Pier Paolo Pasolini, 'Sis poemes'
La Il·lustració Poètica Metropolitana & Continental
CAIRELL  1
SIS POEMES DE TRASUMANAR E ORGANIZZAR
Pier Paolo Pasolini
(Versió de Salvador Jàfer)



 
 
 

UN DE TANTS EPÍLEGS
 

Ai, Ninarieddo, et recordes d'aquell somni...
del qual hem parlat tantes voltes...
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient
buit al meu costat, i tu corries darrere meu;
a l'altura de la portella encara mig oberta,
corrent ansiós i obstinat, em cridaves
amb un punt de plor infantil a la veu:
«Ei, Pa!, em portes amb tu? Em pagues el viatge?»
Era el viatge de la vida: i només en somni
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa.
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat;
i no és un Ninetto somniat el qui ha dit aquelles paraules.
Tan veritat és que quan en parlem t'enrojoles.
Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit,
mentre que el vigilant tancava amb la cadena el cancell
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparèixer,
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit... «Gràcies.»
«Gràcies», Ninè? És la primera volta que m'ho dius.
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant:
«Gràcies pel passatge.» El viatge que tu volies
que jo et pagàs era, repetesc, el viatge de la vida:
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari.
Si ara, m'agraeixes el passatge... Déu meu,
mentre que tu ets a la garjola, agafe amb por
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable,
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.
 

2 setembre 1969
(De Piccoli poemi politici e personali)


 
 
 
CANT CIVIL
 

Llurs galtes eren fresques i tendres
i potser eren besades per primera vegada.
Vists d'esquena, quan es giraven per a tornar
al tendre grup, eren més adults,
amb els abrics sobre els pantalons lleugers. Llur pobresa
oblida què és el fred hivern. Amb les cames un xic
arquejades i els collets desgastats, com els germans més grans
ja ciutadans desacreditats. Ells encara per uns quants anys
no tindran preu, i no pot haver-hi res d'humiliant
en aquells de qui no es poden fer judicis. Per tal com ho fan
amb tanta, increïble naturalitat, s'ofereixen a la vida;
i la vida al seu torn els reclama. Hi estan tan disposats!
Restitueixen els besos, provant la novetat.
Després se'n van, immutables tal com han vingut.
Però com que encara estan plens de confiança en aquella vida
que els estima, fan promeses sinceres, projecten un futur
prometedor de besos i abraçades. Qui faria la revolució —
si mai s'hagués de fer— si no ells? Digueu-los-ho: estan prests,
tots de la mateixa manera, igual com abracen i besen
i amb la mateixa olor a les galtes.
Però no serà llur confiança en el món la que triomfarà.
Aquesta serà desatesa pel món.
 

desembre de 1969
(De Piccoli poemi politici e personali)


 
 
 
 
EL CARRER DE LES PUTES
 

Un Déu Noi, que coneix el Ma-mul,  cantant
sobre els jous propers als núvols baixos i calds
Això et vindrà a trobar en un lloc on s'ajunten
els clients de les putes sobreviscudes als amos
focs rars i núvols baixos però llunyans en l'horitzó
sembrat de llums demèstics
també les putes en aquell moment s'estan quietes i aturades
com si meditassen o qui sap per quina atàvica malenconia
al costat d'un llum encès entre la tarja d'atur roja
i el llit desfet que blanqueja en aquell interior
als llindars del qual arriba la fosca miserable
Els clients parlen baixet, i si algú riu o crida,
tots el miren, com absorts al cant dels grills
que emplenen l'horitzó veí més enllà de la perifèria
qui sap en quina nit del 1962 o del 63: i aquell que canta a Déu
la seua cançó paterna, nascuda en el cor del Ma-mul
sobre els altiplans perduts damunt les florestes
on no passen carrers, fa arribar fins ací
un senyal del cosmos: el Déu Noi vingut de la barraca
se separa dels companys, no és res, només té rulls.
Però en els mil·lenaris —abans de la mort—
això marca una data en el curs de l'ésser
tot i que ningú no la festege o se'n recorde.
Per què un Déu Noi pot trobar-te
pels carrers del cosmos que passen entre les barraques
d'un llogaret de putes, sota les antigues murades?
Ben senzill: ve per a fer-te de mare.
 

