Podríem afirmar amb prou marge de fiabilitat que, en general, l'home és una espècie d'animal racional homoterm de pell nua i que, els poetes, animals psicoalats, tornen sempre als terrers irracionals on el món poètic sembla que obté la millor llesca zoològica per tal d'expressar-se.
    Els animals acostumen d'esser, com alguns exèrcits, de terra, mar i aire, tret d'alguns que únicament ho són de poema e.g. les sirenes, els centaures, les esfinxs, el minotaure i algun que altre hipogrif i pegassos, Isis, Horus, i el faune de Rimbaud.
    És a dir: l'animal racional ha inventat animals que únicament adquireixen la pròpia animalitat dins la irracionalitat racionalitzant.
    Quin poeta no té cap animalet propi del seu corral poètic? Bona pregunta. Des de la més vella antiguitat el poeta s'ha recriat algun cadell per a ús propi: penseu, per exemple, en el famós passerculus meae puellae del poeta romà fins les white beens de e. e. cummings, tot passant pel pardal de sant Joan, l'àguila xotera de Patmos, l'albatros de Baudelaire, les àguiles bicèfales de l'emblemàtica medieval i els «Three white leopards» de T. S. Eliot, sense fer-ne compte del cigne de Mallarmé, les aranyes de Neruda, els gats de Baudelaire, els caragols del Procés de les olives, la garsa i la merla de Roís de Corella o les mitges colomes d'algun que altre surrealista: tota una formidable animalogia poètica recorre, com un fantasma, la poesia universal. Doncs bé: ací tractarem de mostrar alguns animalets que pul·lulen al bell mig dels poemes dels poetes valencians.
    En general i sense ganes d'ofendre, hi ha animals violents i animals que fan l'amor i no la guerra. És a dir: l'animalogia poètica delimita la funció que l'animaló realitza dins del text artístic potser sense tenir en compte la funció que l'animal actua dins el llenguatge natural. Per exemple: l'oronella vola alt/baix, amunt/avall, d'acord amb les necessitats biològiques de subsistència: llenguatge natural. Però: l'oronella/oroneta (segons quin poeta) simbolitza el pensament (alt) del poeta, a banda que connote poèticament «primavera» que en llenguatge natural és la denotació comprovable cada any. Bo: açò ja està en marxa. Algun lector podria dir que això conforma el món mític del poeta i té tota la raó. Com també cada poeta mostra una sèrie d'estris i d'arbres que conformen allò que hom podria nominar com la seua objectologia i la seua selvologia.
    Si llegim els poetes del País Valencià, com els d'arreu del món, veurem que la imatgeria poètica varia a cada època i dins cada corrent poètic. Si ens cenyíem als animalets poètics, podríem comprovar que les preferències oscil·len entre l'animaló o la bestiola que «significa» lluita cívica i que en altres poetes adquireix una funció eròtica dins el text poètic. També podríem comprovar amb una mica d'atenció que hi ha molts poetes que són autèntics tècnics en efectes especials: els seus textos apareixen reblerts de llampecs, raigs, núvols, rocs, cimells, avencs, torrents, llacunes i rius... Com també n'hi ha que opten per l'objectologia bèl·lica i rar és el poema que no ens ofereix una mostra de tota mena de tipus d'armes: llargues com les espases i curtes com els coltells. Això, però, ho estudiarem en altra ocasió. Anem ara al parc zoològic dels poetes valencians.
    Per tal de sistematitzar una mica tot aquest parc poètic caldria delimitar el camp investigat i insistir que l'animalogia fou molt usada pels simbolistes —jo diria universalitzada— però sempre, com abans hem dit, ha estat molt freqüentada de tota mena de poetes com ho ha estat per tota mena de religions i de mitologies d'arreu del planeta Terra.
    Els camps significatius acostumen d'oscil·lar, en general, entre l'animalogia violenta (cívico-política i eròtica) amb la mateixa animalogia emprada com un element ornamental directe (descriptiu o simplement d'aparell tècnic d'efectes especials). Penseu en la pel·lícula de Hitchcok que mostra els animalets alats convertits en pures bèsties contra una comunitat humana. O en aquella sèrie d'El planeta dels simis on l'home esdevé «animal» amb l'animalitat més autèntica i primera.
    Doncs bé: des d'aquell «taur fuit pel desert» de Marc fins els «peixos volàtils» de Fina Cardona hi ha un ús poètic molt divers i, per tant, interessant. Ara bé: aquest paper es limitarà a mostrar al lector alguns exemples mínims —no exhaustius— del tema des de Teodor Llorente fins els darrers poetes llegits per l'autor.
