T’HA
ENQUIMERAT LA GRÀCIA FUGITIVA...
T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!
Però ¿què hi fa, si dins
el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.
I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
ULLS
MEUS, ULLS QUE VIVIU GOLUTS...
Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon
rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça
a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia
hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és
glòria vostra.
¿Com la carnal recança del goig
que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts
encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?
Ulls meus, closos em fóssiu amb porta
de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara
al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a
la febre,
aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins
mon pit.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
AMOR,
ADESIARA SENTO MON PENSAMENT...
Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la
via:
a l’un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl·lida
i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de
fesomia! L’alba
neix plena de records; d’elles, ni el nom
se salva
de dins la mar udoladora del present.
Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents —cendra tornà llur
pit— el secular
heretatge de joia que dintre l’aire dura
difús? Les ombres vénen de
llur estatge mort
no a pregar una minsa almoina de record,
ans a captar de llur tresor la dolça
usura.
Amor, l’innúmer deute clama de dins
l’abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd
país
seran buits de nosaltres i sonors d’altres
vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventem un flam d’encís.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
FELIÇ
QUI HA VISCUT DESSOTA UN CEL ESTRANY...
Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN
Feliç qui ha viscut dessota un
cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga
brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua
de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera,
on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de
la treva
que la mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als
núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
INSCRIPCIÓ
SECRETA
Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
ELEGIA
II
Súnion! T’evocaré de lluny amb
un crit d’alegria,
tu i
el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç
de sal exaltada,
amb
el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres
columnes
que
en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel
mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través
de la nua garriga
ve a
cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques
t’albira
súbitament,
oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el
salva als cops de fortuna,
ric
del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
ELEGIA
X
He somiat amb Orfeu a la porta oberta de l’Ombra.
Una absència
d’espill ha devorat els meus ulls
ebris encar de mirar-se en el maig turbulent
de les coses,
plenes d’abocar
sobre el cel tantes aurores del cor.
Fou això: de sobte morir al present
de puixança
i redreçar-me
enllà (oh immensament!) dels adéus,
pur anhel tot jo i, secreta dins l’ànima,
orella
que la desperta
i per on tota reviu en l’obscur.
Tal com en mi jo havia trobat l’ambigua sendera,
sola en el risc
lunar de l’impensable profund,
fins a vosaltres, déus inferiors,
i a la vostra
única certitud,
dura acabant el meu pas,
ara, nàufrag del meu vertical instant
de caiguda
—pedra i ocell sense
vent— per l’absolut no-esperar,
era girat a mi que escoltava créixer
l’anunci
de no sé
quina mar interior, madurant
lluny dins meu en illes d’encara impotent
melodia;
canvi o naixença
—era igual: era una mar i el seu vent.
Coses fosforescents, d’indistint murmuri,
es badaven,
càndides
flors de la nit, entre l’onada i el buit,
lentament s’omplien del que elles eren, prenien
brusques, nombre
i espai i original horitzó.
Tota una pueril Natura en elles semblava
retrobà’
el seu respir, l’ordre flotant del seu joc,
matinejà’ en els colors més
nus de la seva esperança,
coronar-se amb l’orgull
innumerable del temps.
Com et vaig reconèixer, memòria,
perdut arxipèlag,
cales, sagrats carreus,
fonts i amansits animals!
Tot quant havia per mi après l’oïda
i, amb ella,
com un començament,
l’acte callat del seu fi,
i ah inexplicable! tot quant, velada Eurídice,
és únic
dins el teu nom
amb tu entre la mort i el meu cant,
feia un reialme immens que tornava a la veu
del seu príncep,
una pàtria
expectant, dolça del poble divers
junt amb el qual havia cercat llargament
la victòria;
m’he exaltat essent,
palmes! el pit del seu cant.
No m’ha aturat amb el dubte de l’aigua negra
l’immòbil
blanc xiprer de
l’oblit, meravellós a l’impur:
em prenia la crida eternal de pura tendresa
—la que l’exiliat
sent de vegades, molt lluny,
quan li sembla, i el puny, que la infància
el plora, i el vespre
l’acompanya amb
el plany d’una campana innocent.
