Llorenç Riber
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui



Llorenç Riber
(Campanet, 1881 – 1958)

EL BOSC DAMNAT A MORT
A VIRGILI
CANÇÓ DEL CAMÍ
EL TREBALL DIVÍ
~












 
 

EL BOSC DAMNAT A MORT
 
 
Sacros vetustate lucos adoremus, in quibus
grandia et antiqua robora non tantam habent
speciem, quantam religionem.
                                                       QUINTILIÀ


Errant el peu i el pensament a lloure,
seguint l’aroma d’un llunyà record,
la visió sobtada em va commoure
d’un bell boscatge condemnat a mort.

Marcades de vermell eren les soques
ofertes a la dent de la destral,
dures soques germanes de les roques
i barbades de vesc patriarcal.

Pel camí conegut flairós de menta
i ple del musical rodolament
de l’aigua clara que l’abril argenta,
amb el cor lliure anava vagament...

Anava en cerca de la faç amiga
dels jorns perduts i de la tendra edat,
enmig d’uns camps que un temps foren artiga
i ara eren ones verdejants de blat.

Assemblea de cèltiques alzines
amb un immens sacerdotal murmull
de branques rossegants esmaragdines
i de fullatge inextricable i rull.

Només amb raigs de sol o amb raigs de lluna
com el bosc del poeta florentí
el cim vestia’s: dintre era nit bruna
i una gran columnata sense fi.

Audaç en mon jovent, ja em corprenia
la tenebrosa majestat del lloc;
foragitava el dens brancam el dia...
jo hi entrava trement i a poc a poc,

i avançant quasi quasi a les palpentes,
obscur i sol, sots la deserta nit,
mes passes per temor se feien lentes
i mon cor devenia més petit.

Com quan, minvant el mes, la lluna enclina
les dues banyes primes cap al món
i les coses demostra en la boirina,
llanositat incerta qui se fon,

dubtosa semblantment era la senda
que s’allargava sota la negror
de la boscúria secular, horrenda
per una secular religió:

sendera submergida en el misteri,
on per l’enigma del camí foscant,
amarien Virgili i l’Alighieri,
un davant l’altre, caminar callant...

No era, no, una temença vana
la qui del bosc m’hauria fet esquiu;
emperò jo hi sabia una fontana
i l’amorosa tebior d’un niu.

¡Ah, pobrissola fontinyola nua
que mostraràs ta nuetat d’argent
tremolant i lliscant a la llum crua
i al mirar cobejós de tota gent!

La teva veu sonava en les esberles
d’un roc; jo coneixia el salüet
de ta gola lliscant plena de perles
com un cant feble o com un plor secret!

¡Sia anatema l’home qui profana,
o selva, per or groc ta santedat
i el pudor virginal de la fontana
tremoladissa, a tot esguard vedat!

Torbin son somni visions funestes
i els udols del boscatge derruït
i ses nits sien com les nits d’Orestes
qui de greu parricidi fou punit.

I quan a tots la blana son consola
la ment que és sabedora del pecat,
l’allunyi el plor d’aquella fontinyola
sempre implacable, sempre inconsolat!
 


Llorenç RIBER, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1948.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A VIRGILI
 
 

Al mio ardor fur seme le faville
Che mi scaldar della divina fiamma
Onde sono allumati più di mille:
Dell’Eneida dico, la qual mamma
fummi e fummi nutrice...
          La Commedia – Purg. XXI


Tremolós, o Pontífex del Misteri,
arribí a l’altar teu amb lira frèvol
de grill nocturn, amb una llengua dura
          i una ànima de barbre.

I comencí la tasca feixugosa:
els anys col·laboraren amb els mesos,
les nits col·laboraren amb els dies,
les hores capvesprals amb les de l’alba.
Invisible venies a ma vora
drapat de porpra i de malenconia,
sota l’amic silenci de la lluna
o sota les estrelles tremoloses.
Tal volta el foc furtiu d’una lluerna
m’il·luminà el sentit d’una paraula;
tal volta el so d’alguna font oculta
em revelà el cristall de tes cadences;
tal volta la llangor d’una rosella
que l’arada trencà, me recordava
aquell jonquívol vinclament de testa
d’Eurial cor-trencat i moribunde,
i tal volta el cascall feixuc de pluja
la testa coll-torçada de Camil·la,
agreujada de massa cabellera...
He cantat el Baró; he cantat les Armes...
El treball és finit, i cruix ma lira
de la greu pesantor de l’Epopeia;
mes, som romàs amb l’ànima més pura
de la serenitat, la mà més dolça,
i el braç més saborós de l’inlassable
          martellejar en l’enclusa.