(De Charta (sporca))


 
 
 
 
VERSOS DE TESTAMENT
 

La solitud: cal ser molt forts
per a estimar la solitud, s'han de tenir unes bones cames
i una resistència fora del corrent; no s'han d'aventurar
refredats, influences o mals de gola, no s'han de témer
ni lladres ni assassins; si toca caminar tot el ple migdia
o bé tot el vespre, heu de saber fer-ho sense
adonar-vos-en. No hi ha un lloc per a seure.
Sobretot a l'hivern. Amb el vent que s'abat contra l'herba mullada
i amb els còdols entre el fem humits i enfangats.
Realment no hi ha cap conhort, d'això no hi ha dubte,
només és que tens al davant tot un dia i una nit
sense deures ni límits de cap mena.
El sexe és un pretext. Per molts que siguen els encontres
—i fins i tot a l'hivern, entre les escampades de brutedat
contra els palaus llunyans, en són molts— no són res més
que moments de la solitud.
Com més calent i viu és el cos gentil
que unta de semen i se'n va
més fred i mortal és a l'entorn l'estimat desert.
Això és el que ompli de joia, com un vent de miracle,
no pas el somriure innocent o la tèrbola prepotència
del qui després se'n va. Ell s'emporta darrere
una joventut enormement jove. I en això és inhumà,
perquè no deixa traces, o més aviat, deixa una sola traça,
que sempre és la mateixa en totes les estacions.
Un xaval als seus primers amors
no és res més que la fecunditat del món.
És el món que així arriba amb ell; apareix i desapareix,
com una forma que canvia. Resten intactes totes les coses.
I podries recórrer mitja ciutat, però no el trobaries més.
L'acte s'ha complit, la seua repetició és un ritu. Així que
la solitud és encara més gran si tota una multitud espera
el seu torn: efectivament creix el nombre de desaparicions —
Anar-se'n és fugir— i allò que segueix recau sobre el present
com un deure, un sacrifici per complir a l'ànsia de mort.
Quan hom envelleix, però, el cansament comença a fer-se notar,
sobretot en el moment que gairebé encara no ha passat l'hora
de sopar, i per a tu no ha canviat res. Aleshores no crides ni
plores per un bufit; i això seria enorme si no fos només
cansament i potser un poc de gana. Enorme, perquè voldria dir
que el teu desig de solitud no podria ser mai més satisfet,
i llavors què pots esperar, si això que no es considera soledat,
és la soledat vertadera, asquella que no pots acceptar?
No hi ha sopar o dinar o satisfacció en el món
que valga una caminada sense fi pels carrers pobres
on cal ser dissortats i forts, germans dels gossos.
 

(De Charta (sporca))


 
 
 
 
