Els aplaudiments de rigor. Tanta gent com sempre: els mateixos guanys. És un treball fàcil, sí, realment fàcil. Alguna vegada no surt com cal, hi ha alguna falla, però el públic no hi para esment, tan se li'n dóna. Vénen a esplaiar-se després de tot i són condescendents, amb la muller al costat i una beguda freda i ben carregada d'alcohol. A més a més, avui ha cobrat la paga del mes. En acabar l'espectacle, beurà uns conyacs al bar de la cantonada, amb aquella rossa que sembla tan ingènua i el mira amb un esguard d'autèntica admiració. No hi ha problema de temps, demà pot llevar-se al migdia, o fins i tot a mitja vesprada. Que no li ho proposaria aquesta nit? Podrien anar a l'hotelet de vora la carretera, i tot plegat li podria resultar prou econòmic.
    Aquell senyor gros de la primera taula aplaudeix de bon grat, reconeix la seua vàlua. Una cosa fortificant, veure aquests grossos de primera fila. Per a ells, per a tot el públic, no és més que una distracció, la distracció de la nit. Tanmateix, una distracció que tothom sap ben feta, i agraeix quasi sempre.
    La sala queda en silenci, ell captiva tota l'atenció. Amb els ulls clucs els podria fer, aquests jocs de mans. Milers i milers de vegades duts a terme amb aquella elegància rítmica, els ulls fits en les seues delicades mans. Si sapiguessen que no li costa gens, en havent nugat deu mocadors, pouar del capell un seguit de tela llisa... De tota manera, qualsevol espectador trigaria anys per atènyer aquella habilitat. Tants anys com ell, si més no.
    «Se-nyo-re-s-ise-nyo-rs...», cal arrossegar les frases. Més, encara més. «A-qu-e-s-t-a n-i-t...» Fins que deixen tranquil el got a la taula, fins que ningú no mire de reüll la sina d'una dona o altra. El número de la caixa sense fons li ha costat un munt desorbitant d'hores, una gran paciència, inclús alguns atacs d'histèria. Es deprimeix quan hom no hi posa l'entusiasme adient.
    Només se sent ja els xuclafums de la sala, un rondineig llunyà. Un somriure ample i petrificat, uns moments de tensió perquè el públic confie en la perfecta execució del número.
    Obri la caixa cerimoniosament. L'ensenya al respectable. Res per ací, res per allà. S'adonen que la caixa no conté res? Se'n malfien, és clar. Però se n'aniran a casa amb un pam de nassos quan ell en traga vint-i-set objectes que ompliran mig escenari. Per suposat que hi existeix un truc; però, qui l'endevinarà? Somriu de bell nou.
    A la fi, introdueix la mà màgica dins la caixa. Ell mirava els espectadors confiat i divertit; els espectadors el miraven amb expectació als ulls i als llavis. Ara trauria el colom...
    Aigua! Calma, calma! S'havia de calmar. Féu un somriure nerviós i tallat. El fons de la caixa era ple d'aigua! De seguida sentí la fressa de la mar. Li arribava a través dels dits mullats, dels braços, fins... fins a l'oïda! S'adonava amb vertadera estranyesa que aquesta era l'única via d'aquella audició. La sala no podia escoltar res. Des de quan el sol es detectava a través de la pell? La pregunta resultava més aviat inoportuna i inútil. El públic s'impacientava. De sobte, la mar s'empetitia, esdevenia una mar de joguina, una mar reduïda a l'espai de la caixa màgica. I la joguina anà fent-se cada vegada més encongida i insignificant. En una fracció de temps imperceptible, les ones s'enlairaren amb avidesa d'expandir-se i, en ensorrar-se, es convertiren en una simple mol·lècula neutra, de consistència vagament metàl·lica. Ell féu un crit ofegat de sorpresa, i una punxada en el dit índex acabà d'aclaparar-lo. La mol·lècula marina, tot xiulant com una locomotora, feia camí al llarg del seu dit, del seu braç. Pel seu compte, les mol·lècules del cos del màgic s'esglaiaven i deixaven pas a la intrusa. Un túnel s'obria del dit al centre mateix del seu cervell. «Que no hi ha res a la caixa?», preguntà amb veu irritada el gros de la primera taula. En aquell moment, el màgic experimentava com la mol·lècula s'esbargia pel seu cap.
