Joaquim Rubió i Ors
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Joaquim Rubió i Ors
(Barcelona, 1818 - 1899)


LO GAITER DEL LLOBREGAT
OH, SORTIU PER MOS ULLS EN PLORS DESFETES...
MOS CANTARS
~














 
 

LO GAITER DEL LLOBREGAT
 

«Si et donàs la sua corona
un rei, i el ceptre de plata
i son mantell d’escarlata
i son tron enjoiellat,
¿per a ser rei deixaries
tes balades amoroses
ni tes muntanyes frondoses
ni ton joiós Llobregat?

Si et prometés un rei moro
perles riques i galanes
i son bordell de sultanes
i son palau encantat,
¿daries, Gaiter, ta dolça
cabanya que el vent oreja,
ton llit d’herbes que espurneja,
lo cabalós Llobregat?

Si et regalàs, Gaiter, un màgic
sos castells de núvols blaus
i sos follets i palaus
d’estrelletes esmaltat,
¿oblidaries per ells
les neus, les boires, los rius,
les fresques nits dels estius,
les nines del Llobregat?»

«No, nineta; pus me valen
ma gaita de drap vermell
i mon capot, que el mantell
d’un rei, de perles brodat;
pus més que els palaus moruns
val ma cabanya enramada
ab les flors que ma estimada
roba el matí al Llobregat.

I més que los castells màgics
de núvols blaus Montseny val,
ab ses roques de coral
i ab son front altiu nevat
i les fredes nits d’hivern
en què ens sorprén lo nou jorn
referint del foc entorn
rondalles del Llobregat.

Pus, per més que li donàs
un rei son ceptre de plata
i son mantell d’escarlata
i son tron enjoiellat,
fins de ser rei deixaria
per ses trobes amoroses
i ses muntanyes frondoses
lo Gaiter del Llobregat.»
 
 

~


 
 
 
 


 
 

OH, SORTIU PER MOS ULLS EN PLORS DESFETES...
 

Oh, sortiu per mos ulls en plors desfetes
com surt l’aigua sobrant d’un vas de terra,
penes amargues que a mon cor feu guerra
i que, per grans, en ell veniu estretes.

Oh, vessau-vos en plors, penes secretes,
si no voleu que el cor, que el dol aferra,
se rompa prest, com cristal·lina gerra,
quan fermenta el licor, salta a miquetes.

Plorau, doncs, oh mos ulls, puix necessita
mon cor plagat i mústic, per reviure,
banyar-se en eix plant dolç que els mals ofega.

Lo cor és com la flor que el sol martxita,
puix ni pot sens rosades la flor viure
ni el cor reviscolàs si ab plors no es rega.
 
 

~


 
 
 
 


 
 

MOS CANTARS
 

Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,
terra sagrada a on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist so de ses balades,
          una mare ab amor;
si, cantant, de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
          dels segles la rigor,

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i el geni que divaga entre llurs lloses
          plorant invocaré,
i, despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis i llurs famoses
          batalles cantaré.

Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l’arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
          los cants dels Cabestanys;
jove só, mes ¿què importa, si m’ets cara,
oh Laletània!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor, si em sobra en amor patri
          lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d’un acer ardent salten hermosos
          trossos de foc brillants;
mes no se’ls tatxarà de bastardia,
puix llemosins seran, encara que aspres,
i en records rics, i en fets cavallerosos
          dels herois laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga,
mes lliures com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyiren,
          aixequen fins al cel.
Ni en sonoroses voltes, assentades
en lleugeres columnes d’or i marbre,
daran venals llaors als qui mereixen
          sols despreci cruel,

ni temes, Pàtria, que ab cantars joiosos
tes llàgrimes insulte de viudesa,
ni recorde vils noms dels qui trencaren
          lo ceptre de tos reis.
Preste’m son foc de Laletània el geni
i al món recordaré la saviesa
dels antics, i bravura, que al món daren
          llur dialecte i llurs lleis.

Presten’m son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena,
i en melós llemosí, puix és l’idioma
          ab què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis, que per l’arena
lo pendó arrossegaren de Mahoma
          del sarraí traïdor.

Cantaré els paladins que en les riberes
del Jordà venerat l’arena santa
ab sang tenyiren que ab sa sang divina
          lo Fill de Déu regà,
i el jovenet galant que ab àgil planta,
penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
baix lo daurat balcó d’aon dorm sa nina
          venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura
de les filles gentils de les muntanyes,
les del cos més airós que una urna grega,
          més que un gerro de flors;
puix no sempre ressona en les altures,
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics,
puix no desdenya les humils cabanyes,
          l’arpa dels trobadors!

 

~