Joan Timoneda
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Joan Timoneda
(València,  ca. 1520 – 1583)

SENYORES: DES QUE SÓ ENTRAT...
NO LES VOL PUIX QUE NO US VOL...
HAVEU-ME POSAT EN PUNT...
SÓ QUI SÓ, QUE NO SÓ JO...
NO HI HA AL MÓN MAJOR DOLOR...
ANAR-SE’N VOL LO MEU SENYOR...
BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS...
AI, DÉU COM NO M’HA FET ARBRE...
SI TENIU DE DONES FE...
TANT LO SENY I FANTASIA...
SIA LA DONA QUI ES VULLA...
HUI ÉS NAT LO REDEMPTOR...
~


















 
 

SENYORES, DES QUE SÓ ENTRAT...
 

Senyores: des que só entrat,
          no ha una hora,
ja el meu cor trobe robat
          d’una senyora.

Só entrat en aquest ball
          per mon delit:
entrí sa i eixiré mal
          d’amor ferit.
Per bé que entrí reposat,
          en esta hora
ja el meu cor trobe robat
          d’una senyora.

Entrí jo sense dolor
          ni cosa alguna,
i eixiré ferit d’amor,
          per ma fortuna;
i la qui m’ha mal tractat
          és balladora:
ja el meu cor trobe robat
          d’una senyora.

És donzella molt galana
          entre donzelles;
és discreta i molt humana,
          bella entre belles.
Puix donzella m’ha nafrat
          i m’enamora,
ja el meu cor trobe robat
          d’una senyora.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

NO LES VOL PUIX QUE NO US VOL...
 

No les vol puix que no us vol,
          per la donzella,
perquè les vostres amors
          no les vol ella.

No les vol puix que no us vol,
          esta garrida;
mudau, doncs, i teniu dol
          de vostra vida,
i no espereu més favors
          d’esta donzella,
perquè les vostres amors
          no les vol ella.

No us vullau més allargar
          en la servir,
puix ella no us vol amar,
          ni menys oir;
si sou jove de primors,
          no us cureu d’ella,
perquè les vostres amors
          no les vol ella.

No despengau més albades,
          puix no importa,
ni li façau més passades
          per esta porta:
vostres cançons ni clamors
          no li fan mella,
perquè les vostres amors
          no les vol ella.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

HAVEU-ME POSAT EN PUNT...
 

Haveu-me posat en punt,
que sou per a dar-me a entendre
que va l’aigua riu amunt.

Són tan dolces, falagueres,
vostres pràtiques i faules,
que a les més falses paraules
dau crèdit de verdaderes:
teniu gràcies tan manyeres,
que em fareu creure en un punt
que va l’aigua riu amunt.

Per veure’m tan manso i franc,
i en mon conversar alegre,
lo blanc me veneu per negre
i lo que és negre per blanc;
guardau que en los ulls tinc sang,
i no em fareu creure junt
que va l’aigua riu amunt.

No és molt ser jo embacinat
prestant lo consentiment,
i tenir-me com content
puix no só sols l’enganat:
d’Eva fonc l’engan fundat,
i en dones és tal trassunt,
que va l’aigua riu amunt.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SÓ QUI SÓ, QUE NO SÓ JO...
 

Só qui só, que no só jo,
puix d’amor mudat me só.

Jo crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do,
puix d’amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara, d’amors cativat,
me veig molt fora raó,
puix d’amor mudat me só.

Sí só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d’amor mudat me só.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973
~

 
 
 
 
 
 
 


 

NO HI HA AL MÓN MAJOR DOLOR...
 

No hi ha al món major dolor
ni més igual que el morir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.

Dos mil pensaments lo maten
ab dolor molt desigual;
dos mil combats lo combaten,
tostemps cobrint lo seu mal:
no hi ha al món mal tan pitjor
ni més tan fort de sofrir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.

La vida porta avorrida
pensant en la que tant ama,
desitjant perdre la vida
per no danyar-li la fama:
no pot ser major temor,
quan bé es vulla discernir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.

Lo cor té mig travessat,
ferit de dos mil llançades,
sens poder ésser curat
sinó per qui són donades:
no hi ha ningun mal pitjor,
vent que no el poden guarir,
com del que és ferit d’amor
i no es gosa descobrir.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ANAR-SE’N VOL LO MEU SENYOR...
 

Anar-se’n vol lo meu senyor:
ell està ací, jo ja l’enyor.

Al dolor tan fora mida
remei hi proveirà,
perquè ja sé que serà
ans la mort que la partida;
perquè en tan amarga vida
est és lo remei millor:
ell està ací, jo ja l’enyor.

Morir i viure voldria:
lo morir, per lo que sent;
viure, perquè vés la gent
quant lo vol l’ànima mia.
Sospirant la nit i dia
estic ab cruel dolor:
ell està ací, jo ja l’enyor.

Ell pena en lo departir;
jo, en estar, reste penant,
desditxada fins en tant
que el veja en mos ulls venir;
no ho done a nengú a sentir,
lo que sent aquest mon cor:
ell està ací, jo ja l’enyor.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS...
 

