Josep Romeu i Figueras
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Romeu i Figueras
(Òdena, 1917 - Barcelona, 2004)

CABRERA D’IGUALADA
NO SÉ QUINA TENDRESA M’ACOSTAVA...
ATZAR, DESTÍ
~
















 
 

CABRERA D’IGUALADA
 

Un silenci sagrat senyoreja entre els pins
com si fos en un temple d’ombres vives i humides;
i crues llums despertes, verticals, enfollides
damunt les cimes cauen, com flames o destins.

I en el do de les ombres de la pineda obscura,
de tard en tard cavalca un vent àgil i lent;
i fendeixen ocells l’aire irisat, element,
d’obertes clarianes amb designi d’altura.

Pedra antiga i obrada, construïda, sosté
un august equilibri d’altres segles, i guarda
una vella noblesa, lluny dels pins, en la tarda
que es redreça deserta i no troba recer.

I en el bosc, meravella el clos d’un cementiri
blanquíssim i minúscul, oh recollida nau!;
i silvestres coloms de volada suau;
i una pau pels xiprers sense plor ni martiri.
 


Josep ROMEU, Obra poètica, Editorial Selecta, Barcelona, 1951.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

NO SÉ QUINA TENDRESA M’ACOSTAVA...
 

No sé quina tendresa m’acostava
com un infant callat al teu redós,
ni quina primavera ungida fos
que tan teu em sabés en l’alba esclava

d’un somni taciturn. Ara, però,
un desfici de llum els ulls m’abranda
i em sé pres pel vellut, la teva randa
i el teu cant i la veu del seu ressò.

Com el poema t’alces: tan segura
del teu secret misteri com el vers
que, raríssim, suscita l’aventura

de la ment ardorosa, i es fa rosa
i sorpresa a les mans, nou i divers
com flama perennal sempre desclosa.
 


Josep ROMEU, Obra poètica, Editorial Selecta, Barcelona, 1951.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ATZAR, DESTÍ
 

                              I

Vague com una aurora que es difon
o com imatge en aigua que de nosa,
límpida i clara, fuig, o com alosa
que només coneix l’aire que li don
ample camí infinit i un propi món,
no l’impuls que la mou i la domina;
estrany, sovint inútil en la fina
metzina d’aparent felicitat,
vaig, potser inconscient, com un orat
que, ignorant-se ell mateix, content camina.
 

                             II

Ignoraré per quina estranya veu
sóc conduït en la foscor que plana
          com una ala potent i blana
damunt el fat que em mou i em porta al freu
          on mort amb amor s’agermana,
i no sabré qui mou en mi l’obscur,
el vague anhel de sobreviure encara,
          a cada naixença més pur,
la trista fi de cada instant, tan rara.

Però una força em condueix, errant,
a no sé quin estrany destí ni fita
          que m’esperona i m’adelita.
I enllà segueixo, insegur, sempre avant
          amb una por per mi no dita
de perdre massa la menuda i lleu
felicitat que em peix, mesquina i pobra,
          no sé ben bé si fill d’un déu
o si captaire a qui mai res no sobra.
 


Josep ROMEU, Obra poètica, Editorial Selecta, Barcelona, 1951.
~