Lluís de Vilarrasa
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Lluís de Vilarrasa
(segle XV)

SEGONA BALADA
QUARTA BALADA
QUINTA BALADA
~
















 
 

SEGONA BALADA
 

Sobres d’amor m’ha tret de llibertat
dant-me senyor qui no s’ho té per dit,
car tot esforç en mi és disminuït
per fer mostrar ma bona voluntat;
que en àls no pens de dia ne de nit
mas que sabés com só d’amor forçat,
que aprés d’açò tot l’àls no em serà greu;
mas qui pot dir que mon voler no creu?

Sobres d’amor m’ha ja del tot sobrat,
pus tots sos mals jo prenc en grans delits,
e mos desigs en una tots units
rompen en mi natura i qualitat;
que mi mateix la llengua m’ha fallit
e tots mos gests, com bé no han mostrat
los mals que pas per dona qui em descreu;
mas qui pot dir que mon voler no creu?

Sobres d’amor en açò m’ha portat,
que tot quant és mire com adormit,
car jo tostemps ab ulls de l’esperit
veig ço que pens que és mon bé desijat;
mas tot lo freds que amor mai ha sentits
en creure a mi cascú serà torbat;
mas jo faré que ells me creuran en breu;
mas qui pot dir que mon voler no creu?
 


~


 
 
 
 


 
 

QUARTA BALADA
 

Sí com l’hom flac qui en brega no és estat
es feny ardit, creent que sia tal,
mas quan s’hi veu, en un punt és torbat
tal que fugir no el sembla cosa mal,
ne pren a mi, que ans que tal dona amàs
me fon semblant que lo hi gosàs ben dir,
mes quan he lloc que la puc requerir
li parle d’àls e call-me de mon cas.

E no és raó l’extrem de voluntat,
ans en tot hom vos dic que és tal senyal,
car molt hom veig d’amor aperduat
per dir los fets a tots en general.
E perd-me jo perquè el contrari faç,
car mon voler vull en secret tenir,
tant que, com faç que ella em vulla oir,
li parle d’àls e call-me de mon cas.

Mas com aquell qui molt ha febrejat
e per gorir fa experiment mortal:
sabent que ab àls mai haurà sanitat
fa tal assaig que el mata si no el val,
faré jo, doncs, dient-lo-hi faç a faç.
Vinga a menys ço qui bé me’n pot venir,
car ja conec que, perquè no m’aïr,
li parle d’àls e call-me de mon cas.
 

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

QUINTA BALADA
 

 Com hom posat en l’estrem de la mort
que està dubtós si veurà Déus o no,
e congoixant pensa molta raó,
que els mals ha por e dels béns pren conhort,
ne pren a mi, que el ver saber volria
si jo seré d’ella jamés amat,
car ja d’huimés me trob d’amor forçat,
puix só content d’amar tan bella aimia.

Car si pensant vol haver tal esguard
ella qual és, vege com val assats,
farà de mi ço que ha fet dels passats,
que en son voler han hagut poca part,
per què mon grat tot son pensar seria
com só del tot d’ella complidament
e que mereix lo qui ama lleialment,
puix só content d’amar tan bella aimia.

E son pensar volgre que tostemps fos
que amor en u no pot durar tostemps,
car vera amor és dos volers ensems
volent cascú la voluntat d’abdós,
que un sols volers començ me par que sia,
e-z a la fi gran enuig a tots és;
am-la jo, doncs, e no l’enuig en res,
puix só content d’amar tan bella aimia.


~