LA POESIA DE LA TRADICIÓ
 

Oh generació dissortada!
Què passarà demà, si tal classe dirigent
en agafar les primeres armes,
no van conèixer la poesia de la tradició
en van fer una experiència infeliç perquè sense
somrís realista li era inaccessible
i a més pel poc que la van conèixer, havien de demostrar
que volien conèixer-la sí però amb distanciament, fora de joc.
Oh generació dissortada!
que a l'hivern del 70 portaves abrics i xals de fantasia
i vas ser enviciada
qui et va ensenyar a no sentir-te inferior —
vas remoure les teues incerteses divinament infantils—
qui no és agressiu és enemic del poble! Ah!
Els llibres, els vells llibres van passar sota els teus ulls
com objectes d'un vell enemic
vas sentir l'obligació de no cedir
davant la bellesa nascuda d'injustícies oblidades
vas ser al capdavall decantada als bons sentiments
dels quals et defensaves com de la bellesa
amb l'odi racial contra la passió;
vas venir al món, que és gran i així i tot tan senzill
t'hi vas trobar gent que es reia de la tradició,
i tu vas agafar al peu de la lletra aquella ironia fingidament bergant
vas erigir barreres juvenils contra la classe dominant del passat,
la joventut passa prompte, oh generació dissortada,
arribaràs a la mitjana edat i després a la vellesa
sense haver gaudit allò que tenies dret a gaudir
i que no es gaudeix sense ànsia ni humiltat
i així comprendràs que has servit el món
contra el qual amb zel «vas dur endavant la lluita»:
Era ell qui volia desacreditar la història —la seua
era ell qui volia agranar el passat —el seu
oh generació dissortada, i tu vas obeir desobeint!
Aquell món demanava als seus nous fills que l'ajudassen
a contradir-se, per tal de continuar
us trobareu vells! sense amor pels llibres i la vida:
habitants perfectes d'aquell món renovellat
a través de les seues reaccions i repressions, sí, sí, és veritat,
però sobretot a través de vosaltres, que us heu rebel·lat
justament com ell volia, Autòmata respecte a Tot;
no se us van omplir els ulls de llàgrimes
davant un Baptisteri amb capitosts i criats
atents d'estació en estació
ni llàgrimes vau tenir per una octava del Cinc-cents
ni llàgrimes (intel·lectuals, degudes a la pura raó)
no coneguéreu o no reconeguéreu els tabernacles dels avantpassats
ni les seus dels pares-amos, pintades per
— i totes les altres coses sublims
no us fa estremir (amb llàgrimes roents)
el vers d'un anònim poeta simbolista mort en
la lluita de classes us va engronsar i us impedí plorar
enervats contra tot allò que no conegués els bons sentiments
o l'agressivitat desesperada
vau passar una joventut
i, si éreu intel·lectuals,
no vau voler, així i tot, ser-ho fins al final,
encara que aquest era entre molts el vostre deure vertader,
per què vau acomplir aquesta traïció?
per amor a l'obrer; ningú, però, no li demana a un obrer
que no siga obrer fins a la fi
els obrers no van plorar davant les obres mestres
però no van perpetrar traïcions que duen a la fellonia
i per tant a la infelicitat
oh dissortada generació
ploraràs, però llàgrimes sense vida
perquè potser no sabràs ni tan sols retornar
a allò que com que no ho has tingut mai, no has perdut tampoc;
pobraa generació calvinista com en els orígens de la burgesia
infantilment pragmàtica, puerilment activa
has buscat la salvació en l'organització
(que no pot produir res més que una altra organització)
i t'has passat els dies de la joventut
parlant el llenguatge de la democràcia burocràtica,
sense eixir-te'n mai de les fórmules repetides,
perquè organitzar significar per verba non si poria,
però amb fórmules sí,
et trobaràs fent ús de la paterna autoritat a mercè del poder
inefable que t'ha volgut contra el poder,
dissortada generació!
Tot envellint vaig veure els vostres caps plens de dolor
on s'agitava una idea confusa, una certesa absoluta,
una pressumpció d'herois destinats a no morir —
xavals dissortats que heu vist tocant a mà
una meravellosa victòria que no existia!
 

(De Poemi zoppicanti)


 
 
 
 

