TROBALLA
Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran
taula
de pedra amb bancs romputs on més
d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic,
de les nimfes.
Ponç PONS,
Lira
de bova, Ed. Tià de Sa Real, Manacor, 1987.
~
DIRTY
REALISM
(Sheaffer)
Porque sofrer não é ter falta de tinta
ALBERTO CAEIRO
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua
catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur,
que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he
llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la
nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les
paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el
llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver
que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la
infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els
fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure
uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he
sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist
gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt
lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes
dones
de pits durs i brillants a la platja o al
bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure
James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els
missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i
en pau.
Però com va dir Espriu, jo també
sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera,
etcètera.
Em quedaré aquí a escriure
entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n
dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
Ponç PONS,
On
s'acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.
~
DICTAT
D’AMOR
L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.
JORDI DE
SANT JORDI
Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens
d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París
que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més
fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia
llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids
versos.
Tant de temps ha passat? ¿No sóc
ja aquell encès
jove d’àgils sentits que, en un gest
amistós
de mitòman, llançà per
Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon
o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era
Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel
Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de
Céline.
Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai
l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà
cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid
d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la
llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora
el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap
mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure
per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs
d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven
gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i
pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.
Madur d’anys i records que rosega l’oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels
meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremat amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Jo també em moriré a París
amb ruixada.
No puc ésser ni sóc més
que literatura!
Ponç PONS,
Estigma,
Edicions 62, Barcelona, 1995.
~
ESBORRANY
DE NOCTURN A ESTERRI D’ÀNEU
...com qui, vistos los baixos de la vida,
vol veure-la millor des dels terrats.
JACINT VERDAGUER
Com els vells aneuencs que han viscut arrelats
a uns paratges i uns noms (Isavarre, Borén,
Jou, Isil, Sorpe, Alós) d’incansable
bellesa,
jo que sóc d’on s’acaba la terra i
el mar
és un vast horitzó travessat
de gavines,
visc en vetlla exhumant antics mots que han
omplert
de vivor i de sentit el sec sòl d’una
pàtria.
He provat de cantar la grandesa del cel
estelat sobre els cims poderosos d’Esterri,
però s’alcen esquius durs presagis
que parlen
d’altres terres i gent de petjada mesquina
que conjuren la neu i fan ploure tristesa.
Cridaners danyadors, no coneixen els marges
d’on s’enfanga el senderi i s’esfondra el
somriure.
Paridors d’escorpins, reus de femta i zitzània,
ens agrisen la veu i agredeixen els llocs
seculars que han perdut al ufanor i l’alegria.
Serem fills maleïts de l’oprobi i l’ultratge?
Terra nostra i mortal, terra aspriva i calenta,
la llavor de l’orgull farà viure salvats
tots els símbols que el temps ha gravat
en la pedra.
Abocat a un demà d’incertesa i neguit
(vagi on vagi em lacera el record de les
Illes),
com els homes primers quan van descobrir
el foc,
ara veig que la vida és només
en el buit
univers del no-res un miratge i esguard
fascinat en la nit la claror del poema.
Ponç PONS,
El
salobre, Ed. Proa, Barcelona, 1997.
~