Em prenia, però que absoluta! Com
el que ens salva,
súbit, des
del cor és entranyat del perill;
com l’amant que vol lliberar l’amada dispersa
pel necessari mot
i se l’enduu al desert;
violentament obrint-me per dins en fontana
viva de mi mateix
—ull en la creu dels sentits,
aigua fluida en l’instant que no fuig i que
no la canvia,
ésse’ i mirar-se
donant, des de l’origen mirar
fins a la fi del seu do, ¿és
això la perenne promesa,
pur Orfeu, i el
corrent era abundant en el glop?
¿I el que infinitament tu lloares,
mestre perfecte,
era el preludi tan
sols per a cad’ú —per a mi?
¿I l’incomptable que em fou, sabut
a penes, creixença
—noça inefable,
enyor, rara visita en la nit—
i el que m’afaiçonaà, però
sense mai acabar-me,
com si llanguís
amb les mans del qui somia voler,
ara seria tot dins la suma límpida,
cada
cosa salvant-s’hi
d’haver ai! estat sola i mortal?
Déus fraterns! Així abeurat
i inundat del meu propi
pur retorn, he passat,
ànima endins, cap on sou,
més enllà de la infància,
vosaltres amb mi, en el somriure
de la certesa, un
sol fi: jo el gloriós instrument
i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me,
oh vida
recomençada!
en tu, com en l’impuls i el treball
i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres
em vèieu,
no en el meu fer,
sinó ja en al meu signe perfet.
I ara, en la dolçor que del somni
em dura, ja estimo
la memòria
en la sang, presto l’orella i em veig
arbre arrelat en el crit de la meravella
passada,
miro i em sento
cant que obre la tofa en l’espai;
i no és pas distret de l’estranya
delícia, que penso
en el xinès
subtil, d’ànima ardent, que té els ulls
fits en la xifra complexa del seu poema i
l’abraça
tot a cada instant
mentre en deslliga els sons purs.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
PENSO
EN EL COR —I EN L’ORIENT...
Penso en el cor —i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l’aventura vehement.
¿D’on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
LLAVORS
HE DIT: «CREIXENÇA DE LA TERRA...
Llavors he dit: «Creixença de
la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu
moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;
com si m’omplís, sense el saber que
esguerra
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,
jo coronés de mi tot animal,
oh Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a Qui tot goig s’eleva!
Deixa’m servir-Te en el que se m’enduu,
conèixer-Te en el que m’és
fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima
és meva!»
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
EL
CANT EM MENA, I ANIMALS ESTRANYS...
El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.
Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà
per mi,
el que he viscut no es comptarà per
anys.
Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n’és la mida. ¿En què
la saviesa
valdria? Folls actes meus que m’heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d’amor com d’una presa.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
COR
DELATAT
Ara veurem, un cor
que l’ombra feia digne
en el foc i en el joc
i en la melancolia,
com sofrirà la llum,
marcat amb el teu signe.
He davallat al fosc
obrador de la vida:
l’he obert amb folla clau;
a les mans, que em tremien,
he tingut les sements
del miracle impossible.
He pujat al penyal
des d’on l’àguila mira,
taciturnes de sol,
quatre reials províncies;
hi he llançat una veu,
per la set que tenien.
M’ha dit fill seu la mar
perquè heretés les illes,
brusques sobre els rompents,
dolces, endins, de vinya;
no he esperat el most
que el mar per mi volia.
Me n’aniré per l’erm
a sol i a lluna viva;
les pedres parlaran
com folles que endevinen;
el cor farà el respòs
en llengua més antiga;
aquest cor delatat
que ignorem si sabia,
i que ara, en mots perduts,
em dirà si vivíem;
ens dirà si el record
ens fa créixer a la mort
o si encara a més vida.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
CANÇÓ
D’AMOR DAVANT D’UN COS NU
Damunt d’un gravat de Manuel Humbert
Et pensaré, perquè només
el pensament té
espera.
Tu reposes, pura en el que és;
jo construeixo el
que era.
¿Prop de quin somni tinc els ulls,
que te’m creés
més certa?
Rius i de tu mateixa et culls,
com una aurora oferta.
Vindrà el teu cos contra el meu temps,
el temps des d’on
et miro
i m’atardo en els mots extrems
amb què intentava
dir-ho.
Forma! L’ombra és alta i pregon
el vent d’amor que
hi dansa;
t’hi perdré, amb els ulls i el món
i el cor, que sol
no es cansa.
Carles RIBA,
Obres
completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~