LA RESTAURACIÓ D'ESQUERRES
 

Quin cansament aprendre la llibertat
que ells han après de nosaltres —
mirant-los pensem com hem estat lliures;
però només ho som una sola vegada en la vida
i ara els pertoca a ells, i se n'aprofiten de la nostra llibertat —
De què els serveix? Esperem que per a no res
Fem-nos la il·lusió que tota aquesta llibertat no servirà de gran cosa
El dia de demà que amb tant d'afany és viscut
el dia de demà viscut amb el pas
del qui va pels carrers nocturns
o en les belles matinades per primera vegada
amb el pas de qui té entre vint i trenta anys
i creu honestament
pensa seriosament que el seu afany val per a alguna cosa
i, més que convençut, en fa més aviat una qüestió d'història,
convençut, també, que la història es compta per anys,
que després són els anys de la seua vida, ja que, afortunadament, en té!
Però tornem a l'ús de la llibertat, en poesia
aquesta llibertat té els mateixos trets que la lluita política
s'imposa inspirant terror, redescobrint el Deure—
Qui inventa tan lliurement versos i paraules —
Només és que un bon dia
tot es va replegar sobre posicions celenístiques;
reaparegué la llum, insospitada, de la Resistència;
els vells, que van ser tan lliures,
quan tenien davant seu els anys de la seua vida
i es prenien seriosament el fet que els pertocava a ells —
havien estat, mentrestant, empentats cap a la dreta; i allí
humiliats i ofesos,
ara, amb la tornada del Front,
van aixecar el cap desacreditat,
van aconseguir una certa popularitat, van ser tolerats;
l'ús que hom en va fer fou molt menys cínic, més aviat quasi patètic;
hom va fer callar la pretensió que havien de ser sants
(com els xiquets) i hom es conformà que fossen competents
no van ser menystinguts ni tan sols els llorers
que la buragesia els havia atribuït
sinó que com més en duien al cap més servia  el seu cap
d'altra banda aquells que la burgesia havia degradat
eren considerats degradats: millor no freqüentar-los
els nois van manifestar inquietants analogies amb els pares
almenys en aquest afer dels llorers, de la degradació
i de la bona reputació:
sobretot serietat.
L'Esquerra clàssica es disposà a la restauració
integrant
Amb molta menys de veu al capítol i petjant
l'empedrat nocturn amb menys insolència moralista
o els carrers matutins
els fills van tenir la primera arruga, i la vida
va consumar sobre ells la primera victòria.
 

(De La restaurazzione di sinistra)
 




 
 
 
 
UNO DEI TANTI EPILOGHI
 

Ohi, Ninarieddo, ti ricordi di quel sogno...
di cui abbiamo parlato tante volte...
Io era in macchina, e partivo solo, col sedile
vuoto accanto a me, e tu mi correvi dietro;
all'altezza dello sportello ancora semiaperto,
correndo ansioso e ostinato, mi gridavi
con un po' de pianto infantile nella voce:
«A Pa', mi porti con te? Me lo paghi il viaggio?»
Era il viaggio della vita: e solo in sogno
hai dunque osato scoprirti e chiedermi qualcosa.
Tu sai benissimo che quel sogno fa parte della realtà;
e non è un Ninnetto sognato quello che ha detto quelle parole.
Tanto è vero che quando ne parliamo arrossisci.
Ieri sera, a Arezzo, nel silenzio della notte,
mentre il piantone rinchiudeva con la catena il cancello
alle tue spalle, e tu stavi per sparire,
col tuo sorriso, fulmineo e buffo, mi hai detto... «Grazie!»
«Grazie», Ninè? È la prima volta che me lo dici.
E infatti te ne accorgi, e ti correggi, senza perdere la faccia
(cosa in cui sei maestro) scherzando:
«Grazie per il passaggio.» Il viaggio che tu volevi
ch'io ti pagassi era, ripeto, il viaggio della vita:
è in qual sogno di tre quattro anni fa che ho deciso
ciò a cui il mio equivoco amore per la libertà era contrario.
Se ora mi ringrazi per il passaggio... Dio mio,
mentre tu sei in gattabuia, prendo con paura
l'aereo per un luogo lontano. Della nostra vita sono insaziabile,
perché una cosa unica al mondo non può essere mai esaurita.


