Josep Romaguera
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Romaguera
(Barcelona [?], ca. mitjan segle XVII – primeries del XVIII)


EMBLEMA III
EMBLEMA IX
~



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EMBLEMA III
 

            QUINTILLA

Zelant de son pit lo ardor,
sols recreo és lo que ostenta,
i en la glòria de l’amor
va gosant del que es sustenta,
sens que s’estenga en la flor.

              GLOSA

Preciós àtomo del Sol,
sutil Cupido del prat,
que volant, arpó dorat,
pica, sens que cause dol,
d’Adonis bell arrebol;
abreviat Etna son cor,
alada enigma d’amor,
la beldat que galantea
gosa fingint que es recrea,
zelant de son pit lo ardor.

Embídia la mariposa
la ditxa ab què saps servir:
ella ama per a morir,
ton amor viu del que gosa,
ab Venus, d’amor diosa,
inquirint s’impacienta
que astre és lo que fomenta
amor sens altre exemplar,
puix sens rastre de penar
sols recreo és lo que ostenta.

Entonan las Filomenas
sas queixas, i d’un ingrat
cantan plorant la maldat
aumentant sonoras venas;
però atropellan sas penas
véurer tan alt ton favor,
que campejan sens dolor,
ni la pena del sofrir
en la finesa del sentir
i en la glòria de l’amor.

En lo incendi de la rosa
viu, salamandra dorada,
i en son afecte abrasada
entre aromas se disposa,
Fènix flamant, que gustosa
en la flama que fomenta,
si finesas representa,
sens deixar-se percebir,
fent gala del desmentir
va gosant del que es sustenta.

Lisonja de Cloris bella,
s’introdueix al pensil,
i entre nimfas de l’abril
Clície, oh volant maravella,
adora fragant estrella
ab tan cautelós primor
que, reprimint en son cor
la glòria, que ve a gosar
viu de poder-la alcançar
sens que s’estenga en la flor.
 


Josep ROMAGUERA, Ateneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facúndia ab emblemas illustrada,
Barcelona, 1681.
~

 
 
 
 


 
 

EMBLEMA IX
 


 

 CANÇÓ
 

Menino de Nereo,
que a la ribera dónas rica escama,
i blasona la fama
ser Flora de son gust, fragant trofeo,
puix gosant sos favors, Atis t’assomas
a nudrir-te de flors, víurer d’aromas.

En l’amena ribera,
que entre conxa i coral zafirs remata,
brincas, marina plata,
a ser Alumno de la primavera,
i arribant a gosar sa verda falda
vas corrent, argent viu sobre Esmeralda.

Entre undosas turquesas,
patrício del candor que Xipre adora,
cariño de l’Aurora,
gosas entre Berillos sas finesas
aon ab Nèctars suaus la bella Cloris
te regala ab sas Nimfas, fill de Doris.

En lagos de dulçura
mil Dianas admira sens cuidado,
no tement son enfado,
abraçant veu nevada sa hermosura,
registra lo indecent en la puresa
sens perills d’Acteon a sa esquivesa.

Al Cigne, que navega,
Heràclito volant, puix sempre plora,
adverteix que desdora
sa candidés ab aflicció tan cega,
muda son desconsuelo en alegria
ab lo rumbo festiu de sa osadia.

Quan lo abril lo convida,
bandit del mar, va obrant en sas bellesas
delictes i finesas,
paradoxa d’amor ben advertida,
rèmora la’s suspén, al que procura
fer Caribdis son cor de sa dolçura.

De la venèrea Rosa,
bella Helena del prat, Filis florida,
procura, homicida,
enganar la bellesa prodigiosa,
i embarcant-la en son pit, vaixell de plata,
se fa Paris astut, feliç pirata.

En Planas d’Amaltea
floresta que estampà la primavera,
es nota que venera
lo Rossinyol suau, al que gorgea,
parèntesis pareix, més que no inciso,
oh punt d’admiració, lluent Narciso.

A Silvano visita
deixant del gran Neptuno la campanya,
i crusant la montanya
fins a Pomona, a son agrado incita,
pisaverde del bosc, que ab noble treta
repudia al coral per la violeta.

En deliciós estrado
al cerúleo Proteo dónas vaya,
i ruant per la plaia
fas mofa de las olas i de l’Hado,
i, al compàs ab què Sil·la se llamenta,
és bulla de son gust fins la tormenta.

En verda gelosia
trèmula confusió, gàbia soltera,
pretén la cadernera
fer salvas a ton gust ab sa harmonia,
celebrant de sos aires, presumida,
ab trompa de marfil ta despedida.
 


Josep ROMAGUERA, Ateneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facúndia ab emblemas illustrada,
Barcelona, 1681.
~