Enric Sòria
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Enric Sòria
(Oliva, 1958)


ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA
AXIOMA
TALISMANS
~















 
 
 

ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA
 
                                                                               A Marc Granell

                                    Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
                                                                        V. A. ESTELLÉS

                                   Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
                                                          J. PÉREZ DE MONTORO


Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,
sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l'absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,
quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,
sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.
 


Enric SÒRIA, Compàs d'espera, Edicions de la Guerra, València, 1993
~

 
 
 
 


 
 

AXIOMA
 

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leitosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.
 


Enric SÒRIA, Compàs d'espera, Edicions de la Guerra, València, 1993
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

TALISMANS
 
                                                                                                     The World that I regard is my self
                                                                                                                                                                 T. BROWNE


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola.
Bell com l’aurora en certs matins d’hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l’àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l’Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l’única frase que hi ha en la major d’elles i que resumeix tota teoria possible de l’orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes.
Bell com la ira dels homes.
Bell com l’amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d’Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó. No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l’art de Ptolomeu, eixa meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d’asfalt de Huston i com l’amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.
Bell com l’amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d’un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d’Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser es conserva en alguna memòria que ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d’Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s’estenen molt lluny, deshabitats.
Bell com ho és l’Orient de Borges.
Bell com la festa d’Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n’hem tingut, i el seu enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald. Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i la música l’han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar. Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l’amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que en dóna testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se’ns recorda que un home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d’haver provat de fer allò que potser ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m’ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell poguera dir-se.
 


Enric SÒRIA, Compàs d'espera, Edicions de la Guerra, València, 1993
~