 
 
 
CANTO CIVILE
 

Le loro guancie erano fresche e tenere
e forse erano baciate per la prima volta.
visti di spalle, quando le voltavano
per tornare nel tenero gruppo, erano più adulti,
coi cappotti sopra i calzoni leggeri. La loro povertà
dimentica che è il freddo inverno. Le gambe un po'arcuate
e il colletti consunti, come i fratelli maggiori,
già screditati cittadini. Essi sono ancora per qualche anno
senza prezzo: e non ci può essere niente che umilia
in chi non si può giudicare. Per quanto lo facciano
con tanta, incredibile naturalezza, essi si offrono alla vita;
e la vita a sua volta li richiede. Ne sono così pronti!
Restituiscono i baci, saggiando la novità.
Poi se ne vanno, imperturbati come sono venuti.
Ma poiché sono ancora pieni di fiducia in quella vita che li ama,
fanno sincere promesse, progettano un promettente futuro
di abbracci e anche baci. Chi farebbe la rivoluzione —
se mai la si dovesse fare — se non loro? Diteglielo: sono pronti,
tutti allo stesso modo, così come abbracciano e baciano
e con lo stesso odore nelle guancie.
Ma non sarà la loro fiducia nel mondo a trionfare.
Essa deve essere trascurata dal mondo.


 
 
 
LA STRADA DELLE PUTTANE
 

Un Dio Ragazzo, che conosce il Ma-mul,  cantando
sui gioghi vicini alle nuvole basse e calde
Esso ti troverà in un luogo dove si radunano
i clienti delle puttane sopravvissute ai padroni
radi fuochi e nuvole basse ma lontane nell'orizzonte
cosparso di luci domestiche
anche le puttane in qual momento stanno quiete e ferme
come meditando o chissà per quale atavica malinconia
accanto a una luce accesa tra la carta da parato rossa
e il letto disfatto che biancheggia in quell'interno
alle cui soglie arriva il miserabile buio
I clienti parlano piano, e se qualcuno ride, o grida,
tutti lo guardano, comme assorti al'canto dei grilli
che gremiscono il vicino orizzonte al di là delle periferia
chissà in quale notte del 1962 o '63: e chi canta a Dio
la sua canzone paterna, nata nel cuore del Ma-mul
sugli altopiani perduti sopra le foreste
dove non passano strade, fa giungere fin qui
un segno del cosmo: il Dio Ragazzo venuto dalla baracca
si stacca dai compagni, non è nulla, ha solo dei ricci.
Ma nei millenni —prima della morte—
ciò segna una data nel corso dell'essere
anche se nessuno la festeggia, o se ne accorge.
Perché un Dio Ragazzo ti può incontrare
per le strade del cosme che passano tra le baracche
di un villaggio di puttane, sotto muraglioni antichi?
È semplice: egli viene per farti da madre.


 
 
 
VERSI DA TESTAMENTO
 

La solitudine: bisogna essere molto forti
per amare la solitudine; bisogna avere buone gambe
e una resistenza fuori del comune; non si deve rischiare
raffredore, influenza o mal di gola; non si devono temere
rapinatori o assassini; se tocca manninare
per tutto il pomeriggio o magari per tutta la sera
bisogna saperlo fare senza accorgersene; da sedersi non n'è;
specie d'inverno; col vento che tira sull'erba bagnata,
e coi pietroni tra l'immondizia umidi e fangosi;
non c'è propio nessun conforto, su ciò non n'è dubbio,
oltre a quello di avere davanti tutto un giorno e una notte
senza doveri o limiti di qualsiasi genere.
Il sesso è un pretesto. Per quanti siano gli incontri
—e anche d'inverno, per le strade abbandonate al vento,
tra le distes d'immondizia contro i palazzi lontani,
essi sono molti — non sono che momenti della solitudine;
più caldo e vivo è il corpo gentile
che unge di seme e se ne va,
più freddo e mortale è intorno il diletto deserto;
è esso che riempie di gioia, come un vento miracoloso,
non il sorriso innocente o la torbida prepotenza
di chi poi se ne va; egli si porta dietro una giovinezza
enormemente giovane; e in questo è disumano,
perché non lascia traccie, o meglio, lascia una sola traccia
che è sempre la stessa in tutte le stagioni.
Un ragazzo ai suoi primi amori
altro non è che la fecondità del mondo.
È il mondo che così arriva con lui; appare e scompare,
come una forma che muta. Restano intatte tutte le cose,
e tu potrai percorrere mezza città, non lo ritroverai più;
l'atto è compiuto, la sua ripetizione è un ritu. Dunque
la solitudine è ancora più grande se una folla intera
attende il suo turno: cresce infatti il numero delle sparizioni —
l'andarsene è fuggire— e il seguente incombe sul presente
come un dovere, un sacrificio da compiere alla voglia di morte.
Invecchiando, però, la stanchezza comincia a farsi sentire,
specie nel momento in cui è appena passata l'ora di cena,
e per te non è mutato niente; allora per un soffio non urli o piangi;
e ciò sarebbe enorme se non fosse appunto solo stanchezza,
e forse un po'di fame. Enorme, perché vorrebbe dire
che il tuo desiderio di solitudine non potrebbe esser più soddisfatto,
e allora cosa ti aspetta, se ciò che non è considerato solitudine
è la solitudine vera, quella che non puoi accettare?
Non c'è cena o pranzo o soddisfazione del mondo,
che valga una camminata senza fine per le strade provere,
dove bisogna essere disgraziati e forti, fratelli dei cani.

