Joan Vinyoli
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Joan Vinyoli
(Barcelona, 1914 – 1984)


ALS ELEGITS
A LES TRES COPES DIC AIXÒ
PLAÇA VELLA
L’ACTE DARRER
TORNO DE LA NIT
AMB RONCA VEU
ELS SILENCI DELS MORTS
EN LA NIT
SÓC HOME SOL
POLLETS
SENSE MANS, I, IV
ELEGIA DE VALLVIDRERA, I, IV i VIII
~


















 
 

ALS ELEGITS
 

A vosaltres, els qui del sofriment
sou elegits per a les altes proves,
com us escolto quan calleu i em deixo
penetrar pels laments que mai no heu dit.

Plens en excés de forces abatudes,
plors ofegats i dominades ires,
els ulls, les mans, com en ruïna, parlen
d’imperis destruïts per sempre més.

Sóc terra que vol ésser fecundada
pel riu amarg que neix en vostre cor
i, compartint el greu dolor, lloar-vos,
a fi que us retrobeu, transfigurats.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A LES TRES COPES DIC AIXÒ
 

Els nens que juguen i la gent
del bar em són amics. Passa una dona
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc
amb clar designi: jugarem a cartes
o al dòmino, som tres.
                                        He decidit escriure
poesies concretes. Envelleixo, calen
realitats, no fum.
                             I tanmateix, un fum
ara m’entela, s’interposa, fluix,
entre la Cosa i jo, que totes les arestes
afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t,
la barca de sant Pere, baixo
cansadament per les aigües
de l’altre temps. M’arriben als genolls.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

PLAÇA VELLA
 

El meu quiosc, el meu fanal,
són els d’aquesta plaça. Restaurant
econòmic amb porxos i plats a deu pessetes,
el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,
i la camisa estesa en el balcó,
com un penjat cap per avall.
Conec un matrimoni
ben avingut, amos del bar, gent grassa,
que es diverteixen prou, sota els llençols,
honestament, de nit. En despertar-se pensen
que prospera el negoci: nevera nova ahir,
de les elèctriques. I bons clients
als matins solellats, a les tardes plujoses.
Entre la dona i ell i el pare s’ho arreglen;
tot queda a la família. Certament,
vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes
calentes, variades, demanen molta cura
i mai no reposar. Però que, almenys, el dia
de festa a la setmana, no ens el treguin;
al barri vell tothom hi està d’acord,
i jo també.
                   Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l’únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l’altre que hi ha sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s’enfila des del son
cap a la freda taca
morada de l’alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls.

 

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

L’ACTE DARRER
 
 

Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la
comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur
la tête, et en voilà pour jamais.
                                                    PASCAL


Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vegits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
                                 No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
                            No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
                Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

TORNO DE LA NIT
 

Espera’m, torno de la nit
ple d’imatges per tu.
                                      Ahir va ser un gran dia
molt ple de coses:
                                 ara l’aviram
dorm en el pal, les vaques ajagudes
damunt la palla, l’euga
plena renilla.

Hi ha ocells de mort: voltors, àguiles, altres
grans aus de presa que potser comencen
d’obrir els ulls dreturers, mentre les òlibes,
els grans ducs, els mussols, ja han fet
la feina que els pertoca.
                                           Va naixent el dia
trist, emboirat.
                           La fosca fou espessa,
dura, fredosa, encara que en algunes
cases hi ha foc, mal sigui de butà.

Dóna’m clarícies
d’aquesta nit:
                         cantaven
nens invisibles amagats al fons
del bosc negríssim;
                                   se sentia
la cobla, lluny, i la fressa
monòtona del mar.
                                   A la plaça,
sota les voltes, cada estiu
ens asseiem una hora.
                                        Aquestes
són les imatges que et porto
del fons de la nit.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AMB RONCA VEU
 

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                             i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL SILENCI DELS MORTS
 

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
                            Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
                                                Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.
                                I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
                                   Usa dels morts així.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EN LA NIT
 

Cada vegada et veig,
cos meu, dormint,
pesant, llunyà, no sabent res
del que passa de dia.
                                       Mal procuro
consolar-me del fet de ser covard
creient que tot passa en un món
que és diferent del meu.
Hi ha qui s’adorm
sense pensar en altre negoci
que no sigui el seu pler.
                                            Tot i la meva covardia,
voldria pedres de paraula
contra aquest mur.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 


 
 

SÓC HOME SOL
 

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

POLLETS
 

És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
piulant mentre s’acosta
la nit encesa de la mort,
                                           prou adorable.
 
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SENSE MANS
 

I

Mai-més i Sempre són germans
irreconciliables, de naixença, en l’home.
En va cerquem, en va trobem:
                                                     allò
que és assolit esdevé sempre, a l’acte,
mai més, com engolit per una
boca voraç.
                     I tot seguit projectes
desenfonyats de nou, experiments, deliri
de ser feliç, fressa de clarions
a la pissarra de la vida:
                                          l’aire
que respirem se’ns torna a voltes música,
una gota de rou tot d’una es fa verí.
Tot és un jeroglífic cada cop
més complicat de desxifrar; fascina,
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa
planura dels records.
                                      Els mots, en veritat,
no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
 

IV

Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l’àmbit líric i assajar al trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
                            ulls aclucats,
                                                    com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s’adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
                                       És al moment precís
de l’equilibri insòlit que obre els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l’altre que s’ha fet
de cop en ell, i veu:
                                    la Torre de les Hores
esdevé far, l’esfera del rellotge
no marca el temps, ans il·lumina absorta
la nit que va caient damunt els horts.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELEGIA DE VALLVIDRERA
 

I

Per què paraules? Aquest blau intens
del mar és prou. Miro la ratlla fixa
de l’horitzó,
                       mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia,
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà
de tota perla —sols llavors hi arriben
«feliços pocs».
                           No, jo sóc sol, però l’embat
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
                               ja no tinc res més.
 

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
                                         Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                                i declinar.
 

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                        Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                      tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                         Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                          Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                     estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                       D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                  I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                     que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·luminat,
i tot el blat es torna pa de vida.
 


Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.
~