Narcís Vinyoles
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Narcís Vinyoles
(València, ca. 1440 – ca. 1516)


DESDENYAT DE SA ENAMORADA
RESPOSTA A UNA SENYORA
~












 
 

DESDENYAT DE SA ENAMORADA
 
 

Pensant en vós, tresor de ma ventura,
plore el passat ab aigua d’entrenyor;
pensant en vós, coltell de ma dolor,
plora el desig passant de goig fretura;
plora el record i plora el pensament,
plora lo cor ofés de gran ofensa;
plora lo gest, plora la triste pensa,
plorant absent lo jorn que us fui present.

Viuda roman la voluntat deserta,
vivint en vós lo grat mort per a mi;
viuda roman l’amor ab què us serví;
viuda roman la fe de dol coberta;
viuda roman la pena del desig;
viuda roman ma vida desolada;
viuda roman la veu desemparada,
versos cantant on sols dolor se llig.

Sens vós tinc jo la pau per enemiga,
puix me voleu en tot per enemic;
sens vós prenc jo aquell cruel abric
de soledat que els desamats abriga;
sens vós tinc jo mon esperit amarg;
sens vós tinc jo la vida tan amarga
que, si mercé lo terme no m’allarga,
sens haver fi lo meu plant serà llarg.

On és lo jorn, on és lo punt i l’hora
on jo perdí los béns de llibertat?
On és lo llaç que així em té cativat?
On és lo mal per qui ma llengua plora?
On és lo bé que em fa tant desijar?
On és l’engan de tanta coneixença?
On és lo grat, amor i benvolença
que del pus cert me fa desesperar?

Llança del cos una ànima tan trista,
oh mort cruel!, i no pene tot sol;
llança’m del món, vaja en infern si es vol,
puix tanque els ulls de tan amarga vista;
obre’m los pits: mostrar s’ha el cor tancat,
on escolpit està, com en lo marbre,
aquell dolç nom que amor collí d’un arbre,
florint virtuts en rama d’honestat.

Absent de vós, lo cor de mi s’absenta
per ser present al seu desijat bé;
absent de vós, ni só estat ni seré
ni só content per fer a vós contenta;
ans crec serà lo que us he dit tostemps,
puix, viu, só mort, i mort me desempara:
dos rius de plor me corren per la cara,
llançat per vós d’amor en tals extrems.

En fe d’amor, per vós passe tal vida
que dels pus trists me feu ser envejós;
en fe d’amor, al terme dolorós
jo só atés on tot record m’oblida;
en fe d’amor, segueix l’ús de raó
la voluntat per sospitosa senda;
en fe d’amor, de mi ha feta venda
l’enteniment, per preu d’un vostre «no».

Sí és la fam que enamorades ales
han perseguit, seguint-la fins al cel;
sí és lo golf que ab fortunal estel
he navegat, corrent per ones males;
sí és estat un volant animal
molt pus llauger que els pelegrins en l’aire;
sí és estat lo tro, llamps i desaire
que m’ha llançat al centre de tot mal.

Llàgremes són los béns que puc atényer,
llàgremes són les lleis en què jo crec,
llàgremes són senyals ab què conec
que el bé que us vull a més no ho pot estrényer;
llàgremes són lo dolç past que em nodrix:
tot altre gust mon apetit desdenya;
llàgremes són les que encenen la llenya
del foc secret callant que em destroïx.

Amor m’ofén, i no d’amor me clame;
amor me té, i no em vol per catiu;
amor m’ha pres sens ales en lo niu;
amor me fir pels ulls que jo tant ame;
amor m’ha dat a qui no em pren per seu;
amor no vol que d’altre voler sia;
amor consent que senta nit i dia
un sentiment que no el sap dir ma veu.

Va-se’n lo jorn, i torna la nit queda,
on tot treball té lloc d’haver descans;
va-se’n la nit, i el sol alegra els plans,
i els ocellets cantant en l’arboreda.
Jo, tostemps trist, donant cert per incert,
mal agraït, incessantment treballe,
plorant la nit los mals que el dia calle,
dormint en goig i en la dolor despert.