    En general, ja hem dit que l'animalogia es pot descriure des de dues vessants: animalogia violenta i animalogia ornamental. La diferència estreba com he indicat en la funció que realitzen dins el text artístic com a llenguatge secundari modelitzant. Podríem dir que hi existeix una clara diferència de matís i per tant de funció poètica a partir del romanticisme en general i del simbolisme en particular. De tots els poetes estudiats ací el màxim exponent de la ruptura dins la poesia del País Valencià fou Joan Valls Jordà (Antologia de la poesia valenciana, de Joan Fuster, 1955, Edit. Selecta: llibre introbable, pàgina 181) amb el seu poema titulat «La selva insospitada». Per a retrobar un exemple comparable amb l'ús que n'hi fa Joan Valls caldrà recórrer als poemes de Joan Navarro. Joan Valls empra els animals adduïts per Llorente però no com a elements ornamentals (paisatgístics, descriptius o algun cas d'ús cívic i violent) sinó com a significadors funcionals d'un món intern i diabòlic, subconscient i oníric.
    Les predileccions, en general, recauen sobre animals terra-aire i són prou escassos els animals aquàtics. Dins del sector aeri s'endú la palma el genèric «ocell» que sempre s'usa com a més «poètic», i sistemàticament els nostres poetes defugen el consuetudinari «pardal», que funciona més al pla dins el llenguatge natural, siga ornitològic o en sentit bròfec i obscè. A partir d'aquesta delimitació, hi ha poetes que nominen cada «ocell» amb alguna característica que més aviat és prou poc descriptiva: bé hi afigen el color o bé li adjudiquen, en general, la nota pròpia que és el «cantar»: com el lector pot endevinar la pobresa científica dels nostres poetes és prou palmària. El mateix ocorre amb el sectoar terrestre, i en el marítim no cal ni insistir-hi. Una de les característiques més comunes a tota l'animalogia per les seues connotacions eròtiques, és clar, és la velocitat, la suavitat relliscosa i el color que quasi sempre és el roig amb toata la seua gamma expressiva. També trobarem que les connotacions simbòliques oscil·len entre la grandària (petit, quasi sempre) i els colors més sovintejats són: negre, roig, groc.
    És interessant remarcar que ací proposem tots els animalets que empra Llorente (un dels majors poetes en aquest cas concret de l'ornitologia poètica) i després veurem cada poeta en particular.
    Els animals de don Teodor apareixen com en antologia en un cèlebre poema: «La cançó del teuladí», que, al seu torn, és també una insigne mostra de la clara funció ecològica de cada animal (tots són ocells) on no hi ha la més mínima connotació a nivell simbólic com en altres poemes seus.
    En general la funció simbòlica, quan n'hi ha, és la més normal o denotada: àliga = llibertat; gralla = enderrocs, antigor; oroneta = pensament; poltre = voluntat d'avançar; gossos = fidelitat; llops = ferocitat real i/o política malignitat: «els polítics són llops morts de fam», diu en un seu poema antològic del reaccionarisme llorentí; ocells (genèric) = dolçor de la poesia, claror del dia, albaneix, alegria, joia, cridòria...; falcons i esparvers (com en Navarro i Jàfer) = altures de muntanya; rossinyol, caderneres, calàndries, oriols, etc. = cantar joliu...
    Llorente, traductor de Baudelaire, no copsà, segons sembla, la funció eròtica de la bestiologia o la més àmplia funció expressiva dels animals en la poètica simbolista: es limità a poblar els seus poemes d'animalets com a pur element paisatgístic i, com hem vist, amb les connotacions més populars i directes i tradicionals. El mateix ocorre amb els animalets que circulen pels poemes estudiats a la dita Antologia com són els de J. M. Bayarri, Francesc Caballero i Muñoz, Enric Duran i Tortajada, Pasqual Asins, on els ocells que anomenen sempre són absorbits per una retina (notació: color) o escoltats per una oïda (notació: melodia) i, algunes vegades, el poeta adjectiva els animals amb imprecacions de tipus antropològic o religiós: «diabòlic», «viril», simpàtic», etc.
A partir del poeta Enric Navarro Borràs, que fou traductor de Paul Verlaine, hem pogut localitzar un canvi que es perllonga a través de Carles Salvador, Bernat Artola, fins a Lluís Guarner i que en alguns poemes de Casp encara cueteja. Es tracta de les connotacions simbolistes que donen el salt per damunt la mera denotació descriptiva siga visual o auditiva com véiem en els anteriors poetes. Uns exemples:
    «I un traçat de mocadors / fan les gavines en l'aire», p. 118. «Gavines, mans en adéu / que desprén el cel com llàgrimes», on trobem la típica retòrica simbolista: el «com» emprat en el segon exemple dels de Navarro Borràs.