 
 

    Maleït gos en aquell carrer fosc i desert! Com les lectures sistemàticament dedicades a la intriga de la por, també havia bandejat sempre qualsevol presència d'animals domèstics. Sí, reminiscències infantils, tot el que vulgueu; segons deien, hi havia tipus encisadors, un Poe per exemple, i al cap i a la fi, aquell maleït gos no lladrava malgrat ser tan malcarat: tot indiferent i malenconiós s'hi creuava, simplement això. En encendre's un cigarret, però, suava glaç. I un desig confús però obsessiu s'acabava d'instal·lar en la fondària més pregona del seu cervell.
    Ningú no encertaria la intimitat d'aquella dèria per bastir-se una casa plena de ressorts de seguretat, en una platja solitària i de complicada comunicació amb la ciutat. La gent té dret a viure on li convinga. No hi calien explicacions, cap. Els coneguts s'hi avesarien de seguida.
    Envoltà la casa amb un marge metàl·lic de dos metres d'altura i amb no gaires setmanes, agafà confiança a un pastor alemany —¿qui havia dit que ell tenia por als gossos?— el maleït gos d'aquell carrer fos i desert s'esfondrava en l'oblit dia rere dia. I els mesos el convencien que havia estat un encert canviar la ciutat (els sorolls, els nervis, la contaminació, ja se sap) per aquell oasi somiat per la gran majoria dels seus coneguts.
    Les pluges de la tardor inflaren una mica les parets exteriors de la casa, fins i tot una mica massa. Això no era preocupant, per suposat, i ell, des de la platja estant, es mirava aquella inflor amb un somriure quasi paternal. S'ha engreixat un poc, concloïa.
    Tanmateix, la casa no s'engreixava, sinó que creixia. Criaturades, pensava, i, amb el cap cot, sortia de la casa: ja no la contemplava de lluny. A pesar dels punyents esforços per desqualificar conscientment aquell fet, la casa no s'aturava en la seua escalada de formes. Sovint no podia retraure-se'n; llavors se n'escapolia batejant-la irònicament: com no tenia a qui, he prenyat la meua casa; la casa prenyada! A continuació feia una riallada ràpida i es distreia amb el moviment incontrolat de la mar o el ritme ara agressiu ara afalagador de la pluja.
    De nits, encenia tots els llums, s'asseia al seient del menjador i esguardava de fit a fit el pastor alemany hores i hores. Aquest es bellugava entre les cames del seu amo, rondinava, finalment s'endormiscava. Algun cop, sobretot en les nits que s'esvalotava el temps, tots dos s'escrutaven els ulls, immòbils, fins a la matinada.
    D'aquella manera havia passat avall la nit, quan aquella matinada ensopegà inevitablement amb l'evidència que tant l'esglaiava. La casa s'havia duplicat de tamany. Cridà emporuguit al gos, com una possible instància a la por: els crits s'esbargien pel menjador com en una cova. A partir d'aleshores, les parets feren un pacte secret amb els minuts, s'esllargassaven al seu ritme perfecte, emplenades de la tibantor que els segons mantenen increbantablaes.
    El pastor alemany s'enfilà corrents cap a la porta del corredor. No li feien efecte els crits enfollits que ressonaven en aquell menjador superpalatí. Volia encalçar la porta.
    El marge metàl·lic, com una fitxa fràgil i estreta, esclatà sense pertorbar l'evolució compassada de la casa. Els mobles esdevingueren pures miniatures. Ell esperava d'un moment a l'altre que s'ensorràs tot, un cataclisme on moriria sota milers de tones, on hauria estat una de les víctimes més irrisòries i minúscules. Però la vigoria de la casa no mostrava cap prova d'anar a detenir-se. Cap esquerda, cap deformació, cap soroll de flaquesa.
    El gos atenyé la porta. Darrere, es trobaria amb un corredor inabastable. En el millor dels casos, encara hauria de travessar tota una cuina de semblants proporcions a les del menjador: mai no sortiria de la casa. Si hagués pogut reflexionar...
    Amb un sentiment de superioritat, ell s'atansava a grans gambellades a l'altra porta del menjador, la que donava al jardí de la casa. Calia no fatigar-se massa aviat, la distància era enorme. Però d'aquesta manera, avançava al mateix ritme que la porta d'eixida. Va accelerar el pas, més, cada vegada més. Corregué fins no tenir alè. Què importava l'alè en aquells moments? La distància s'escurçava i els minuts i les hores el deixaven exhaust.
