SIS POEMES DE TRASUMANAR
E ORGANIZZAR
Pier Paolo Pasolini
(Versió de Salvador Jàfer)
UN DE TANTS EPÍLEGS
Ai, Ninarieddo, et recordes d'aquell
somni...
del qual hem parlat tantes voltes...
Jo era al cotxe, i partia sol,
amb el seient
buit al meu costat, i tu corries
darrere meu;
a l'altura de la portella encara
mig oberta,
corrent ansiós i obstinat,
em cridaves
amb un punt de plor infantil a
la veu:
«Ei, Pa!, em portes amb tu?
Em pagues el viatge?»
Era el viatge de la vida: i només
en somni
has gosat a descobrir-te i demanar-me
alguna cosa.
Saps ben bé que aquell somni
és part de la realitat;
i no és un Ninetto somniat
el qui ha dit aquelles paraules.
Tan veritat és que quan
en parlem t'enrojoles.
Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci
de la nit,
mentre que el vigilant tancava
amb la cadena el cancell
a la teua esquena, i tu estaves
a punt de desaparèixer,
amb el teu somriure, fulmini i
burleta, m'has dit... «Gràcies.»
«Gràcies», Ninè?
És la primera volta que m'ho dius.
Així que t'hi repenses,
i et corregeixes, sense canviar la cara
(cosa en la qual ets un mestre)
bromejant:
«Gràcies pel passatge.»
El viatge que tu volies
que jo et pagàs era, repetesc,
el viatge de la vida:
fou en aquell somni d'ara fa quatre
anys on vaig decidir
allò a què el meu
equívoc amor per la llibertat era contrari.
Si ara, m'agraeixes el passatge...
Déu meu,
mentre que tu ets a la garjola,
agafe amb por
l'avió cap a un lloc llunyà.
De la nostra vida sóc insaciable,
perquè una cosa única
al món no pot ser mai esgotada.
2 setembre 1969
(De Piccoli poemi politici e
personali)
CANT CIVIL
Llurs galtes eren fresques i tendres
i potser eren besades per primera
vegada.
Vists d'esquena, quan es giraven
per a tornar
al tendre grup, eren més
adults,
amb els abrics sobre els pantalons
lleugers. Llur pobresa
oblida què és el
fred hivern. Amb les cames un xic
arquejades i els collets desgastats,
com els germans més grans
ja ciutadans desacreditats. Ells
encara per uns quants anys
no tindran preu, i no pot haver-hi
res d'humiliant
en aquells de qui no es poden fer
judicis. Per tal com ho fan
amb tanta, increïble naturalitat,
s'ofereixen a la vida;
i la vida al seu torn els reclama.
Hi estan tan disposats!
Restitueixen els besos, provant
la novetat.
Després se'n van, immutables
tal com han vingut.
Però com que encara estan
plens de confiança en aquella vida
que els estima, fan promeses sinceres,
projecten un futur
prometedor de besos i abraçades.
Qui faria la revolució —
si mai s'hagués de fer—
si no ells? Digueu-los-ho: estan prests,
tots de la mateixa manera, igual
com abracen i besen
i amb la mateixa olor a les galtes.
Però no serà llur
confiança en el món la que triomfarà.
Aquesta serà desatesa pel
món.
desembre de 1969
(De Piccoli poemi politici e
personali)

EL CARRER DE LES PUTES
Un Déu Noi, que coneix el
Ma-mul, cantant
sobre els jous propers als núvols
baixos i calds
Això et vindrà a
trobar en un lloc on s'ajunten
els clients de les putes sobreviscudes
als amos
focs rars i núvols baixos
però llunyans en l'horitzó
sembrat de llums demèstics
també les putes en aquell
moment s'estan quietes i aturades
com si meditassen o qui sap per
quina atàvica malenconia
al costat d'un llum encès
entre la tarja d'atur roja
i el llit desfet que blanqueja
en aquell interior
als llindars del qual arriba la
fosca miserable
Els clients parlen baixet, i si
algú riu o crida,
tots el miren, com absorts al cant
dels grills
que emplenen l'horitzó veí
més enllà de la perifèria
qui sap en quina nit del 1962 o
del 63: i aquell que canta a Déu
la seua cançó paterna,
nascuda en el cor del Ma-mul
sobre els altiplans perduts damunt
les florestes
on no passen carrers, fa arribar
fins ací
un senyal del cosmos: el Déu
Noi vingut de la barraca
se separa dels companys, no és
res, només té rulls.
Però en els mil·lenaris
—abans de la mort—
això marca una data en el
curs de l'ésser
tot i que ningú no la festege
o se'n recorde.
Per què un Déu Noi
pot trobar-te
pels carrers del cosmos que passen
entre les barraques
d'un llogaret de putes, sota les
antigues murades?
Ben senzill: ve per a fer-te de
mare.
(De Charta (sporca))