Aconhortat só ja de quant puc veure,
aconhortat de tot quant puc oir,
aconhortat de viure o morir,
aconhortat molt més del que es pot creure,
aconhortat de tot lo bé perdut,
aconhortat que desamor me cobra,
oc i a la fi aconhortat que s’obra
lo cor secret ab clau d’ingratitud.

Aspre comport, comport que no comporta
los mals presents i vol-los per venir;
altar on jo sacrificant ofir
los vius desigs ab l’esperança morta;
amarga font, que de trenta-tres anys
m’ha fet tornar al seny dels primers dies,
plorant tostemps no sols les penes mies
mas la error de tants perduts afanys.

Flor d’honestat, de vós naixen los banys
curant d’amor diverses malalties;
mas a mi, trist, de tristes fantasies
m’han donat mal ple d’accidents estranys.
 
 


Antoni FERRANDO FRANCÉS, Narcís Vinyoles i la seua obra, Univ. de València, 1978.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

RESPOSTA A UNA SENYORA QUE LI DEMANÀ
QUAL ÉS MAJOR DOLOR: PERDRE SA NAMORADA
PER MORT O PER NOVES AMORS
 
 

Mirant en vós, examen de pintura,
totes les parts que us fan del món pus bella,
jo só estat pres, i si us par maravella,
no pot algú fugir a sa ventura.
Preneu-me, doncs, que no us serà ofensa
tenir-me ensems ab tots los altres vostres,
perquè vejau ab verdaderes mostres
les grans virtuts que en vós lo cel dispensa,
mostrant que sou de puritat l’ermini,
senyorejant amor ab gran domini.

Vós demanau qual pena més turmenta
l’enamorat, perdent sa namorada:
veure-la en mans d’algú senyorejada
o que es morís quan més ella contenta.
Mon poc saber no pot dir ni compendre
lo que es pertany, seguint la vera estima,
i majorment en qüestió tan prima
que m’ha sobrat les forces de l’entendre.
Mas perquè sé lo desdeny quant me costa,
plorant mos mals, jo faré la resposta.

Tots los treballs, turment, dolor i pena
que els amadors sostenen cascun dia,
són per haver cascú la que voldria,
segons la sort naturalment ordena,
la qual jamés ni cessa ni reposa
fins que lo grat nostra salut desperta,
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
que lo desdeny al grat fa major nosa,
i si la mort lo bé dels ulls s’emporta,
record d’amor l’enamorat conforta.

No és negú que sols per si mereixca
aquell gran do que a mort amant li dóna,
i així jamés ni mata ni perdona
ni viure vol, i tem que no pereixca.
Viu trist, confús, morint de hora en hora:
vol lo desig i no lo que desija,
escriu tristor on par que goig se llija,
riu-se ab dolor i d’alegria plora,
fuig de l’engan seguint lo que l’engana,
desdiu parlant lo que callant demana.

Perd lo desig qui perd la companyia,
resta content vençut de sa empresa,
és de tot mal sa voluntat defesa,
cessa el recel que viva el constrenyia,
cessa el treball, ab tot fos agradable,
cessa el perill i cessa la sospita;
lo seu estat en mans de Déu habita:
no el pot llançar fortuna variable,
ni els accidents de passió el turmenten,
ni sent dels mals que els trists desamats senten.

Què sent lo cor estant dins la que us ama
tot transportat, quan veu aquelles festes,
los dolços mots, les naturals requestes,
que sols d’oir l’enteniment s’inflama?
Què sent lo grat? Què senten les orelles
i voluntat, ofesa sense culpa?
Què sent lo trist que es mor i desenculpa,
vivint d’afanys i d’esperances velles?
No sap d’amar lo qui mort acompara
a la dolor que es mostra cara a cara.

En tal parer jo vull morir i viure,
cercant les lleis d’amor clar a la lletra.
Ab passió que els ossos me penetra,
si vós no em feu, de mort que só, reviure,
des que us han vist mos ulls jamés es tanquen;
per dar descans a la cansada força,
los esperits s’aparten de l’escorça
fogint de mi, perquè a vós no manquen.
Vós sols bastau, mirant, tant alegrar-me
que cessaran los mals de turmentar-me.
 
 


Antoni FERRANDO FRANCÉS, Narcís Vinyoles i la seua obra, Univ. de València, 1978.
~