Ponç Pons
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Ponç Pons
(Alaior, 1956)


TROBALLA
DIRTY REALISM
DICTAT D’AMOR
ESBORRANY DE NOCTURN A ESTERRI D’ÀNEU
~















 
 
 

TROBALLA
 

Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
 


Ponç PONS, Lira de bova, Ed. Tià de Sa Real, Manacor, 1987.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DIRTY REALISM
(Sheaffer)
 

                       Porque sofrer não é ter falta de tinta
                                      ALBERTO CAEIRO
 

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
 

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
 

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
 
 


Ponç PONS, On s'acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DICTAT D’AMOR
 

                            L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.
                                                                          JORDI DE SANT JORDI
 

Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d’anys i records que rosega l’oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremat amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!
 
 


Ponç PONS, Estigma, Edicions 62, Barcelona, 1995.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ESBORRANY DE NOCTURN A ESTERRI D’ÀNEU
 

                                                  ...com qui, vistos los baixos de la vida,
                                                  vol veure-la millor des dels terrats.
                                                                      JACINT VERDAGUER
 

Com els vells aneuencs que han viscut arrelats
a uns paratges i uns noms (Isavarre, Borén,
Jou, Isil, Sorpe, Alós) d’incansable bellesa,
jo que sóc d’on s’acaba la terra i el mar
és un vast horitzó travessat de gavines,
visc en vetlla exhumant antics mots que han omplert
de vivor i de sentit el sec sòl d’una pàtria.

He provat de cantar la grandesa del cel
estelat sobre els cims poderosos d’Esterri,
però s’alcen esquius durs presagis que parlen
d’altres terres i gent de petjada mesquina
que conjuren la neu i fan ploure tristesa.

Cridaners danyadors, no coneixen els marges
d’on s’enfanga el senderi i s’esfondra el somriure.
Paridors d’escorpins, reus de femta i zitzània,
ens agrisen la veu i agredeixen els llocs
seculars que han perdut al ufanor i l’alegria.
Serem fills maleïts de l’oprobi i l’ultratge?

Terra nostra i mortal, terra aspriva i calenta,
la llavor de l’orgull farà viure salvats
tots els símbols que el temps ha gravat en la pedra.

Abocat a un demà d’incertesa i neguit
(vagi on vagi em lacera el record de les Illes),
com els homes primers quan van descobrir el foc,
ara veig que la vida és només en el buit
univers del no-res un miratge i esguard
fascinat en la nit la claror del poema.
 


Ponç PONS, El salobre, Ed. Proa, Barcelona, 1997.
~

 
 
 

Amunt