Pere Serafí
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui



 

Pere Serafí
(? – Barcelona, 1567)


CÀNTIC D’AMORS
EPÍSTOLA I
SÀTIRA A LA CONTRARIETAT DE LES TEMPORADES
CANÇÓ
COBLA
LA POBRESA NO TÉ AMIC
SONET
SONET MORAL CONTRA LO MÓN
~












 
 
 

CÀNTIC D’AMORS
 

Tots quants d’Amor segueixen la carrera,
fújan sa llei cruel, falsa enemiga
que dins l’hivern sentir fa primavera
i enmig l’estiu fredor i greu fatiga.
No esper jamés ningú, per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga,
trobar jamai pietat, que per estrena
dóna amargor, torment, dolor i pena.

Així com vol en qualque pas Fortuna,
pereix algú per ferro o mort sobtada,
mas caritat universal comuna
fa dar al cos la terra, i de passada,
los viandants, ab pedres, d’una en una,
de poc en poc fan ssepultura alçada.
I jo morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit i jorn camina
spera en l’alberg trobar repòs una hora;
lo navegant, si la gran mar s’inpina,
cessa lo vent i del perill surt fora;
lo fer soldat que en batallar s’inclina
spera campar perquè algun sant honora,
i en mi tostemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi esperant, treballa tot lo dia
lo llaurador i lo seu cos molesta,
i un capità, que és dels soldats la guia,
per lo semblant, no tem fred ni tempesta,
i un vil pastor d’ovelles fent sa via
treballa, i pren descans per la floresta.
Jo treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramontana
ab llamps i trons i pluja tempestuosa,
trenca los troncs dels monts i terra plana,
desfà los camps ab l’aigua furiosa.
Fent molt gran so de les campanes, sana
i mostra el sol la faç molt lluminosa.
Mas en mi, trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l’infern, ab so de dolça lira,
Orfeu trobà pietat en sa tristura;
del gran Plutó, cantant, placà la ira,
havent d’aquell una ànima segura.
Jo, trist, que nit i jorn mon cor sospira,
blanir no puc un cor, ans més s’endura;
no bàstan precs ni plants ni fe sencera,
ans quant més va creix més cruel i fera.

L’hom desterrat lluny de sa dolça terra
spera ab lo temps tornar al ser que estava,
i u saltejat d’una molt cruda guerra,
per temps ha pau o treva que esperava;
qui està en presó i la cadena el ferra,
llibert se veu per temps, com desitjava.
Jo, perseguit de tanta desventura,
no sé què esper sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara
per refrescar; tenint mortal ferida,
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar i renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat cumplida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que mai no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera,
quan és passat l’hivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera;
a l’arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l’aigua el peix, i al bosc tota altra fera,
tòban descans i amant qui bé els reculla.
I en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se l’esperança.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EPÍSTOLA I
 

Un greu, mortal dolor de molt gran força
que d’un estrem desig lo cor inflama,
dama excel·lent, a vós escriure em força.

Per vós Amor ab una encesa flama
me té cremant, fet una brasa viva,
on pietat l’ànima i cos reclama.

Gran temps ha ja, per vós amar, esquiva
mostrant desdeny, que es mor ma trista vida
i del repòs Amor tot jorn me priva.

La mala sort pensí que fos finida
en aquell jorn que fés mostra enganosa
per cativar i aprés ser homicida.

O, qui trobàs ventura venturosa
per fer sentir dins vostre cor de roca
part del que pas ab vida fatigosa!

Creix vostre ergull, la força en mi s’apoca
i és contra mi contrària la Fortuna
i, per sufrir, mos ulls Amor entoca.

No sé què fer, puix mir que és importuna
en contrastar, mostrant vostra cruesa
vent-me forçat d’amar-vos sola i una.

Que el resplandor de vostra gentilesa
me tira com papallonet que vola
entorn de llum i allí cremar se presa.

Continu estic en l’amorosa escola
i de tristor en la més alta cima,
i estic ardent com una infernal gola.

I dir no es pot en prosa, menys en rima,
lo descontent que dins al cor me pena.
Amor ho sap, que és ell qui en fa l’estima.

Sent-me lligat d’una cruel cadena,
sens llibertat posat en presó oscura;
ningú no em val, i crid a qui em defena.

I no só mort ni visc, puix ma ventura
m’ha fet així, i la que és causadora
creix ma dolor, rient de ma tristura.

Las! Ja no em val clamar-me d’hora en hora
ni ser constant, tenint la pensa mia
sempre tan fel, puix ella és burladora.

