J. M. Sala-Valldaura
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

J. M. Sala-Valldaura
(Gironella, 1947)

PER L’ALÈ TACAT DEL CEL QUE MIGRA
CANÇÓ DEL VIDENT
COLLAGE
MIRATGE DE SON PRIM
CADA MATÍ...
LLANA
~













 
 
 

PER L’ALÈ TACAT DEL CEL QUE MIGRA
 

per l’alè tacat del cel que migra
arrossega el tren
               el so i la son
                      dels dies
—treballs i temps—

o dilluns replets
      maniobren
                      o s’empenten

mentre talla l’aire
                  la finestra mig plorosa
                  o arbres
                  el vidre trist,

però jo et cerco
        i m’obro pas
                           (perquè baixo
                           a l’estació primera
                           del diumenge teu)
 
 


J. M. SALA-VALLDAURA, Tot extrem voler, Llibres del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1977.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DEL VIDENT
 

Per l’emboirat brancam del cel gris i la finestra molla del matí
llisca pluja; gota a gota cau mandror o temps —aturats ahirs—.
Un dia, però
—car, darrera el mur, ocells alenen camins i pas—
fugiré de la cambra molla i el lleçol tan gris,
                                         brancam mandrós,
                                         emboirat temps,
                                         tronc turment
                                         que arrels allunyen del vol i l’aire.
Esdevindré llavors llum i sol, carbó i ombra, foc i mà,
i arrabassats cambra i llit, esdevingut ocell, camí, pas, vol, aire,
obre’m la finestra: apaga’m set i por, encén-me amor i lluita.
No deixis d’abraçar l’encetat avui de l’aventura,
que ensorrarem parets i taules, que refarem matí i llar:
                                                                  sostre de núvols,
                                                                  paret de vents,
                                                                  finestra de besos,
                                                                  llit de cossos,
                                                                  mirall de mans.
 


J. M. SALA-VALLDAURA, Tot extrem voler, Llibres del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1977.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

COLLAGE
 

El cos esquerp d’allò que viu darrera les finestres
belluga anhels...
                          Un mont de nits i vidres
                          apregona
                                        —en l’espiral del clam i del silenci—
                                        passió i alba,
                           potser esberla
                                                  (si acluco els ulls)
                                      remor i matí:
                           somio vaixells d’aventura
                           navegant a tota vela,
                           i sóc sal
                                o riu que corre pel bosc a la caça del vent.

Però —mirall
            miratge— l’aigua no s’atansa al llavi
i de la cendra estant,
el talp de les cambres soles,
en el badall de les mans
i la mandror dels rellotges, fibla
endormiscadament:
            on tinc el carrer?
            sóc boira?
                            llonze
                            capcinejo —en somieig
                                                de por—
                            boscos de paranys
                            turons
                            roca?
                            ona
                            gàbia
                                    xerric
                            malson esquerden
                            ...anhels del goig perdut.
 


J. M. SALA-VALLDAURA, Camp d'esvorancs, Llibres del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1980.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

MIRATGE DE SON PRIM
 

Per la paret de pell,
una flaire de  codonys
escampa —calaix obert—
els batecs i el palp:
cor i mà
encenen perfils rodons
de marbre o fusta
i allunyen sentors de tu
el fred i el glaç de
casa.

Roseguen, però, corcs gebrats
faig, roure, pi,
i és, l’esguard del teu mirar molsós,
rovell, verder,
herbei del sòl humit,
heura que amaga el mur suau
de casa.

Els enderrocs del bes feixuc
esquerden la volada;
maons, braços,
bocins, ombres,
teules, llençols,
runes, dies,
estimben el desig
ben lluny de casa.

En el rostoll de gestos,
vers la neu i les deixes
dels mots perduts,
el gel i la boira de records
tremolen entristits:
des de l’esfondrall d’anhels i cambres,
m’albiro
caminant ben lluny de casa.
 


J. M. SALA-VALLDAURA, Camp d'esvorancs, Llibres del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1980.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

CADA MATÍ...
 

Cada matí,
quan amb por de malsons, esbatano cors i finestra,
corbs i coloms ballen la dansa
                        (negre timbal en els núvols
                        o cotó de llana en el cel).

Cada matí,
esmolo les dents i les eines
o poso fulles fresques d’abril,
            verds amb tacte de pell,
            somnis potser de magnòlies lluents d’una flaire rodona,
i, valent i poruc,
cada matí
giro fulla i full als diaris
                 —reïna de mort—
                                          que amenitzen les rels
                                          i assequen la sang.
Poeta,
confonc arbres i dones,
perquè,
            cada matí,
                             quan et miro
                                                 —somni obert—
palpo la saba dels dies.
Home,
en el calendari del món,
cada matí,
ratllo Reagan i Andropov,
i a sol ixent,
                      a cau de sexe i de llum,
          escric verticalment noms
                                         branques
                                         anys
                                         i fruita:

                                Alda
 

                                        Eucaliptus
 

                                                         Nathalie.
 
 


J. M. SALA-VALLDAURA, En aquest dau del foc, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1987.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LLANA
 
 

Com una heura seca el record,
sóc nen gran,
una casa de camp amb finestres trencades:
esbarzers en el pas
i cap miol de gat a l’eixida.
No bramen els ases amics;
molí sec
              i aigua estagnant.
O pou brut:
                   faig ara camí,
secret i amb soroll en els polsos,
quicksand, entre arenes movents,
perills, ai, sempre més    lluny de casa.

De l’amor,
                  vaig provar-ne el parany
i l’esvoranc humit de la sorra dels dies.
Tot i el liquen a la pedra de moldre,
gota a gota i teula a teula,
sostre a núvol,
                        cel a tu,
ara em refaig,
                       pelegrí de les teves paraules.
Sí, encara grinyolo com una clau en el pany rovellat,
però tinc aixopluc a la pluja dels anys,
passera a la trampa
i la corriola també del poal de l’aigua més neta,
fins un rec de petons pel camí,
fins un sac de mirades.
Sí, encara recordo la porta i la cambra d’infant,
el llit alt i mon pare dormint,
però camino també amb el vent dels teus passos,
amb el vent dels teus mots
he après d’enlairar, al bat del teu sexe,
fins estels de matí,
i contra el fred dels records
                                              —heura seca—
de les cases de camp amb finestres trencades,
prenc el sol i les ombres ben dedins del teu jo.
 


J. M. SALA-VALLDAURA, En aquest dau del foc, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1987.
~