Carles Riba
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Carles Riba
(Barcelona, 1893 – 1959)


T’HA ENQUIMERAT LA GRÀCIA FUGITIVA...
ULLS MEUS, ULLS QUE VIVIU GOLUTS...
AMOR, ADESIARA SENTO MON PENSAMENT...
FELIÇ QUI HA VISCUT DESSOTA UN CEL ESTRANY...
INSCRIPCIÓ SECRETA
ELEGIA II
ELEGIA X
PENSO EN EL COR —I EN L’ORIENT...
LLAVORS HE DIT: «CREIXENÇA DE LA TERRA...
EL CANT EM MENA, I ANIMALS ESTRANYS...
COR DELATAT
CANÇÓ D’AMOR DAVANT D’UN COS NU
~














 
 

T’HA ENQUIMERAT LA GRÀCIA FUGITIVA...
 

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ULLS MEUS, ULLS QUE VIVIU GOLUTS...
 

Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.

¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?

Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,

aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AMOR, ADESIARA SENTO MON PENSAMENT...
 

Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:
a l’un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl·lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L’alba
neix plena de records; d’elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.

Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents —cendra tornà llur pit— el secular
heretatge de joia que dintre l’aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a pregar una minsa almoina de record,
ans a captar de llur tresor la dolça usura.

Amor, l’innúmer deute clama de dins l’abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d’altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventem un flam d’encís.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

FELIÇ QUI HA VISCUT DESSOTA UN CEL ESTRANY...
 

              Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
                         HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
          i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
          no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
          estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
          del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
          insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
          que la mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
          que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
          s’abandona a una aigua serena.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

INSCRIPCIÓ SECRETA
 

Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELEGIA II
 

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
       tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
       amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
       que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
       pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
       ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
       súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
       ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELEGIA X
 

He somiat amb Orfeu a la porta oberta de l’Ombra.
     Una absència d’espill ha devorat els meus ulls
ebris encar de mirar-se en el maig turbulent de les coses,
     plenes d’abocar sobre el cel tantes aurores del cor.
Fou això: de sobte morir al present de puixança
     i redreçar-me enllà (oh immensament!) dels adéus,
pur anhel tot jo i, secreta dins l’ànima, orella
     que la desperta i per on tota reviu en l’obscur.
Tal com en mi jo havia trobat l’ambigua sendera,
     sola en el risc lunar de l’impensable profund,
fins a vosaltres, déus inferiors, i a la vostra
     única certitud, dura acabant el meu pas,
ara, nàufrag del meu vertical instant de caiguda
     —pedra i ocell sense vent— per l’absolut no-esperar,
era girat a mi que escoltava créixer l’anunci
     de no sé quina mar interior, madurant
lluny dins meu en illes d’encara impotent melodia;
     canvi o naixença —era igual: era una mar i el seu vent.
Coses fosforescents, d’indistint murmuri, es badaven,
     càndides flors de la nit, entre l’onada i el buit,
lentament s’omplien del que elles eren, prenien
     brusques, nombre i espai i original horitzó.
Tota una pueril Natura en elles semblava
     retrobà’ el seu respir, l’ordre flotant del seu joc,
matinejà’ en els colors més nus de la seva esperança,
     coronar-se amb l’orgull innumerable del temps.
Com et vaig reconèixer, memòria, perdut arxipèlag,
     cales, sagrats carreus, fonts i amansits animals!
Tot quant havia per mi après l’oïda i, amb ella,
     com un començament, l’acte callat del seu fi,
i ah inexplicable! tot quant, velada Eurídice, és únic
     dins el teu nom amb tu entre la mort i el meu cant,
feia un reialme immens que tornava a la veu del seu príncep,
     una pàtria expectant, dolça del poble divers
junt amb el qual havia cercat llargament la victòria;
     m’he exaltat essent, palmes! el pit del seu cant.
No m’ha aturat amb el dubte de l’aigua negra l’immòbil
     blanc xiprer de l’oblit, meravellós a l’impur:
em prenia la crida eternal de pura tendresa
     —la que l’exiliat sent de vegades, molt lluny,
quan li sembla, i el puny, que la infància el plora, i el vespre
     l’acompanya amb el plany d’una campana innocent.
Em prenia, però que absoluta! Com el que ens salva,
     súbit, des del cor és entranyat del perill;
com l’amant que vol lliberar l’amada dispersa
     pel necessari mot i se l’enduu al desert;
violentament obrint-me per dins en fontana
     viva de mi mateix —ull en la creu dels sentits,
aigua fluida en l’instant que no fuig i que no la canvia,
     ésse’ i mirar-se donant, des de l’origen mirar
fins a la fi del seu do, ¿és això la perenne promesa,
     pur Orfeu, i el corrent era abundant en el glop?
¿I el que infinitament tu lloares, mestre perfecte,
     era el preludi tan sols per a cad’ú —per a mi?
¿I l’incomptable que em fou, sabut a penes, creixença
     —noça inefable, enyor, rara visita en la nit—
i el que m’afaiçonaà, però sense mai acabar-me,
     com si llanguís amb les mans del qui somia voler,
ara seria tot dins la suma límpida, cada
     cosa salvant-s’hi d’haver ai! estat sola i mortal?
Déus fraterns! Així abeurat i inundat del meu propi
     pur retorn, he passat, ànima endins, cap on sou,
més enllà de la infància, vosaltres amb mi, en el somriure
     de la certesa, un sol fi: jo el gloriós instrument
i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me, oh vida
     recomençada! en tu, com en l’impuls i el treball
i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu,
     no en el meu fer, sinó ja en al meu signe perfet.
I ara, en la dolçor que del somni em dura, ja estimo
     la memòria en la sang, presto l’orella i em veig
arbre arrelat en el crit de la meravella passada,
     miro i em sento cant que obre la tofa en l’espai;
i no és pas distret de l’estranya delícia, que penso
     en el xinès subtil, d’ànima ardent, que té els ulls
fits en la xifra complexa del seu poema i l’abraça
     tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

