Josep Maria Puig i Torralva
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Maria Puig i Torralva
(València, 1854 - 1911)


A CATALUNYA
LOS QUATRE VENTS
EN LO MONESTIR DE LA MURTA
~



















 
 
 

A CATALUNYA
 

Invicta Catalunya, casal dels nostres avis,
per a cantar tes glòries com cal en ta llaor
potser no tinguen força bastant mos pobres llavis,
però mon cor s’esclata com poncelleta en flor.

València podrà dir-te lo que ma tosca llengua
no atina a expressar clara, mos dèbils pensaments,
perquè ma dolça pàtria te vol d’altres en mengua,
d’altres que no nos guarden tos nobles sentiments.

Per ço cada diada a vore’t afanyosa
son cap València aixeca sobre l’altiu Montgó,
mentres ne fa de guaita lo mont Penyagolosa
com vigilant les glòries del regne d’Aragó.

Lo nostre escut, comtessa, és teu, com nostra història;
ta honra, nostra honra; ta llar, la nostra llar.
Mentres València vixca, no cantarà victòria
lo qui es propose, indigne, ton rostre fuetejar.

Com navegant que mira den del vaixell la terra
que guarda a sa família, son més preat tresor,
aixina, oh Catalunya, ma vista a tu s’aferra
ab encisera joia, ab lo daler del cor.

Jo t’am com a la nina que dins mon pit fa hostatge,
ab lo mateix afecte que guarda lo cor teu,
ab la tendrura immensa i ab tot lo sant coratge
que vullc a los meus pares i ab lo que adore a Déu.

Jo t’am, oh noble terra!, ab eixa gelosia
ab què l’avaro estima son amagat tresor,
com la salut lo pobre que jau en malaltia,
com aima la rosada lo càlzer de la flor.

Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes;
lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los nostres reis;
ta joia, nostra joia; tes penes, nostres penes,
i un jorn tots vàrem tindre molt paregudes lleis.

València i Catalunya, per conquerir la glòria,
un temps juntes lluitaren ab tan potent tesó
que, al fullejar les gestes que formen nostra història,
hui encara el món lis dóna tribut d’admiració.

Per conservar aquestos records grans i famosos,
fem com abans ho feren nostres antepassats:
juntem molt més los llaços estrets i carinyosos
que mai no deslligaren ni vents ni tempestats.

Juntem-se com se junten dels esposats los llavis,
lo jorn primer que crema l’antorxa d’Himeneu;
juntem-se com se junten los néts ab los seus avis,
quan estos, agrunsant-los, bressol fan del pit seu.

Invicta Catalunya, arxiu d’eterna fama,
mare de mils de pobles als moros recobrats,
la germanor València en alta veu proclama,
jamai trenquem los llaços que amor ha ben lligats.
 


Josep Maria PUIG I TORRALVA, Lliris y carts, València, 1899.
~

 
 
 
 
 
 


 
 

LOS QUATRE VENTS
 

Quatre vents de nit i dia,
          quatre vents,
per nostre regne fan via,
bé suaus o bé furients.

Vent llevant la mar nos dóna,
          vent llevant
que el progrés llatí pregona,
salobrenc i ple d’encant.

Vent del sur l’Andalusia,
          vent del sur
de tard en tard nos envia,
de tard en tard i insegur.

Vent mistral i tramuntana,
          vent mistral
ve de terra catalana
i de l’Aragó lleal.

Vent ponent dóna Castella,
          vent ponent;
los fuits i plantes arguella,
corsecant-los crudelment.

Vent de foc que tot ho arrasa,
          vent de foc;
tot ho crema per aon passa,
no deixant lliure cap lloc.

Vent com teu, Castella insigne,
          vent com teu,
pestilent, traïdor, maligne,
maleït siga de Déu!
 



Josep Maria PUIG I TORRALVA, Lliris y carts, València, 1899..
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

EN LO MONESTIR DE LA MURTA
 

Salve, runes venerandes
del monestir de la Murta.
Lo trobador que us contempla
plorant amarg vos saluda.
No vol polsar hui sa llira,
puix sols li inspira sa musa
tristesa que el cor li apena,
record que la sang li abrusa.

Santes runes trepitjades
de la pàtria benvolguda,
gran monestir dels Jeronis
de la Verge de la Murta,
¿a on estan tos pobres monjos?,
¿tes alaixes, qui les usa?;
buides estan les capelles,
tos altars la terra oculta,
tos murs quartejats se cauen,
de tes voltes no en veig una,
tes pintures primoroses
no les troba qui les busca.
Don Diego Vich, tos esforços
s’han trocat en la gran runa!
Més que del temps los estragos,
los hòmens, ab sanya crua,
t’han convertit com t’encontres,
sant monestir de la Murta.
També tes glòries antigues,
cara València, una a una
t’han robat ab la corona,
i ara dus la testa nua,
i, ai Déu meu!, també et contemple,
com lo monestir, en runa.

Lo trobador que gemega
als peus de tes runes, Murta,
tota la sang de ses venes
gustós donaria d’una
per a vore’t i admirar-te
restaurada esta centúria,
a l’ensems que els furs gloriosos,
la independència perduda,
les llibertats sacrosantes,
de l’avior glòria fusa,
i l’empori de la llengua
de la pàtria benvolguda.

 


Josep Maria PUIG I TORRALVA, Lliris y carts, València, 1899.
~