DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...
 
 

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
               que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
               de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
               per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
               freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
               el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
               ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
               Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
               el dolor que m’espera em fa mal...

               I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
 

Setembre 1936
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

CANÇÓ A MAHALTA
 
 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
 

Març 1937
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

LA MORT I EL JOVE
 
 

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança,
no em feia tremolar davant de l’infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

PARAULES DE LA MORT
 
 

Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d’una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.

El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor...

Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.

Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me
la llum d’alba de l’àngel que ve darrera meu.
 

14 agost 1938
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~

 
 
 
 
 
 
 

 
 

MOLT LLUNY D’AQUÍ
 
 

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
 

12 juny 1939
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~

 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

AL VESPRE
 
 

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.
 

11 novembre 1942
 
 

---

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
~