 


 
 
 
LA POESIA DELLA TRADIZIONE
 

Oh generazione sfortunata!
Cosa succederà domani, se tale classe dirigente—
quando furono alle prime armi
non conobbero la poesia della tradizione
ne fecero un'esperienza infelice perché senza
sorriso realistico gli fu inaccessibile
e anche per quel poco che la conobbero, dovevano dimostrare
di voler conoscerla sì ma con distacco, fuori dal gioco.
Oh generazione sfortunata!
che nell'inverno del '70 usasti cappotti e scialli fantasiosi
e fosti viziata
chi ti insegnò a non sentirti inferiore —
rimuovesti le tue incertezze divinamente infantili —
chi non è agressivo è nemico del popolo! Ah!
I libri, i vecchi libri passarono sotto i tuoi occhi
come oggetti di un vecchio nemico
sentisti l'obbligo di non cedere
davanti alla bellezza nata da ingiustizie dimenticate
fosti in fondo votata ai buoni sentimenti
da cui ti difendevi come dalla bellezza
con l'odio razziale contro la passione;
venisti al mondo, che è grande eppure così semplice,
e vi trovasti chi rideva della tradizione,
e tu prendesti alla lettera tale ironia fintamente ribalda,
erigiendo barriere giovanili contro la classe dominante del passato
la gioventù passa presto; oh generazione sfortunata,
arriverai alla mezza età e poi alla vecchiaia
senza aver goduto ciò che avevi diritto di godere
e che non si gode senza ansia e umiltà
e così capirai di aver servito il mondo
contro cui con zelo «portasti avanti la lotta»:
era esso che voleva gettar discredito sopra la storia — la sua;
era esso che voleva far piazza pulita del passato — il suo;
oh generazione sfortunata, e tu obbedisti disobbedendo!
Era quel mondo a chiedere ai suoi nuovi figli di aiutarlo
a contraddirsi, per continuare;
vi troverete vecchi senza l'amore per i libri e la vita:
perfetti abitanti di quel mondo rinnovato
attraverso le sue reazioni e repressioni, sì, sì, è vero,
ma sopratuto attraverso voi, che vi siete ribellati
propio come esso voleva, Automa in quanto Tutto;
non vi si riempirono gli occhi di lacrime
contro un Battistero con caporioni e garzoni
intenti di stagione in stagione
né lacrime aveste per un'ottava del Cinquecento,
né lacrime (intellettuali, dovute alla pura ragione)
non conosceste o non riconosceste i tabernacoli degli antenati
né le sedi dei padri padroni, dipinte da
—e tutte le altre sublimi cose
no vi farà trasalire (con quelle lacrime brucianti)
il verso di un anonimo poeta simbolista morto nel
la lotta di classe vi cullò e vi impedì di piangere:
irrigiditi contro tutto ciò che non sapesse di buoni sentimenti
e di agressività disperata
passaste una giovineza
e, se eravate intellettuali,
non voleste dunque esserlo fino in fondo,
mentre questo era poi fra i tanti il vostro dovere,
e perché compiste questo tradimento?
per amore dell'operaio: ma nessuno chiede a un operaio
di non essere operaio fino in fondo
gli operai non piangero davanti ai capolavori
ma non perpretarono tradimenti che portano al ricatto
e quindi all'infelicità
oh sfortunata generazione
piangerai, ma di lacrime senza vita
perché forse non saprai neanche rinandare
a ciò che non avendo avuto non hai neanche perduto;
povera generazione calvinista come alle origini della borghesia
fanciullescamente prgmatica, puerilmente attiva
tu hai cercato salvezza nell'organizzazione
(che non può altro produrre che altra organizzazione)
e hai passatto i giorni della gioventù
parlando il linguaggio della democrazia burocratica
non uscendo mai della ripetizione delle formule,
chè organizzar significar per verba non si poria,
ma per formule sì,
titroverai a usare l'autorità paterna in balia dael potere
imparlabile che ti ha voluta contra il potere,
generazione sfortunata!
Io invecchiando viddi le vostre teste piene di dolore
dove vorticava un'idea confusa, un'assoluta certezza,
una presunzione di eroi destinati a non morire —
oh ragazzi sfortunati, che avete visto a portata di mano
una meravigliosa vittoria che non esisteva!


