Josep Maria de Sagarra
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894 -  1961)


LA CAMPANA DE SANT HONORAT
VILA DEL MONTSENY
CANÇÓ D’ABRIL
CANÇÓ DE SUBURBI
VINYA ADORMIDA, PEDRA I ATZAVARA...
VINYES VERDES VORA EL MAR
CANÇÓ DE BON MATÍ
BALADA DELS TRES FADRINS
CANÇÓ DE PLUJA
AIGUA-MARINA
EL CEMENTIRI DELS MARINERS
~



















 
 

LA CAMPANA DE SANT HONORAT
                                 1714
 

Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VILA DEL MONTSENY
 

Sojorn humit de prats i de comelles,
de pins i de pollancres i d’albons,
lleganys de boira, fines penjarelles
de les muntanyes pàl·lides del fons.

Sojorn humit, on veig florir tot d’una
entre garriga i gleves de rovell
el paller d’or de la masia bruna
i el teuladí del campanar vermell.

Temps era temps que en la dolçor somorta
d’aquesta vila d’aigua i pietat
passejava mon ànima retorta
i adormia mon cor enamorat.

Ara no sento aquella lleu fadiga,
ni tinc als ulls la fonda lluïssor.
Ara no hi és aquella dolça amiga
que semblava l’estrella del pastor.

Adéu-siau, oh vila engarlandada
amb flors d’amor que recollí un atzar!
Ara sou tota muda i despullada,
ara ja no m’aconhorteu l’esguard.

Ara el cos meu adolorit descuida
dins de les herbes l’ànima que mor...
Ara que sou com una entranya buida,
on s’hi passeja l’ombra del record!
 
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ D’ABRIL
 

Perquè tens la mirada blava i dolça,
les dents menudes i els llavis inflats
—violeta, pollanc, carlina i molsa—,
perquè tens la mirada blava i dolça
i acluques els ulls cansats.

Perquè és tan bell tenir-te dins dels braços
quan t’esgarrifes del ponent
—rosers que moren perfumats i lassos—,
perquè és tan bell tenir-te dins dels braços
i veure com tremoles suaument.

Perquè m’has fet al cor que se’m moria
la gràcia de la seda i del perfum
—campaneta blava, fresca satalia—,
perquè m’has fet al cor que se’m moria
un gran país tot ple de llum.

Perquè quan el teu cos se m’afigura
el pols se’m torna esgarriat i fort
—ocell que cantes dins la nit obscura—,
perquè quan el teu cos se m’afigura
tot el demés és apagat i mort.

Per això la meva ànima t’estima,
i en perles i musica el pit es fon
—oh prat molt verd, que es bressa i regalima—,
per tot això el meu cor t’estima
sobre totes les coses d’aquest món!
 

 

Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DE SUBURBI
 

M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.

I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.

Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.

Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

VINYA ADORMIDA, PEDRA I ATZAVARA
 

Vinya adormida, pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l’art
i les escates de la lluna clara
pinten d’argent el tremolí del mar.

Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts;
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...

Una mica de boira que s’estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d’aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: «Bona nit.»

Agres amors d’un gat i d’una gata,
i un gos que flaira tuf de peix passat...
Damunt del poble el campanar de plata
i la lluna plorant de soledat.

Dins les herbes remor de grill i aranya,
i en el cafè remor de sis o set
que han begut quatre dits de rom i canya
i ara ja no caminen gaire dret.

La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s’ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s’ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.

La mar ja no té escates platejades:
li resta un lluïssor mig apagat;
s’ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...

Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S’acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l’aigua, i armen els llaguts.

La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l’escàlem
i l’aigua fa una mena de sospir.

S’enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l’esperança de que hi hagi peix.

El cafè ha esdevingut ben solitari,
però encara ens atrau els cinc sentits,
i un hi camina per si pot trobar-hi
un got de canya i un escanyapits.

Beneït sigui el fum i la beguda,
i les estrelles d’aquest to lluent,
i aquesta calma fosca, densa i muda
que ens endormisca delicadament

i ens posa un punt d’agror, guaitant la dèria
dels qui amb el rem van pentinant la mar,
i amb les butxaques plenes de misèria
segueixen els calvaris de l’atzar.
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VINYES VERDES VORA EL MAR
 

Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DE BON MATÍ
 

Si tinc son, si no tinc son,
        prou la llevaria
una gota de la font
        a punta de dia.

