CASA
DE BADALONA
Tots els amics i les amigues
ens hem donat la llum al cor.
El temps fa mel a les bigues
i serradures d’or.
Casa de somnis inefables,
que fou de pescadors antics,
d’on potser treien els diables
amb salpasses i crucifix.
Cambres de dalt amb calaixeres,
com clavecins d’or vell intern,
amb una olor de primaveres
més pura en els matins d’hivern.
Pintures fràgilment madures,
finestra al mar i sostre oblic:
l’ona hi deixà ses altures;
els trens, llur niu d’ocellic.
El piano té pols de trena,
tan fina com la son que fa.
L’amistat ens vessa a veu plena
i la mà és música a
la mà.
Sebastià SÀNCHEZ-JUAN,
Poesia
completa (1924-1933), Ed. Columna, Barcelona, 1995.
Segona ed. amb motiu del centenari: Editorial Claret, Barcelona, 2004.
~
ODA
AL POBLE NOU
Un paner de forner fou bressol de ta lluna,
la dels vellets xirois.
L’estel polar és l’estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna.
Penjarelles de fruita i espolsadors carmins
fan clenxa a les teves petites botigues.
La teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d’aurores antigues.
El vent duu flors de sol als teus balcons
—
aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera.
Pintada amb esponges del teu cel,
fa l’ullet una casa marina.
El xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.
*
Ah, Poble Nou, sense les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques!
Icària passa amb trontoll de carros.
Oh Poble Nou,
se’t fongueren les ales com espelmes del
segle dinou?
Oh Poble, quan et desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrusels
ets tan a prop dels cels,
que els teus carrers extrems rosseguen de
tombs d’àngels i bruixes.
Casa de mals endreços amb encís
d’un clavicordi rogallenc, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d’aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.
*
El cor loquaç fa pausa: l’oratjol
recull l’alè, com de violes.
Oh Rambla del Triomf, d’ombres penjades,
¿voles
en aletes d’ocell, al mar que et vol?
Via del Sol solemne
(estrafet pel comerç amb agulles de
fusta),
sents lluny petges de dansa? —Adorem-ne
l’olor de glasses que l’espai degusta.
Entremig dels teus arbres i els focs de Sant
Joan
passaren, passaran els Júpiters a
colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—.
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets
i plats-i-olles!
Visca l’oreig del teu abril,
l’onda que fa tremir l’antena,
el salt a corda d’una nena,
les arengades al barril!
(Ah, si mon verb tingués pintura
per a miniar ta fira —terrissa, cistells—
d’una saliva dura
llampant a l’hora baixa —sonora d’orguenells!)
Enfonys de nit amb claror verd poma!
—prestatges amb pots, cordills amb fregalls—.
L’esguard meravellat, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.
Sebastià SÀNCHEZ-JUAN,
Poesia
completa (1924-1933), Ed. Columna, Barcelona, 1995.
Segona ed. amb motiu del centenari: Editorial Claret, Barcelona, 2004.
~
PRESAGIS
DE NADAL
Les altes nits en alta mar com ara
la que ara fa, oi que són tristes,
mare,
—les altes nits en alta mar?
El vent que brunz fins al meu llit deu moure
vaixells i barris com vaixells a lloure,
el vent que brunz.
Nadal arriba amb temporal. Batega
l’avidesa de joia, temorega.
Nadal arriba amb temporal.
Un carrer vell i estret amb una toia
entre la brossa m’evoca una noia,
un carrer vell i estret.
Fou ahir que hi passí a la matinada
amb l’ànima no prou ben abrigada,
fou ahir que hi passí.
Del color clar d’aquelles flors marcides
et veig, amor, entre les nits, que em crides,
del color clar d’aquelles flors.
Aquest Nadal potser serà de llaços
de presents d’àngels i d’estreta als
braços,
aquest Nadal.
CANÇÓ
DELS REBLES
Fred i joia. Treu el cap
en la terra vella el nap
geliu.
Jo m’estava entre llençols:
deixo els somnis tornassols
i al riu!
Al Besòs o al Llobregat:
jo no sé on hauria anat
primer
si un sospir no m’hagués dut
a una platja de vellut
lleuger.
Plau-me el temps amb un repic
de rellotge d’or antic
llunyà,
i la mixta olor de fenc
i àcid fènic londinenc
ençà.
Si em sobtava el net somrís
d’una noia de París
i un bes,
em farien tan remot
de plaer, que ja no es pot
dir més.
Mes després, carn de record,
trigaria a ser-ne estort,
i fins
cruixirien sons d’abans
esquerdats per diamants
divins.
Els set anys en què tastí
pa dels àngels un matí
molt blanc,
m’han tornat com uns moixons
a frec tendre de pulmons
i al flanc.
M’han trobat, però, molt fred —
amb el pit un xic estret
d’amor—
i han reprès l’immaculat
vol d’aquella castedat
que enyor.