A l’hora del crepuscle, quan les ombres
blaves, al peu de les muntanyes blaves,
per moments s’allargaven, jo sortia.
Pasturen les Cabrelles desfermades
pel cim del Puig-Major: O estrelles pures,
estels de diamant, altes Vergílies
que el vostre nom donàreu a Vergili.
Aquella hora, o Poeta, era la teva,
i la dels planys de Filomena dolços,
la del misteri i de la pau amiga,
la del retorn dels bous, penjant l’arada,
la de l’eixida dels ramats a l’herba,
esquellejants pels vells camins polsosos,
hora d’intimitats, hora en què s’alcen
els pàl·lids fumerols de les masies.
Ton esperit errant m’hi suggeria
el sentit segellat a la Gramàtica.
Era també a l’hora del crepuscle
que Aquell qui va obrir el novell ordre
de segles grans que vares entreveure,
Pelegrí errant entre la llum incerta,
ressuscitat, escampador de crisma
i de perdó, Jesús, el Fill de l’Home,
encalentia el cor de dos deixebles,
revelant el sentit de l’Escriptura,
Llibre de set segells tancat als savis
          qui blasmen ço que ignoren.

Mes les desertes pagesies nostres,
perquè una Verge devingué partera,
tenen un surt august que no tenia
el silenci verdós de les planúries
etrusques, plenes de vacades lentes,
tonent l’herbei del pasturatge, a lloure.
En mon camí d’errant passava l’Angelus
amb àgils peus d’argent damunt ma testa
i anava a dir al segador: Aixeca’t,
i anava a dî al pastor: Surt a pastura,
i deia a l’hortolà: Tanca la síquia,
que a bastament les prades ja begueren...
i als ulls extints d’aquelles velles dolces
Parques de pietat, filant el cànyem
amb dits nuosos com sarments eixutes,
deixava-hi una llàgrima furtiva
          de tribut als qui foren.

Car és en aquella hora que s’aixeca
la imatge de la Mort, sobtada i pàl·lida;
i les nou santes campanades lentes
commouen des de l’Ereb pregoníssim
que amb el ram d’or t’obria la Sibil·la
fins a la rosa de l’Empiri blanca
que mostrà Beatriu a l’Alighieri.

Conta l’àurea llegenda cristiana
que allà en la santa Àsia s’hi redreça
el mont que és dit Victorial, miranda
de les anyades esdevenidores.
Una orde pura i vigilant de guaites
fitava amb àvids ulls la llunyania
i el blau enigma de la pregonesa;
car eren sabedors que un jorn o altre
l’estel de la promesa muntaria
l’estel de Balaam: Tu en fores nunci
d’aquella ixent estrella tremolosa.
La veres qui sorgia quan cantares:
Ja retorna la Verge, i ja davalla
del cel sublim una progènie nova...
Naixerà arreu el cinamom d’Assíria.

Tu has donat al marbre de l’hexàmetre
el frisament dels temps novells. ¿Per quina
causa plorà l’enamorada Dido
sa pudor vidual apagadissa
qui l’exalçava fins a les estrelles?
S’escalfaven les galtes de Lavínia
amb vermellor de cristianes roses
per ço com la rubor calava-hi flama
i l’adorable mesclament fingia
d’ivori i grana, de rosella i lliri.
Camil·la, intemerada habitadora
de les belles boscúries solitàries,
tombava grues de davall els núvols,
tombava cignes a cops certs de fona,
l’amor servava de Diana innupta
i la boscana castedat altiva.