De C. Salvador: «Madura / l'horitzó al caure el dia / i uns cucs de llum van perseguint-lo / i el devoren», p. 121.
    De Bernat Artola: «La terra mira / l'espectacle que fuig i la tragèdia / que com un esparver, obre les ales», p. 140.
    «Amb un estol de fills vora el brancat / tan afissats en l'obra col·lectiva / com plaga d'estornells picant oliva / als arbres del bancal», p. 145.
    De Lluís Guarner: «en la nit ciutadana —fred, quietud— / un home gris i cruel / mata les papallones / de la nit municipal / que en una canya se'n duu», p. 154.
    Amb aquests exemples trobem que hi ha una lleu mostra del canvi que assenyalàvem respecte a la poètica llorentina i els seus més immediats seguidors.
    Al grupl antologat per Joan Fuster com a «postguerra» hem trobat una predilecció per les granotes a càrrec de Soler Godes i per les avespes i abelles amb Matilde Llòria i Casp, que introdueix el colom i la coloma com elements místics d'alta volada. Bru i Vidal la mamprén altra vegada amb les granotes i aporta els grills. Amb Fuster ens trobem aquest exemple a càrrec d'un animal marítim: «El peix, en les parades bota com un silenci», p. 193 i aquests altres a càrrec d'animals d'aire:
    «Un home sense dents, busca un tren o una alosa», p. 193. «(...) Flabiols i cobejança / i caderneres deien la sorpresa», p. 195, on el lector pot recuperar el record de la retòrica simbolista o la d'Aleixandre i el material d'encuny surrealista. Perquè Fuster fabricava alguns bons poemes. Andrés Estellés (el de l'Antologia) aporta: anyells, poltres, èlitres, teuladins, cans i granotes; Maria Beneyto aporta meduses, llimacs i un cigne blanc a més dels genèrics ocells.
De Vicent Andrés Estellés presentem aquests exemples:
    «La vida ens era una sorpresa, / una granota viva a la butxaca», p. 200.
«La pedra té un no sé què / de ca, dolç i sense amo», p. 201, en aquella època en què poetitzava amb models aleixandreans i que hom pot estudiar al seu poemari La clau que obri tots els panys, que és la clau de tantes coses de la seua poesia.
    Abans hem dit que Joan Valls era el vertader trencador de la funció poètica de l'animalogia i és per això que l'hem deixat el darrer abans de realitzar l'excursus dins la poesia més jove.
    Al referit poema trobem la següent animalogia: colomes, serps boa, daines, panteres, garses, formigues, elefants, tigres, cavalls, cignes: tota una interessant mostra on a parts iguals hi ha animals feroços i animals pacífics que, normalment, sofreixen dins el poema les accions dels feroços, tret dels elefants que són devorats per les formigues.
    No es tracta d'analitzar el poema, d'altra banda interessant, sinó de reflexionar sobre dos detalls: hi ha connotacions del subconscient («Hi ha ocells obscurs que es belluguen a l'ombra / de la puresa que s'esgota») i, d'altra banda, els tipus d'adjectivació emprats pel poeta que ens posen a les portes dels poemes eròtics i de tipus fàgic que veurem en la poesia més actual del País Valencià: «Es veuen les serps boa / com anellen els cossos de les daines tendríssimes», p. 181.
    En resum i per acabar aquesta part: l'animalogia poètica valenciana, d'acord amb el material inventariat a l'Antologia de Fuster, es pot agrupar de la següent manera: 1) A partir del romanticisme renaixencial, la zoologia poètica inicia una presa d'espai dins la poètica a l'ús adoptant dues maneres típiques: a) element ornamental del paisatge poètic descrit, i b) les connotacions són les normals del llenguatge natural, com ja apuntàvem; 2) A partir de Navarro Borràs pren cos l'expressivitat de la retòrica d'encuny simbolista i l'animalogia esdevé connotadora del paisatge interior o element expressiu dels sentiments inefables de l'erotologia poètica; 3) La major ruptura amb els materials analitzats somerament corre a càrrec de Joan Valls Jordà i, sense continuïtat immediata, reapareixerà a partir dels poetes del 74 amb les connotacions més diverses; fonamentalment, amb la dimensió un si és no és surrealista. Però tot açò ho tractarem de proposar en el proper número.