EIXARM
DE LES BONES LECTURES
I que és bo d’anar sol i desvagat
pel pla de la rocada,
i tot de cop engegar un roc
d’una puntada
i mesurar-ne el pes
pel mal del peu i pel xiulet de l’aire.
I que és bo d’ajaçar-se en rec
eixut,
respirar-ne el fanal i calcular l’alçària
del firmament pel joc harmoniós
que fan els branquillons d’una brancada.
Que és bo d’estar-se empoltronat
amb un Trotski o un Espriu arran de cara
fruint del bram del foc esborneiat
o de l’aigua mortal entenebrada.
Segimon SERRALLONGA,
Eixarms,
Ed. Lumen, Barcelona, 1974.
~
OBSCURITAT
DEL LLENGUATGE
Que tenebrós ha de néixer
el mot que val en mi alguna cosa!
Si un dia amors de foc van
per mons més purs que suara,
de seguida un es fa déus
que no pot fer veure als altres.
Qui en té una culpa de vida?
els ardents o bé els feliços,
o la natura que fa
tants de camins vagarívols?
A cada atur de mirada
floreix el mal en bellesa.
Tan refulgent és als ulls.
Mar de sal no es pot malmetre.
No hi ha res que vingui sol.
La joventut també mor
llevant l’embruix dels defores.
Que coses desconegudes
brillen, s’apaguen i moren.
Primavera 1961
Reduccions, 73-74
(febrer 2001).
~
ALBA
DE FERRO
Núria, enflorada de son
feliç per a aquest dolor que s’esberla
lentíssim
a la substància massissa, a l’alegria
de ser,
morta i tot, duresa de canvi i designi
de presència innocent,
aquí sóc.
Et signo germana de cap, tendresa que pensa,
i al piano, en minerals avinents
amb la fusta i l’ivori ordenant les foscors
de l’esperit dins l’aire que és nostre.
I com la música, tot
és a mida que som.
No sé res que no sigui la força
humil, fervent, natural, la massissa
perennitat d’aquests éssers
que passen i ens toquen.
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara
l’esperit
per a l’aparició universal de l’aurora.
Encara
el plor podria dreçar-nos com les
joves fulgors
dels déus de Sicília. Però
no sents
com les muntanyes verdegen? Sóc al
bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s’alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el
cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre’m, però,
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà
d’home.
D’aquí estant m’allargo a la tarda
primavera,
entre amics i el cristall, tan real, de la
música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet
per a una alegria impensada. Aquí
sóc.
I justa és la vida,
i no ha de tornar on seria injustícia
i alegria creada.
Sóc en la certesa dels éssers.
¿Em calia, doncs, el teu son
i la turbulenta lluor del vi fosc
per engreixar la visió
de les coses que veig i trepitjo?
¿O bé de veritat és
la serena que em ve
en la seva inamorosa veritat concebible?
Calia l’amor al tombant feliç
d’aquesta alba de ferro.
La llei no té nom. És.
I també l’amidem si ens amida.
7-IX-61