¿I què diré d’aquella amor fraterna
de Nis i d’Eurial? Conglutinada
fou l’ànima d’ambdós amb un afecte
únic i dolç, més que una amor de dona.
Era igual llur amor a la cacera;
era igual llur amor a les batalles;
i si vetllaven la ciutat dormida
s’estaven drets, un a l’enfront de l’altre,
drets, al dintell de la mateixa porta.
I ni la mort mateixa els dividia,
i durarà llur glòria aparellada
com la ufana germana de dos roures
mentre s’aixequi el roc del Capitoli,
i mentres Roma exercirà l’imperi.
Què en resta encara dir de tu, o Tímber,
i de tu, Laris, fruit bessó d’un ventre?
Dolçament vostres pares confonien
la semblança del rostre; dessemblança
i discrim ben crudel posà amb l’espasa
Pal·lant: la testa rodolà de Laris,
i fou truncat de sa man dreta Tímber
i encara els dits crispats voluptuosa-
ment amoixaven l’aspre pom del glavi.
I tu, Pal·lant, qui en pit angost mostreges
l’enormitat d’un naframent molt ample?
Lausus donzell malaguanyat i digne
d’un altre pare que no fos Mezenci?
Ligustres blanquejants del paganisme
intactes com els lliris de les comes,
que Jesucrist mateix estimaria,
com estimà el donzell qui demanava-li
noves de l’Evangeli i del Reialme.

Tu el pressentires, el pas sant del Mestre,
aquell pas fet de música i silenci
qui no trencava el coll de les anèmones
qui de besar-li son peu dolç llanguien,
serenava l’estany de Galilea,
i per totes les coses difonia
la geòrgica pau de l’Evangeli.
Una estona només, o pur Virgili,
o germà de Joan l’Evangelista
previngut amb carismes de dolçura;
i en l’atmòsfera calda del Cenacle
mullat haguessis el pa àzim, dintre
el mateix plat aon Jesús mullava’l,
i sobre son pit sant aon bullia
l’eterna Sang de l’Al·liança nova
i cantava una música novella
més pura que la música de lires,
més pura que la música d’estrelles,
tombat hauries la brunzenta testa
          del jove eixam de somnis.

He cantat el Baró, he cantat les Armes...
He desfet fil a fil la porpra tíria
i n’ha fet drap catalanesc ma musa
fidel com una vigilant Penèlope
a la claror de la nocturna llàntia.
O fill de mos afanys, o mon car llibre,
vola pel cel crepuscular com Icarus
amb les ales de cera manllevades.
L’estel del Vespre guaita ja. És l’hora!
S’adormen els aucells dins l’espessura.
El rossinyol diví de ploma fosca
delira dins el bicolor pollancre,
jatsia que encara ara no s’apagui
la glòria de la llum endarrerida
que deixa el sol ponent en les muntanyes,
que són, serenes i majestuoses,
ton front circumfulgent, o Catalunya!
 


Llorenç RIBER, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1948.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DEL CAMÍ
 
 

Camina, caminaràs...


El mas amb la masovera
dins l’espessura somriu:
és alegre com un niu
amagat dins l’esponera.
Orfe infant, vell pelegrí,
venturosos sereu, si
trobau en vostre camí
el mas i la masovera!

Jo anava fora sendera
un jorn; ja queia la llum,
quan vaig veure un floc de fum,
i el mas que el bosc arrecera.
I vaig dir-me: «Allà aniràs
a reposar ton cos las.»
Damunt el portal del mas
somreia la masovera.

Cançonera la barrera
en obrir-se, grinyolà:
saltant m’eixí a rebre el ca,
amb la coa falaguera.
Un gall color de caliu,
s’avalota i se fa esquiu.
Amb cara de Pasqua, em diu:
Benvingut! la masovera.

Me da el pa de la panera:
me féu asseure a l’escó
forrat de pell de moltó...
Ah, el llit flonjo que m’espera!
Dins sa blancor odorant
vaig dormir d’un so constant...
Mes, vengué l’auba i: Avant!
Adéu, mas i masovera!

Puix Nostre Senyor advera
que sens premi no roman
l’almoina petita o gran,
Ell per mi la remunera.
Doni a ses terres forment,
a sos ramats doni augment,
guardi de pedra i mal vent
el mas i la masovera.

Voli l’òliba que esvera
lluny de l’amic fumeral.
Canta davant son portal,
rossinyol de primavera!
Que el cor dels infants petits,
cada any, d’un altre enriquits,
alegri amb sos jocs i crits
el mas i la masovera!
 


