Bernat Fenollar - Joan Moreno
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Bernat Fenollar
(Penàguila, ca. 1438 – València, 1516)
Joan Moreno
(País Valencià, segle XV)

LO PROCÉS DE LES OLIVES
~

















 
 

LO PROCÉS DE LES OLIVES
 

DEMANA LO REVEREND MOSSÉN FENOLLAR
A L’HONRAT I DISCRET JOAN MORENO

De vós i de mi lo temps assegura
a l’home celós de mal sospitar,
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d’enuig e tristura;
per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com de la closca lo xic caragol,
que fer jo no ho puc, sens dents, ab genives.
 

RESPOSTA

D’olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
jo no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura
e tinc gran desig de dolces olives,
que ab gran sabor llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d’un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.
 

RÈPLICA

Puix tan bé glosau la mia textura
i ab seny equivoc voleu postil·lar,
jo em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura.
I ab tan flac rotló, de tan forts olives
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, com poreu mai fregar-ne genives?
 

RESPOSTA

Jo no em maravell de vostra pintura
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar;
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
jo tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.
 

RÈPLICA

Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura;
i així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mustiu caragol,
si pot fer bocí que umpla genives.
 

RESPOSTA

Segons nostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressuscitar
la vista i lo toc de bella figura.
Tal proprietat tenen les olives:
que fan gros bocí d’esmortit pinyol
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.
 

RÈPLICA

Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn de aquell, per a barrinar
l’esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d’obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aquelles olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol:
reclam és de guatles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.
 

RESPOSTA

D’aquestes olives feta faixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar;
que, ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l’arbre d’amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.
 

RÈPLICA

Del llibre d’amor és llei i escriptura
que, tantost que l’hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d’amors ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives
ni per a mai traure d’aquelles pinyol
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deveu tals genives.
 

RESPOSTA

Aquell gran esplet que molts desnatura
en la joventut, per molt praticar,
a la velledat no deixa plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em só guardat per a tals olives
sembrant sens excés llavor de pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d’entrar per genives.
 

RÈPLICA

Tendran les olives prou gran desventura,
que el vostre apetit hagen a esperar;
e, si en jovent volgués dejunar,
en la velledat sentreu-ne fretura?
No es poden salvar tan fines olives,
ab suc ja florit, de ranciu pinyol:
defall per poc ús cascun caragol,
tan prest com per massa emprar les genives.
 

RESPOSTA

Enveja mostrau de ma gran ventura
que els béns de amor me hagen a dar:
jo no só com vós, que no pot portar
vostra ànima cos feixuc de vellura.
No us prenga desig de les tals olives
ni en cobdicieu molla ni pinyol,
que en vós no hi viuria lo mort caragol,
en cas que us prestassen la boca i genives.
 

RÈPLICA

Si el meu cos se nega, lo vostre no sura,
que vells som los dos, e no es pot negar;
doncs, com la ventura vos puc envejar
que us vinga tan prop de la sepultura?
Cert, jo no desitge, com vós, les olives
ni puc en aquelles plantar lo pinyol;
puix vós no podeu alçar caragol,
donau peix seget a vostres genives.
 

RESPOSTA

Vós tot sou vestit de tal vestidura
qual vós la volríeu en mi abrigar
(açò és manifest a qui ho vol mirar;
no us vull dir injúria, que em par oradura)
i voleu fengir no menjar olives
per por de infàmia i del seu pinyol;
hipòcrit si sou en lo caragol,
jo gens no ho puc ser ab dents i genives.
 

RÈPLICA

Atorgue-us que sent dels vells la pressura,
i dolc-me de vós que no em façau par.
Hipòcrit mai fui, mas vull-me arreglar
segons la edat dispon i mesura.
Menjau-les madures, almenys, les olives,
que prest separades seran del pinyol;
deixau ja les verdes, que el flac caragol
jamés romprà el cuiro de fermes genives.
 

RESPOSTA

En l’enteniment teniu gran foscura,
per què vos pensau que el vell paladar
la tendra perdiu no deja tastar
ni del verd agràs menjar de l’agrura.
Jo estic desmenjat: madures olives
no em donen sabor tant com un pinyol;
si vull alegrar lo trist caragol,
açò no puc fer sens tendres genives.
 

RÈPLICA

Del que us he jo dit, la judicatura
remet a raó si ho deveu servar:
les dones hui amen ab cor tan avar
que fan més al doble pagar la costura,
majorment als vells; les tendres olives
que en traen diners, lo suc i el pinyol
als jóvens rescaten ab dur caragol;
pensau què faran a vostres genives!
 

RESPOSTA

Així com per tast, o per desmesura,
o experiment de sabor mudar,
la cendra i la terra i el carbó menjar
he vist que en les dones algunes atura,
raó és major les verdes olives
desitjar de vell lo fruit o pinyol:
més val que carbó lo dolç caragol
d’aquell vell qui sap cercar les genives.
 

RÈPLICA

Puix és, doncs, prudència ab tempre i mesura,
en son cas i lloc, lo riure i burlar,
i gran cortesia voler-se’n deixar,
deixem lo deport, no ens porte fartura;
ab pacte, però, que d’estes olives
perdau lo record i el gust del pinyol,
tenint arregnat vostre caragol,
i de la virtut cerqueu les genives.
 

Tornada

Ab molt ferma fe crec jo, tals olives
grossals, i tan belles, no els manca pinyol.
Deixau-les menjar a aquell caragol
que és propi lo past de semblants genives.
 

RESPOSTA

Si us he fet contrast ab diligent cura,
per un bell donaire ho podeu passar,
car lo pensament tinc lluny de amar
a dones que porten l’amor tan escura.
Açò he fengit per menjar olives
ab vós en est plat, puix no han pinyol;
les amors que tinc, per un caragol
só prest de donar, ni vull ses genives.
 

Tornada

Honest confessor: les vostres olives
són morals virtuts que llancen pinyol
de ànima i cos i del caragol,
eixint belles flors de vostres genives.
 

MOSSÉN FENOLLAR A LA SENYORA OLIVES

Ensems vos puc dir, senyora Olives,
que mai vos he vist e sé bé qui sou,
puix l’aigua tan dolça de vostre bell pou
les velles carns mortes fa jóvens i vives.
Doncs, vostres olives, puix són de tal llista
que grans excel·lències reporten ab si,
lo nom i los fets se lliguen així:
que tant vos conec com si us hagués vista.
 

ESCRIU LO MAGNÍFIC MOSSÉN JAUME GASSULL, CAVALLER, AL REVEREND MOSSÉN FENOLLAR, COM A PROCURADOR D’EN MORENO



Poemes satírics del segle XV, Ed. Societat Bibliogràfica Valenciana, València, 1973
~