Jacint Verdaguer
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902)


L’EMIGRANT
NIT DE SANG
LO LLIT D’ESPINES
CANT D’AMOR
ESPERANÇA
SUM VERMIS
VORA LA MAR
~












 
 
 

L’EMIGRANT
 
 
     Dolça Catalunya,
     pàtria del meu cor,
     quan de tu s’allunya
     d’enyorança es mor.


                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
               blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
               per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
               cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
               ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
               bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
               ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
               no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
               jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
               que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
               que hi vull morir!
 
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

NIT DE SANG
 

                         Dies irae, dies illa
 

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues  d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.
 
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LO LLIT D’ESPINES
 
 

In lectulo meo per noctes quæsivi quem diliget
anima mea; quæsivi illum, et non inveni


En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.

Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida;
«L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.»
Ja troba els armats
que vetllen la vila:
«Me l’heu vist, o no,
l’Amor de ma vida?»
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i ab ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai!, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar oïa.
Lo veig en la Creu
on cridant-me expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
«Jesús, ja no em plau
lo llit que em plaïa:
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.»
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANT D’AMOR
 
 

Inveni quem diligit anima mea


Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
          brolleu, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
          si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,
          li parla cada nit,
i no hi batrà ses ales d’alegria
          l’ocell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,
          dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
          en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,
          com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
          l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell que tant volia,
          ja el tinc lligat i pres;
Ell ab mi s’estarà de nit i dia,
          jo ab Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos braços les entranyes,
          com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
          aixeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
          si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
          de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
          mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
          eix cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
          Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo torrents hi bega
          per una eternitat!

Oh hermosura del cel!, des que us he vista,
          no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
          Jesús, si hi visc ab Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
          per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
          oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
          la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
          deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixau, com voladúries
          d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
          perquè hi estiga a pler!
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ESPERANÇA
 
 

Expectemus, humiles, consolationem eius.
                                                 Judit, 8, 20


                              I

Lo jonc més humil, quan ve la riuada,
diu als altres joncs: «Deixem-la passar;
ajupim-nos tots; quan serà passada,
nostre capciró tornarem a alçar.»

                             II

Ara ve l’hivern que els arbres despulla;
l’olivera diu: «Deixem-lo venir;
darrere ve el març carregat de fulla
i els troncs despullats tornarà a vestir.»

                            III

Jesús diu: «L’hivern és aquesta vida;
a qui la perdrà, jo l’hi tornaré;
quan baixe del cel la Pasqua florida,
a qui mòria ab mi ressuscitaré.»
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SUM VERMIS
 
 

Non vivificatur nisi prius moriatur
                          (1a Cor., 15, 36)

                    E carcere ad ætere
                    Dant vincula pennas.


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihileu-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
orneu mon front, engaloneu mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me;
cuita a abrigar-me ab ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila;
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al córrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull, les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n ab Vós a vostra glòria.
 
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VORA LA MAR
 
 

Al cim d’un promontori que domina
          les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
          me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
          contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
          mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
          que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
          de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
          joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
          per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
          en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
          del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
          duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
          l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
          digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
          tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
          m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré ab estels?
 
 


Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
~