Emili X. Jaqués, 'La persecució'
La Il·lustració Poètica Metropolitana & Continental
CAIRELL  1
Pàgina anterior
Pàgina següent
 LA PERSECUCIÓ
Emili X. Jaqués







L'avinguda era molt mal enllumenada: petits fanals, separats una dotzena de metres l'un de l'altre, complien aquesta senzilla tasca a la perfecció, car la trèmula llum que començaven a fer a penes si abastava metre i mig de circumferència, deixant grans espais i el centre de la calçada a les fosques.
    En un d'aquestos racons, recolzat al seient davanter del cotxe, esperava des de feia una estona relativament curta. El soroll d'una porta en obrir-se i d'uns mormols d'acomiadament em posaren alerta. Amb el seu pas característic, una mica feixuc, degut potser a la quantitat d'aliments ingerits, escandalós en el silenci de la nit, passà per la vorera d'enfront. El vaig deixar allunyar-se, entretingut, veient com desapareixia i tornava a aparéixer entre els límits de claredat i foscor. A una distància prudencial engeguí el motor, i amb la primera marxa ficada, lentament, sense cap llum, comencí de seguir-lo.
    Ell, en sentir el petament, es girà, però en la penombra tot just podia endevinar-me. Inquiet accelerà el pas. Instintivament xafí l'accelerador i, sortejant els espais feblement il·luminats, m'apropí suaument... Com si sospitàs quelcom, es deturà en sec, escoltant; jo vaig fer el mateix. Després caminà unes quantes passes, cerciorant-se; però, en sentir altra vegada l'accelerador, es tornà a aturar. Quiet sota la llum palpitant d'un fanalet, escrutava en la nit buscant-me pensatiu... De sobte, com si s'adonàs del joc, amb un bot ràpid es col·locà en un racó fosc, de forma que tots dos ens érem invisibles. A correcuita apaguí el motor. El silenci regnà novament en la nit, silenci que fou prompte trencat per una remor de cauteloses petjades. Amb un moviment ràpid vaig connectar els farells. Aparegué davant meu, a escassa distància: enlluernat, es cobria el rostre amb els braços. Era l'ocasió! Torní a engegar per segona vegada el motor, però aprofità l'escàs segon en què es desconnectaren els fars per refugiar-se al seu cau. Malgrat tot, la partida no estava perduda, encara. Maniobrant, vaig iniciar la recerca, i el vaig trobar sense dificultat. A la fi el tenia en el meu poder, enfront, arronsat contra la paret, intentant protegir-se els ulls amb els braços. El veia bellugar el cap a impulsos nerviosos, no sé si per fugir dels meus farells o per cercar ajut, cosa impossible donat que l'hora era tan avançada. Em disposava ja a envestir-lo quan el soroll d'un altre motor me'n féu desviar l'atenció. Amb fàstic i prou cabrejat, viag haver de retirar el cotxe, que havia restat encreuat al mig del carrer, per a evitar el colp. Una vegada passat de llarg l'inoportú, sols per provar, enfoquí de nou el cau; evidentment ja no hi era.
    Amb ràbia continguda vaig prosseguir la recerca deturant-me a cada cantonada, mirant d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. En arribar a un d'aquests cantons, que era el d'un estret atzucac, em va paréixer veure una ombra fugaç, projectada per l'única bombeta que hi havia. No podia creure que la cosa havia de ser tan senzilla! Amb les llums llargues entrí en el carreró. Efectivament, hi era, allí, a pocs metres de la paret del fons, mirant-me com un al·lucinat. M'acostí lentament, paladejant cada segon que passava, cada metre que m'aproximava. Ell, compassadament, anà retrocedint fins quedar totalment apegat a la paret; una gota de suor molt grossa li relliscà del front fins restar fent equilibris en la punta del nas. Un petit xoc i un farell fos hi posaren el punt final. Vaig desconnectar el motor i abandonar el cotxe. Després de tancar la porta encenguí una cigarreta, la flama de l'encenedor m'ajudà a contemplar la meua obra: gràcies al rastell de la diminuta vorera que acabava en la paret del fons, havia aconseguit agafar-lo per la cintura; devia tenir la columna vertebral trencada, puix la part superior del cos descansava, moll, amb els braços estesos, sobre la capota del cotxe, gairebé abraçant-la, mentre la part inferior romania en posició de «ferms». Una ranera agònica m'indicà que encara respirava. Alçà el cap i intentà dir-me quelcom; una glopada de sang fou tot el que eixí de la seua boca; els ulls se li posaren en blanc i amb un gest pesat tornà a caure el cap, fent un soroll sec, per a no alçar-se ja mai més.
    Poc a poc, quasi passejant, me n'allunyí. Una brisa fresca m'acaronava suaument el rostre...
 
 

 

Pàgina anterior
Amunt
Pàgina següent