Me’n vaig amb el pensament
        i el vestit de festa;
i duc entre dent i dent
        un brot de ginesta.

El bastó recargolat
        el cos m’apuntala;
passa un xiscle esparverat
        i el brunzir d’una ala.

La gràcia del dematí
        ve de mica en mica;
ara el sol no sol trair,
        i el tàvec no pica.

L’home que deixa el replà
        quan l’estel s’apaga,
cap veïna li dirà
        baliga-balaga.

Jo em llevo de matinet,
        esmorzar i beguda.
Ja trobo tirant pel dret
        la mata de ruda.

Ja trobo la Blancaneu,
        i la Carmesina;
adéu, Blancaneu, adéu!
        Ai, adéu, fadrina!

Tinc un ull espavilat
        i el desig que salta,
i una mica de pecat
        entre galta i galta.

Tinc tots aquests anys que tinc
        dintre de les venes;
però encara no m’avinc
        a penes i penes.

Vés-te’n, gratapalles d’or,
        vine, alosa mansa...
Arrupida al fons del cor
        porto l’esperança!
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

BALADA DELS TRES FADRINS
 

Són tres fadrins que han vingut a la vila,
porten les mules amb flors al pitral.
Canta el cucut, la calàndria refila.
Són tres fadrins que se’n van a l’hostal.

Diu el més gran: «La vestida de grana
aquella nit va llançar-me un clavell.»
Diu el mitjà: «La de pell de magrana
aquella nit em posà aquest anell.»

Diu el menut: «La vestida de seda,
oh quina fina besada de mel...!»
Ploren les ombres a dins la verneda,
hi ha un blau d’estrelles morint-se pel cel.

Passa la tarda serena i tranquil·la,
un nuvolet s’endormisca al penyal.
Els tres fadrins que han vingut a la vila
tenen l’amor allà dins de l’hostal.

Ja han arribat a la porta fent fressa,
amb tot el pit flamejant i revolt,
ja han arribat i els ha obert la mestressa
esporuguida i vestida de dol.

I diu el gran: «Què n’heu fet de la noia
que aquella nit va llançar-me un clavell?»
«L’hereu més ric li ofrenava la toia
i ara sols viu i respira per ell.»

I fa el mitjà: «La de pell de magrana
que em va posar aquest anell de claror?»
«Caputxineta, el seu cor encomana
a les cinc nafres de Nostre Senyor.»

I fa el menut: «La vestida de seda
que vaig besar-li la neu de les mans?»
«Pols adormit, ull serè i galta freda,
es va morir al dematí de Tots Sants!...»

Hi ha un gran silenci d’angúnia i espera;
crema a la llar una mica de foc,
s’eixuga els ulls l’endolada hostalera
i els tres fadrins van sortint poc a poc.

I diu la gent que enraona i vigila
sense comprendre la pena i el mal:
«Són tres fadrins que se’n van de la vila.
Són tres fadrins que han sortit de l’hostal...»
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DE PLUJA
 

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AIGUA-MARINA
 

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL CEMENTIRI DELS MARINERS
 

Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d’agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.

Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només,
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.

Ningú que als vespres a tu s’atansa
per la drecera mare dels horts,
dirà quan vegi l’esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.

No et dignifiquen l’antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.

És una vinya plana com totes,
ni tu l’esveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.

Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers,
se’t fan amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.

Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills;
tots els migdies zumzeig de mosques,
tots els capvespres desmai de grills.

I a trenc d’albada lleu transparència;
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d’indiferència,
blanc cementiri dels mariners.

Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca, mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l’opalina gràcia del rom.

Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.

I ve que un dia la veu rossola
d’una campana llagrimejant,
i gent negrenca s’acorriola
seguint la vinya del teu voltant.

La caixa llisa puja la costa;
tu, ni la mires; ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.

I els que te’l duen, mentre la pala
remou la terra, nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l’artó.

Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats d’esquena,
blanc cementiri dels mariners.

Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui se’n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?

Tu ho saps comprendre, per xò no goses
guarnir-te d’arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners.

Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l’infinit.
Si ells es resignen a anar a l’encesa,
també et resignes a llur oblit.

Perquè et resignes, perquè t’adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.

Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port,
i em vivifiques amb ta manera
clara i tranquil·la de dir la mort.

La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers...
La mort com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d’alegria...,
blanc cementiri dels mariners.
 


Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.
~