AL
DESDENYÓS MIRAR D’UNA DAMA
Si los raigs ab què a penes me tocàreu
De la llum celestial de aqueixa cara,
Perquè mon tendre cor no s’abrasara
Ab tal pressa, Senyora, els retiràreu,
Una piadosa crueltat usàreu:
Juntament fóreu pròdiga i avara,
Puix, excusant un mal que bé causara,
De mil béns i dolçures me privàreu.
Quant més que, si mon fat venturós
era,
O Ídol de mon gust, ingrata amada,
Que fósseu ma tirana i homicida,
Cert, morir per morir, més me valguera
Que lo foc amorós, no la gelada
Del desdeny, acabàs ma trista vida.
Francesc Vicenç
GARCIA,
Sonets, Ed. 62,
Barcelona, 1979.
~
A UNA
HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA
EN
UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL
Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja,
A qui los d’or més fi tenen enveja,
En un terrat la bella Flora un dia;
Entre ells la pura neu se descobria
Del coll, que ab son contrari més
campeja,
I com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien
Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós d’alguna gran desgràcia,
De pendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicenç
GARCIA,
Sonets, Ed. 62,
Barcelona, 1979.
~
A L’EXPRESSIVA
SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA
Gaste, qui de les flors de poesia
Toies vol consagrar als ulls que adora,
Del ric aljòfar que plorà l’Aurora
Quan li convinga dir que es fa de dia;
Si d’abril parla, pinte l’alegria
Ab què desplega ses catifes Flora,
O a Filomena, mentres cantant plora,
De ram en ram, la llengua que tenia;
A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,
Sol i esteles als ulls, als llavis grana,
Llocs comuns de les muses de Castella,
Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,
Que estic perdut per tot quant veig en ella,
Prou tinc de la llanesa catalana.
Francesc Vicenç
GARCIA,
Sonets, Ed. 62,
Barcelona, 1979.
~
AL
CRÍTIC LECTOR
Ara baixes la vista envers la immunda
Gruta de l’univers, alberg de pena,
On ja més s’ha avingut la llum serena
Ab les tenebres de la nit profunda,
Ara en lo cel, que de claror abunda,
Mires dels signes la dorada vena
I en la gran bola, d’alimàries plena,
Les pollegueres fermes on se funda,
Ara te’n vages a la terra freda
A qui lo sol ab raigs escassos mira
O a la que lo Equinocci més abrase,
Entres en mar tempestuosa o queda,
En terra estigues sossegat o ab ira,
Sempre, pio lector, seràs un ase.
A UNA
MOSSA GRAVADA DE VEROLA
Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
Bresca sens mel, trepada celosia,
Formatge ullat, cruel fisonomia,
Ab més puntes i grops que té
l’arada.
D’alguna fossa us han desenterrada
Per no sofrir los morts tal companyia,
Quan eixa mala cara se us podria
I estava ja de cucs mig rosegada;
Però si sou de vermes escapada
Perquè siau menjar de les cucales
(Que de mal en pitjor la sort vos porta),
Mantinga-us Déu la negra burullada
I adéu-siau, que em par que em naixen
ales
I em torno corb, després que pic carn
morta.
