DE RERUM NATURA
 

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l’estructura tridimensional dels silicats,
l’acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofila,
les cadenes de carbonis asimètrics que l’hi han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.
 

---

Àngel TERRON, Iniciació a la Química, Ed. Tafal, Ciutat de Mallorca, 1977.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

EL MITE DE SÍSIF
 

El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l’hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
—malgrat que desconeixien els microbis—
i ens oferiren també aquesta, polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportam,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l’enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Immens era el dolor de Pasteur
quan, per suggeriment, prec i pressió
del seu mestre Dumas,
abandonà París cap a la província obscura,
per tal d’investigar la malaltia dels cucs de seda
atès el dany que, per a l’economia animal, comportava:
«Emperò, tingueu pietat de mi,
compreneu que no he vist mai
un sol d’aquests cucs», li deia.
Sense possibles, envoltat de fred i expectació,
acaronà la recerca de les dissimetries,
la polèmica de la generació espontània,
l’estudi dels microorganismes del vi...
També a nosaltres la memòria ens dol...
Emperò allí, lluny de tot, entra en si.
Aquells cucs malalts ho eren a causa de microorganismes
semblants a cells que no volia deixar a París,
però no es nodrien dins sucs vegetals,
vivien dins organismes vius:
les malalties infeccioses tenien aquesta causa.
«Dios está en los pucheros.»
I nosaltres ens neguem
a permetre que cap tebior premi la nostra carn.
«Un ésser humà és per a una sola vida,
cal retenir la pedra amb força»,
diu l’enteniment general.
Emperò, mai no són els mateixos tords
els que arriben amb l’hivern a la Mediterrània.
La fertilitat, el gentil no la vol comprendre.
El confinament anul·la la visió.
L’erudició estronca la comprensió.
 

---

Àngel TERRON, Llibre del Mercuri, Edicions del Mall, Barcelona, 1981.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

TERNARI
 

Tal com el negre bé recull la llum
embolcallant-la als seus orbitals
amb grans bots d’electrons i tebior,
tal com el blau del metàl·lic complex
la decolora amb profit somrient,
natura canta cromòfora així.
Aminoàcids de la nostra carn
amb el metall en conforme abraçada,
sinàptics receptors amb goig de calci,
humana fàbrica, natura formosa,
us hem bastit un món silenciós,
grans escultures de bronze mental,
un nou parlar que tremolós designa
els croms ternaris o la nostra faç.
 

---

Àngel TERRON, Ternari, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

LA VENUS DE WILLENDORF
 

               A partir de la pintura de Piene

Quan els crestalls d’aigua
són punyals assassins
la vida es clou dins el seu ull negre.
Quan el tacte de la llum
desfà la impietat gèlida,
la natura es dilata
amb les seves irisacions verdes,
sense descloure el seu secret.
L’has vista tu
quan eres nin?
Has caminat tu
per la garriga esplendent
quan les mosques
coronaven els teus cabells?
T’ha esgarrinxat
l’heura salvatgina,
quan el teu cos
era el fruit més bell
de l’arbre?
Esguarda la seva ombra
al gorg
de la torrentera
que il·lumina
amb flaire humida
les herbes.
Calla,
no és temps de paraules,
les dones van i vénen
tot parlant de cossiols
i nodrint
amb sucre candi
les seves criatures.
Però és un altre
el seu ressò,
tot ho esvaeix
amb el seu volum
enigmàtic.
Et devora
i llepa la teva pell
amb la seva llengua
feta per desencarnar
ferides.
Ara que no resta
res de tu,
que ets el renou
d’un pensament
o el gemec d’una mare,
pots distingir
aquesta silueta
dins els músculs de la nit.
Els dies estan numerats,
s’ompliran de boira i serena
i la terra serà fecundada.
 

---

Àngel TERRON, Ternari, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

DÀLIES SOLARS
 

Sols podem acceptar la mort vivint
com si nosaltres fóssim immortals.
Sabem que hi ha aquests petits accidents,
com un cap de fibló que fa revoltar
pols i semences, fulles i presències:
un cop de trànsit que esvaeix la vida,
les inclemències d’un terratrèmol
dins la certesa de la intel·ligència,
l’insolent desconhort de la desgràcia...
Talls de destral que feren els brancatges
dels estimats cimals esponerosos...
Mes sobreviure és el nostre deler.

Però quan aquells que ens han ensenyat
a parlar es moren, sense saber com
(quan un mal jorn la respiració
esdevé ronc balbuceig o ranera,
o la profunda son es cristal·litza),
llavors som orfes del prodigi d’ésser,
vivim l’experiència del buit,
de l’agre sofriment cec i absolut.
Baldament els dits amb passió cerquen
els fils de l’alegria entre el no-res,
perduts al laberint de l’enyorança,
entre els miralls convexos del record.

On neix el vesc d’or que ens podrà permetre
travessar l’ordre i el llac de la mort?
Quina Sibil·la ens parlarà amb dolcesa?
Quina granota ferirà la plana
per fer-nos escoltar el so de l’aigua?
La sang vol sentir i no pas oir,
sols la natura amb bellesa ens consola.
Per això cercam les flors que dilaten
els pàl·lids pètals com aguts vectors
amb la serena lluminositat,
dàlies tallades del temps viscut,
ombra del sol que no retorna pus.
 

---

Àngel TERRON, Geometria descriptiva, Ed. Proa, Barcelona, 1999.
~