 
 
 
 
LA RESTAURAZIONE DI SINISTRA
 

Che fatica imparate la libertà
che essi hanno imparato da noi —
vedendoli pensiamo quanto siamo stati liberi;
ma lo si è una volta sola nella vita
e adesso tocca a loro, mettendo a profitto la nostra libertà—
A cosa gli serve? Vogliamo sperare a nulla
Illudiamoci che tutta questa libertà non serva che
Il giorno di domani che con tanto zelo viene vissuto
il giorno di domani vissuto col passo
di chi va per le strade notturne
o nelle belle mattinate per la prima volta
col passo di chi è tra i venti e i trent'anni
e crede onestamente
pensa seriamente che il suo impegno serva a qualcosa,
e, più che convinto, ne fa proprio una questione di storia,
convinto, anche, che la storia si conti in anni,
che sono poi gli anni della sua vita, ché, fortunato, ne ha!
Ma torniamo all'uso della libertà, in poesia
questa libertà ha gli stessi caratteri che la lotta politica
essa si impone ispirando terrore; riscoprendo il Dovere —
Chi inventa tanto liberamente versi e parole—
Senonché un bel giorno
tutto ripiegò su posizioni ciellenistiche;
riapparve la luce, insospettabile, della Resistenza;
gli anziani, che furono tanto liberi,
quando avevano davanti a sé i loro anni di vita
e prendevano sul serio il fatto che toccasse a loro —
erano stati frattanto spinti a destra; e lì umiliati e offesi,
ora, col ritorno del Fronte,
rialzarono la screditata testa,
riebbero qualche popolarità, furono tollerati;
l'uso che se na fece fu meno cinico, anzi quasi patetico;
si mise a tacere la pretesa che dovessero esser santi
(come i ragazzi) e ci si accontentò che fossero autorevoli
non furono misconosciuti neanche gli allori
attribuiti loro dalla borghesia
anzi più ce ne avevano in testa più la loro testa serviva
coloro poi che la gorghesia aveva degradato
erano considerati degradati: meglio non frequentarli
i ragazzi manifestarono inquietanti analogie coi padri
almeno su questa faccenda degli allori, della degradazione
e della buona reputazione:
la serietà prima di tutto.
La Sinistra classica si accinse alla restaurazione
integrando
Con tanto meno voce in capitolo e pestando
i selciati notturni con meno strafottenza moralistica
o le vie mattutine
i figli ebbero la prima ruga, e la vita
consumò su loro la sua prima vittoria.