PENSO EN EL COR —I EN L’ORIENT...
 

Penso en el cor —i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.

Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l’aventura vehement.

¿D’on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.

¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 


 
 

LLAVORS HE DIT: «CREIXENÇA DE LA TERRA...
 

Llavors he dit: «Creixença de la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;

com si m’omplís, sense el saber que esguerra
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,

jo coronés de mi tot animal,
oh Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a Qui tot goig s’eleva!

Deixa’m servir-Te en el que se m’enduu,
conèixer-Te en el que m’és fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima és meva!»
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL CANT EM MENA, I ANIMALS ESTRANYS...
 

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.

Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.

Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n’és la mida. ¿En què la saviesa

valdria? Folls actes meus que m’heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d’amor com d’una presa.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

COR DELATAT
 

Ara veurem, un cor
que l’ombra feia digne
en el foc i en el joc
i en la melancolia,
com sofrirà la llum,
marcat amb el teu signe.

He davallat al fosc
obrador de la vida:
l’he obert amb folla clau;
a les mans, que em tremien,
he tingut les sements
del miracle impossible.

He pujat al penyal
des d’on l’àguila mira,
taciturnes de sol,
quatre reials províncies;
hi he llançat una veu,
per la set que tenien.

M’ha dit fill seu la mar
perquè heretés les illes,
brusques sobre els rompents,
dolces, endins, de vinya;
no he esperat el most
que el mar per mi volia.

Me n’aniré per l’erm
a sol i a lluna viva;
les pedres parlaran
com folles que endevinen;
el cor farà el respòs
en llengua més antiga;
aquest cor delatat
que ignorem si sabia,
i que ara, en mots perduts,
em dirà si vivíem;
ens dirà si el record
ens fa créixer a la mort
o si encara a més vida.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~










 
 

CANÇÓ D’AMOR DAVANT D’UN COS NU
 

            Damunt d’un gravat de Manuel Humbert

Et pensaré, perquè només
     el pensament té espera.
Tu reposes, pura en el que és;
     jo construeixo el que era.

¿Prop de quin somni tinc els ulls,
     que te’m creés més certa?
Rius i de tu mateixa et culls,
     com una aurora oferta.

Vindrà el teu cos contra el meu temps,
     el temps des d’on et miro
i m’atardo en els mots extrems
     amb què intentava dir-ho.

Forma! L’ombra és alta i pregon
     el vent d’amor que hi dansa;
t’hi perdré, amb els ulls i el món
     i el cor, que sol no es cansa.
 
 


Carles RIBA, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
~