Però mudar no puc tal fantasia,
ni si pogués, senyora, mai no crega
la deix un punt d’amar mentre viu sia,
que cerc mon ben servir clar se conega.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SÀTIRA A LA CONTRARIETAT DE LES TEMPORADES
 

Quan pens i mir als fets del temps present
i consider aquells del que és passat,
l’entendre meu se trobe regirat
com no feneix lo món sobtosament,
car hui miram que a sols qui té poder
en cantitats se fa tota honor;
lo virtuós tremola tot de por,
que no sap on puga descans haver.

Al temps antic, preaven lo valer
del qui en virtuts posava son cabal;
argent ni or no els era més d’igual,
pres per llur ús, que els era menester.
Pobre valent fèian gran capità;
ningun covard, per molt més ric que fos,
no es permeté que entràs, presumptuós,
en demanar lo que no merità.

Als més sabents la honra se donà
mèritament, puix altre bé no es veu
que entre els humans haja dispensat Déu,
puix al cient en major grau posà.
Exempli vem del gran rei Salamó:
sols demanà ciència a Déu, no més,
i per ser just, son dir fou-li concés;
tal ús deixant, sentí confusió.

Qui no segueix lo jui de la raó,
son foll parer lo fa prest trabucar;
mes ara vem mals hòmens prosperar
en actes vils seguint la llur saó.
La veritat no gosa eixir al món
davant los reis, ducs, comtes ni barons;
tots los malvats són hui tinguts per bons,
tant que lo foll l’hom virtuós confon.

I si venim a veure de pregon,
los albardans trúmfan en corts d’aquells;
tercers, farfants i enganadors novells,
del savi ser llur casa no es compon.
Hui s’usa així, que cèrcan llurs semblants,
car entre els folls los savis no han lloc.
Lo món se perd, i virtut, poc a poc;
no esper ningú que torn com era abans.

Hui l’interés a molts fa menar mans;
de l’esperit, ningú pobresa vol;
qui pobre està, bé pot dormir al sòl
ab ses virtuts, per molt que sien grans.
L’adulador i tot mentider val
en lloc d’aquell, i en faules té son cap;
pot-se escusar, puix altrament no es sap
viure en llur cort, si virtuts han per mal.

L’amor dels més és inracional,
que sols al cos procúran lo delit.
Amor gentil tenen en gran despit;
són enfangats d’un amor bestial.
Ningú trobam seguint perfet amor
ab cor sencer, com en lo temps passat.
Tot ben voler se trobe regirat;
sols amor fals regeix, i enganador.

Tant que, si u ama de gentil cor,
a penes pot hui trobar son semblant.
La major part sols mira al més donant,
i ab mudament van de mal en pitjor.
Molts altres ha, tenint lo punt al cel,
no han esguard sinó a si mateixs;
d’ingratituds aporten molts grans feixs,
mostrant, fingit, d’honestat un gros vel.

Sols llur parlar és retirant a mel;
les obres són semblants de l’escorpí:
cubertes van d’un amargant verí;
qui n’ha tastat, les troba que són fel.
No pens ningú que parl no sabent com;
força’m raó en dir més que no dic,
que, amant sens fi, no he trobat abric
a mon voler, que no pendrà mai tom.

Tinc gran espant, mirant que puga l’hom
tant soferir, i com prest no és mort,
puix que per ell no es trobe lo record
sinó dormint, més fred pesant que el plom.
Jo em clam de mi, i més de la que am:
de mi, perquè m’ha fet la sort tan ferm;
d’ella, que té son cor d’amar tan erm
que mai respon a mon dolorós clam.

En desig muir d’una amorosa fam,
sols desitjant que son voler tan sec
puga sentir en amor quant valec,
tenint record que tots som fills d’Adam.
Si el ric potent d’aquella soca neix,
el que no és bast, en virtuts ornat,
puix no és vil, ni manco deshonrat,
per son valer per si honor mereix.

Un cor gentil en açò bé es coneix:
que ell correspon a l’altre que és així.
Lo que es pot fer sens condemnar a si,
no es deu negar, puix honra no descreix.
De la que am ma pensa mai volgué
sinó que fos mon voler conegut.
Si tal jo vés, mai restaria mut,
ans blasonant grans obres de son bé.

Tal va lo temps, que dóna del que té.
Tot pretereix. Mas vertader Amor
val tant, si està fundat en gentil cor,
com lo subject on la valor sosté.
 

 

Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ
 

Puix si us mir vós me mirau
i si us parle us ne rieu,
ma senyora, i per què ho feu?