    Arribà a la porta. Estava tancada. No cabia altre remei que creuar-la per baix, tot arraulit. L'esperança l'empentà en aquell darrer esforç. En sentir-se a fora, s'adonà que estava al bell mig de la mar.
 
 

    Jo sóc col·leccionista de caragols de terra! I si ho posava a les targes de visita, ningú no feia escarafalls. Ah!, col·leccionista de caragols de terra?, tant de gust. S'hi feien de seguida, amb la mateixa espontaneïtat que paguen per tres o quatre exemplars un feix de bitllets considerable. Esguardava la casa-taller-museu, aquella baluerna confortable, meravellosament situada a la platja dels seus primers anys. A dintre, dormien els tres fills i la dona. Un col·leccionista amb èxit!, que pensà, definitivament mofeta.
    El lunch havia estat ben amè i concorregut. S'hi havien fetes massa despeses i tot. Trenta-sis mil pessetes representava una suma desorbitada per a tan sols presentar unes noves col·leccions. És clar, no pots impedir mai els autoconvidats i els encuriosits sense trellat. No tenia importància la cosa, de tota manera. La professió anava endavant a veles desplegades. Se'n venien molts de caragols, moltíssims.
    Ara es passejava pel jardí, tot pres per un neguit que no el deixava sotmetre's a la temptació del llit, malgrat que aviat s'encetarien les primeres llums del dia. Aquelles reunions socials, tan necessàries per a promocionar noves col·leccions —segons el seu agent comercial—, el conduïen a uns estats deplorables. La gent en quantitat, el cigarret reticent, el whisky a dojo, tot plegat li atacava el sistema nerviós amb una malèvola eficàcia.
    Fins i tot la mar semblava haver-se endormiscat, després d'una nit sencera de bellugueig neuròtic, en aquella hora fantasmal entre la nit i el dia. Però ell no aconseguia calmar-se. Fitava fla mar, els arbres del jardí, la casa, les taules arrassades del lunch, tot fumant.
Entrà a la sala on s'exposaven les col·leccions. S'havia venut tot? No hi restaven gaires col·leccions sense l'etiqueta de la venda. Les repassava amb certa rutina de botiguer.
    De cop i volta, al capdamunt de l'espiral d'un caragol, va observar una anormalitat: com si la foscor d'aquell punt últim hagués adoptat una actitud insolent, burleta. Què volia dir allò d'un caragol burleta? Somrigué del seu cansanci, de les seues imaginacions. Així i tot, sense poder-li donar crèdit, tenia una sensació ben fixada al seu magí, aquella acció sobtada i fugaç del caragol, aquella guspira de presència combativa. Havia passat centenars i centenars d'hores manipulant aquelles closques que havia de buidar de carn, netejar i polir amb gran cura. Però mai no l'havien sorprés, ni el més lleuger indici d'interés havia trobat en el material del seu ofici: només els resultats, els guanys que arribaven a produir l'havien colpit. Tothom parlava dels caragols; tothom que s'hi dedicava i en col·leccionava amb vertader deler. Àdhuc hi havia un vell professor d'història que treballava en un llibre sobre els caragols. Quin món més prenyat de matisos!, que li deia sovint com a frase favorita i concloent, en parlar-li dels caragols i els progressos del llibre. Calia no tenir dubtes al respecte. I ell, que era pràcticament el pare d'aquella passió, no volia tenir-ne. En aquells moments, però, sentia fàstic per aquell zoològic monogràfic, devastat i mòmic. Va agafar el caragol que havia gosat burlar-se'n i el llançà contra la paret. Al llarg de la sala, rodà embogit un soroll sec i buit.
    Els seus músculs cedien, la tensió s'enderrocava. Va traure un balancí al jardí. Mentre una flonjor aguda s'endinsava pel seu cervell i ell es convencia d'una fulminant desaparició d'aquella neguitosa nit darrere el somni, una pluja callada i envellutada li acaronava les extremitats nues. També els arbares dormien plàcidament sota les carícies de l'aigua matinal. Ell no tingué esment d'aquella processó silenciosa i pacífica que, des de la sala-museu i per sota el seu balancí, arribava per senders bavosos a la vora de la mar de la seua infantesa.