Bella, de vós só enamorós.
            Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
            a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
            dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
            ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
            podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
            si us poré veure;
i quan no us veig creixen dolors,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Tota la nit, que en vós estic
            he somiat;
i quan record sol, sens abric,
            trobe’m burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Al finestruc mire corrent,
            sols de passada,
i si no hi sou, reste content
            que hi sou estada,
i en aquell punt reste penós,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Vós m’haveu fet gran cantorista
            i sonador;
vós, ben criat; vós, bell trobista,
            componedor,
fort i valent; també celós,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
            que prenc gran ira
si us ataviau i alcú prop mi
            per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.

Plagués a Déu que com jo us mane
            vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
            que m’ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
            ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
            mon cor sospira.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AI, DÉU COM NO M’HA FET ARBRE...
 

Ai, Déu com no m’ha fet arbre
perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor!

Guanyara, sent insensible,
lo que perd en sentiment,
perquè sent tan gran turment
que lo viure és impossible;
i així, volguera ser arbre
o alta cosa pitjor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

En edat florida i tendra,
tant lo foc d’amor me crema,
que té per estall i tema
de fer-me tornar en cendra;
molt més valguera ser arbre
per a passar tal dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

Jo me essent desamat,
sens jamés fer-ne mudança,
servixc fora d’esperança
de poder ser remediat:
convertixca’m, doncs, en arbre
sec sens profit ni verdor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 


 

SI TENIU DE DONES FE...
 

Si teniu de dones fe,
sou pagats ab mil falsies:
guarda, guarda, no t’hi fies!

Quan se veuen ben volgudes,
desestimen qui les ama;
qui mortalment les desama
les deixa d’amor vençudes;
és salut que fossen mudes
tostemps en ses fantasies:
guarda, guarda, no t’hi fies!

Quant més amen, dissimulen
perquè pene qui les vol;
de gran goig los ix lo sol
quan molt més nos atribulen;
vent-nos trists, fan alegries:
guarda, guarda, no t’hi fies!

A qui nunca els mostra cara,
donen la cara i persona;
la servida ens abandona
i ab ses burles nos mascara;
ninguna va llesta i clara;
fingen mil hipocresies:
guarda, guarda, no t’hi fies!
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

TANT LO SENY I FANTASIA...
 

Tant lo seny i fantasia
he posat en voler bé,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Los meus ulls me transportaren
sols en veure’ls dins de vós,
tant, que l’esperit dels dos
dins en un ser s’ajustaren;
i el desdeny tan lluny desvia
lo meu grat, voler i bé,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Mon desig que us acompanya
tant lo cor me sol·licita,
que el meu pensament visita
vostra crueltat estranya,
i, seguint-vos nit i dia,
vostre cor no el conegué,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SIA LA DONA QUI ES VULLA...
 

Sia la dona qui es vulla,
ans que per ella us perdau,
no vullau a qui no us vulla;
si no us vol, no la vullau.

Amor, sent de llei humana,
cap molt poc en cor vilà,
i així veureu que s’engana
lo qui vol morir de gana
per qui sempre mal li fa;
doncs, si teniu ben entesa
la que d’amor se despulla,
no us cative sa bellesa:
despediu-la ab gran cruesa,
sia la dona qui es vulla.

Molt bé és amar i servir
la dona que és agraïda,
i voler de grat morir
més prest que no consentir
que gens sia desservida;
però si desconeguda
és la senyora que amau,
puix a perdre ella us ajuda,
estimau-la més perduda
ans que per ella us perdau.

Quan l’amor és estimat
públicament o segret,
lo gentil enamorat
se deu tenir per pagat
i molt més que satisfet;
però si vostres serveis
no els estimen una agulla,
proveïu-vos de remeis
i, seguint comunes lleis,
no vullau a qui no us vulla.

Ningú deu esser catiu
de qui no sap dar govern;
si no ho sabeu, apreniu
que aprés de l’hivern ve estiu
i aprés de l’estiu hivern;
i que fos la reina Helena
quan per ella us cativau,
i vent que gira l’esquena,
no passeu per ella pena:
si no us vol, no la vullau.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

HUI ÉS NAT LO REDEMPTOR...
 

Hui és nat lo Redemptor,
hui és nat i hui s’abona
per pagar lo que Adam féu,
i Eva, la primera dona,
i en bon punt i en hora bona.

En Betlem lo trobareu
ab sa mare que l’encona.
Maria és son propi nom,
Maria que al món corona
en bon punt i en hora bona.

Los àngels, si haveu sentit,
han cantat per bona estona:
«Hui la glòria és en los cels,
i en la terra pau se dóna!»
En bon punt i en hora bona.

I en un pesebre, Jesús
està plorant i raona,
a la una part un bou
i una mula a l’altra espona:
en bon punt i en hora bona.

Allí els àngels són baixats,
a aquella divina trona.
Cada u en son estrument
ab veu alta canta i sona
en bon punt i en hora bona.

Allí estan los pastorets;
allí estan, que tot ressona
lo portal en ses cançons,
que a concert cascú s’entona
en bon punt i en hora bona.

La u porta un corderet,
l’altre li porta una fona,
l’altre li porta un xiulet
i una fogassa redona,
en bon punt i en hora bona.
 
 


Joan TIMONEDA, Flor d'enamorats, Ed. Albatros, València, 1973.
~