Llorenç RIBER, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1948.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL TREBALL DIVÍ
 

                              I

Sense suor no fructifica el pa.
Si no reguen el solc gotes divines,
la Terra, mare ingrata, llevarà
només que abrulls i gran horror d’espines.

Temps era temps (conta la vella faula)
que a la terra baixava un segle s’or;
l’home recent i nova la paraula,
la terra núbil i la branca en flor.

Graó del cel era l’esquerpa serra;
el cel era a l’abast de totes mans,
tan indulgent i pròxim a la terra
que anaven barrejats déus i humans.

Bacus s’assolellava en la costera
tintes les cames en el most vermell;
i ressejant com una formentera
Ceres donava a l’aura son cabell.

Dodona, al fons de les forests opaques,
a plenes mans dava a tothom aglans;
el ros Apol·lon pasturava vaques,
Mercuri adoctrinava els terrassans.

Una bresca de mel en cada soca;
un reguerol de vi en cada aiguaviu;
per fruir-ne la feina era ben poca,
però l’afer semblava encara aspriu.

Jamai els ulls a l’estelada ardenta
aixecar no es dignava l’home ingrat;
i s’embrutia en la peresa lenta,
pestilència del segle benaurat.

De l’oci en què la terra s’avilia
el Pare Omnipotent la va punir:
meté en el cor dels llops rapaceria,
en la dent del serpent meté verí;

amagava l’or groc dins de la mina,
en les venes del roc metia el foc...
Així l’agricultura, l’art divina,
l’home hagué de trobar, a poc a poc.
 

                              II

Oh gran mare de messes, Catalunya,
Catalunya, gran mare de barons:
la ronda de les Hores qui s’allunya,
s’allunya, coronant-te de llurs dons.

Si per temps fou la pàtria rica i plena,
en fou deutora al camp, oh Català:
vi prou que en tens, mes dins oculta vena,
i dins el solc tens soterrat el pa.

Quan tota Catalunya era boscúria
i l’eixarmaven els valents i els prous,
en ses monedes l’ancestral vellúria
hi encunyava un fort parell de bous.

Era un emblema de l’agricolia
i era un indici del treball futur
on el nostre casal s’assentaria
primera pedra i fonament segur.

Ni mai la host va sortir a cavalcades
amb molta empenta ni gran so metent,
que les terres no fossin ben llaurades
i dins el solc colgada la sement.

I per la veu solemne d’un Concili
posàrem sota la gran pau de Déu
ensems l’egua errabunda de Virgili
i el pollí que saltava a vora seu;

la vaca que el flanc venta’s amb la cua,
i el vedell tendre d’implorant bruel
i el brau ferotge que el banyam agüa
al tronc robust per foradar el cel;

eines del camp i bestiar de llana,
i el boc a lloure i l’insolent cabrit;
com un temple era santa una cabana,
sant un pagès tant com un monjo ungit.

Qui robava l’oliva o la verema
era colpit de maledicció;
qui furtava una arada, era anatema
i infernat amb Datan i amb Abiró.

No vàrem acomplir gestes llunyanes
llavors, ni vam escriure un Romancer:
Geòrgiques tenim, mes cristianes,
i amb la rella fitàrem el terrer.
 

                             III

Oh poble renaixent com un bell ordi,
mai de la guerra vulguis ésser llamp:
Si ton espill és monssenyer sant Jordi,
Jordi, saps què vol dir? Home del camp.

Mai t’enlluerni la lluenta fulla
de l’espasa que branda el Fill del Tro.
Sembri llorers de sang, aquell qui els vulla.
Tu, camps sens glòria, i glòria sense so

estima més, oh Català; tu ama
més que el corser bel·licorós i brau
acèrrim i arborat com una flama,
el bou solemne, monument de pau;

més que els rengs de soldats i de banderes
i les boques fumades dels canons,
tu ama el rengle de les oliveres,
l’èpic treball de les Estacions;

més que la veu del clar clarí que crida
a la batalla, a l’home i al cavall,
trenqui la teua son emperesida
el cant joiós i matiner del gall

que diu que l’hora de junyir s’atansa.
El qui estimi les glòries funerals,
la lluentor segueixi de la llança.
Tu, català, segueix la de la falç
 


Llorenç RIBER, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1948.
~