Quan vos mostre bon amor
i ma voluntat sencera,
descubrint-vos lo meu cor
que per vós se desespera,
mostrau vista falaguera
i valer-me no voleu.
Ma senyora, i per què ho feu?

Si jo us mostre bon voler,
que altre tal no es trobaria,
mostrau que preneu plaer
fent-me perdre l’alegria.
Ple estic de malenconia,
puix que res no em prometeu.
Ma senyora, i per què ho feu?

Quan vos dic ma voluntat,
descubrint ma cruel pena,
per què no em mostrau bon grat
deslligant-me la cadena?
Vós me donau mala estrena;
tot sia per amor de Déu.
Ma senyora, i per què ho feu?

Nit i jorn sempre sospir
contemplant vostra figura,
que ja estic prop de morir,
puix nasquí sensa ventura.
Feu-me fer la sepultura,
puix matar-me així voleu.
Ma senyora, i per què ho feu?

No tinc altre pensament
que amar-vos, gentil senyora,
i vós me donau torment
cada punt i cada hora.
Lo meu mal sempre pitjora;
vós, cruel, no ho coneixeu.
Ma senyora, i per què ho feu?

I puix só vostre catiu,
no vullau ser estremada,
que estic ja més mort que viu
i tinc l’ànima arrancada.
Trista vida n’he passada,
dels afanys que em trameteu.
Ma senyora, i per què ho feu?

Si teniu presumpció
de ser bella i valerosa,
per tenir perfecció
haveu de ser piadosa.
Puix vos suplic, fresca rosa,
no sé per què no em valeu.
Ma senyora, i per què ho feu?
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

COBLA
 

Vull-vos tant més del que mostre,
si voleu saber quant és,
senyora, que no vull res
que no sia vós o vostre.

Quant al món se pot amar
de pura amor, nit i dia
vos am, puix l’ànima mia
per vostra amor vol penar.
Així que, en est segle nostre,
no es pot mostrar més sentir,
per on no puc sinó dir:
Vull-vos tant més del que mostre.

Lo que sent dins l’esperit
és un mal de tanta força
que amaga’s dejús l’escorça
sens mostrar que és infinit.
I per veure lo procés,
hauríeu de sentir, senyora,
lo que jo sent d’hora en hora,
si voleu saber quant és.

Quan, per sort, me trob absent
de contemplar vostra vista,
no trob per ninguna llista
part ninguna que em content.
Per què, tenint-me vós pres
sens llibertat, en la vida
tnc tota cosa avorrida,
senyora, que no vull res.

Tots los plers i los delits
que són al món me dan pena,
perquè l’Amor vol i ordena
que sien per vós sentits.
Així que, ab lo que demostre,
pot veure mon cor sencer,
perquè en res no troba plaer
que no sia vós o vostre.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA POBRESA NO TÉ AMIC
 

Puces i polls déixan prest lo cos mort,
puix que és privat de vida i sentiment.
Los parasits i aduladors de cort
mai van sinó on mengen plenament.
Mentres tendràs de què abundantment,
molts companyons tendràs en ton hostal;
mas si per cas gira fortuna, tal
que pobretat te puga dar molèstia,
tots fugiran com del pestilent mal,
deixant-te sol així com una bèstia.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SONET
 

A Déu graesc que só desenganat
dels fets d’Amor, puix van tots al revés
del que pensí i de lo que em promés
quan fui per ell en sa cort acceptat.

Prometé’m molt, ab mostra de bon grat,
en aquell jorn que en son poder fui mès,
i, amant sens fi, no he trobat jamés
a mon voler ninguna igualtat.

Molt clar conec que só estat decebut,
perdent mon temps, pensant haver bon guard
del ben servir ab gran sol·licitud.

Poc val saber, tenint enginy, ni art,
on no es fa cas ni es coneix la virtut.
Sols regna al món d’Amor la pitjor part.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SONET MORAL CONTRA LO MÓN
 

O, món caduc! On és la gran prudència
de Salamó? Ja no et pots gens valer,
puix que has mudat en viciós parer
ta voluntat sens altra resistència.

De la virtut corromps l’alta aparència,
mostrant fingir ton sospitós voler.
Jo no sé com poràs mai satisfer
a l’obligat, puis faltas de potència.

Mas temps vindrà que ta perversa vida
coneixeràs, on volràs fer retreta
i, no podent, tindràs mals fora mida.

Sols lo record de la virtut perfeta
de temps en temps serà de nom lloada,
quan no porà de tu ser recobrada.
 
 


Pere SERAFÍ, Poesies catalanes, Ed. Barcino, Barcelona, 2001.
~