT
~














 
 
 

VALL CLOSA
 
 

A la vall closa del poeta,
de matinada hi canta el vent,
i entre les pedres, la fonteta,
amb un delit inconscient.

Allà, quin bàlsam porta l’hora!
El sol n’és l’hoste benvolgut,
oh, soledat inspiradora,
on mou la pluja un cant perdut!

Nostra finestra és blaupintada.
A estones brilla un mirallet
de fusta antiga i ben daurada
en la blancor de la paret.

I vas torcint emmirallada,
sobre el teu front, l’aire senzill,
ta cabellera humitejada,
i espessa com un camp de mill,

mentre la pluja al lluny remulla
la grogor fina d’un teulat,
i murmureja tota fulla,
inspiradora soledat.
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

PARPELLA D’OR DEL VESPRE
 
 

Parpella d’or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.

Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món s’ordena
entre el repòs i el moviment,
ritme suspès que l’aire mena.

Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-res
d’ésser el present absència pura.
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA LLÀNTIA
 
 

Setembre és ben entrat. Per primera vegada
he encès la llàntia a taula. Ha platejat la sal
i envermellit el vi sa claror retrobada,
i les nines m’han dit: I que ha tornat Nadal?

I que ha tornat Nadal? I que ara arriba el pare?
Infants, pobres infants que no t’han conegut!
En la rossor del llum han vist passar ta cara,
i han parat cada galta al bes que no han rebut.

Sempre els parlí de tu. Mes, què seràs per elles?
No saben si llur veu arriba a tes orelles,
o si t’estàs enllà, com un estel, la nit.

Ets com un sant d’església en el llur esperit.
I així, havent sopat, s’han adormit. Tremola
mon cor vora el llum ros. I hauré de vetllar sola...
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

L’ÀNGEL DE SERRABONA
 
 

Oh torre gran de llosa dura
que vas mirant tot el pendís,
en ton silenci net s’atura
el sol etern i escoladís.

Mai m’he sentit tan a la vora
del pensament trist de la mort,
mai com avui tan colpidora
l’hauré sentida al bat del cor.

Amb el meu cos ja s’avenia,
com si portés el meu vestit
de terra i sense alè venia
a cloure el temps ara enllestit.

El temps, d’un sol color de cera,
ha esgrogueït el capitell.
L’àngel de llum s’hi està a l’espera,
amb un esguard desert d’ocell.

L’eternitat encisadora
sembla clavada en son front llis.
Son encenser no es mou com l’hora
no és fugissera al Paradís.

Mentre la porta recollida
sota el seu arc ens veu deixar,
ombra despresa, nostra vida.
El sol l’eixuga en el llindar.
 

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL CASTELL DEL CUCUT
 
 

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.
 

~


 
 
 

Amunt