VERSOS DE TESTAMENT
La solitud: cal ser molt forts
per a estimar la solitud, s'han
de tenir unes bones cames
i una resistència fora del
corrent; no s'han d'aventurar
refredats, influences o mals de
gola, no s'han de témer
ni lladres ni assassins; si toca
caminar tot el ple migdia
o bé tot el vespre, heu
de saber fer-ho sense
adonar-vos-en. No hi ha un lloc
per a seure.
Sobretot a l'hivern. Amb el vent
que s'abat contra l'herba mullada
i amb els còdols entre el
fem humits i enfangats.
Realment no hi ha cap conhort,
d'això no hi ha dubte,
només és que tens
al davant tot un dia i una nit
sense deures ni límits de
cap mena.
El sexe és un pretext. Per
molts que siguen els encontres
—i fins i tot a l'hivern, entre
les escampades de brutedat
contra els palaus llunyans, en
són molts— no són res més
que moments de la solitud.
Com més calent i viu és
el cos gentil
que unta de semen i se'n va
més fred i mortal és
a l'entorn l'estimat desert.
Això és el que ompli
de joia, com un vent de miracle,
no pas el somriure innocent o la
tèrbola prepotència
del qui després se'n va.
Ell s'emporta darrere
una joventut enormement jove. I
en això és inhumà,
perquè no deixa traces,
o més aviat, deixa una sola traça,
que sempre és la mateixa
en totes les estacions.
Un xaval als seus primers amors
no és res més que
la fecunditat del món.
És el món que així
arriba amb ell; apareix i desapareix,
com una forma que canvia. Resten
intactes totes les coses.
I podries recórrer mitja
ciutat, però no el trobaries més.
L'acte s'ha complit, la seua repetició
és un ritu. Així que
la solitud és encara més
gran si tota una multitud espera
el seu torn: efectivament creix
el nombre de desaparicions —
Anar-se'n és fugir— i allò
que segueix recau sobre el present
com un deure, un sacrifici per
complir a l'ànsia de mort.
Quan hom envelleix, però,
el cansament comença a fer-se notar,
sobretot en el moment que gairebé
encara no ha passat l'hora
de sopar, i per a tu no ha canviat
res. Aleshores no crides ni
plores per un bufit; i això
seria enorme si no fos només
cansament i potser un poc de gana.
Enorme, perquè voldria dir
que el teu desig de solitud no
podria ser mai més satisfet,
i llavors què pots esperar,
si això que no es considera soledat,
és la soledat vertadera,
asquella que no pots acceptar?
No hi ha sopar o dinar o satisfacció
en el món
que valga una caminada sense fi
pels carrers pobres
on cal ser dissortats i forts,
germans dels gossos.
(De Charta (sporca))

LA POESIA DE LA TRADICIÓ
Oh generació dissortada!
Què passarà demà,
si tal classe dirigent
en agafar les primeres armes,
no van conèixer la poesia
de la tradició
en van fer una experiència
infeliç perquè sense
somrís realista li era inaccessible
i a més pel poc que la van
conèixer, havien de demostrar
que volien conèixer-la sí
però amb distanciament, fora de joc.
Oh generació dissortada!
que a l'hivern del 70 portaves
abrics i xals de fantasia
i vas ser enviciada
qui et va ensenyar a no sentir-te
inferior —
vas remoure les teues incerteses
divinament infantils—
qui no és agressiu és
enemic del poble! Ah!
Els llibres, els vells llibres
van passar sota els teus ulls
com objectes d'un vell enemic
vas sentir l'obligació de
no cedir
davant la bellesa nascuda d'injustícies
oblidades
vas ser al capdavall decantada
als bons sentiments
dels quals et defensaves com de
la bellesa
amb l'odi racial contra la passió;
vas venir al món, que és
gran i així i tot tan senzill
t'hi vas trobar gent que es reia
de la tradició,
i tu vas agafar al peu de la lletra
aquella ironia fingidament bergant
vas erigir barreres juvenils contra
la classe dominant del passat,
la joventut passa prompte, oh generació
dissortada,
arribaràs a la mitjana edat
i després a la vellesa
sense haver gaudit allò
que tenies dret a gaudir
i que no es gaudeix sense ànsia
ni humiltat
i així comprendràs
que has servit el món
contra el qual amb zel «vas
dur endavant la lluita»:
Era ell qui volia desacreditar
la història —la seua
era ell qui volia agranar el passat
—el seu
oh generació dissortada,
i tu vas obeir desobeint!
Aquell món demanava als
seus nous fills que l'ajudassen
a contradir-se, per tal de continuar
us trobareu vells! sense amor pels
llibres i la vida:
habitants perfectes d'aquell món
renovellat
a través de les seues reaccions
i repressions, sí, sí, és veritat,
però sobretot a través
de vosaltres, que us heu rebel·lat
justament com ell volia, Autòmata
respecte a Tot;
no se us van omplir els ulls de
llàgrimes
davant un Baptisteri amb capitosts
i criats
atents d'estació en estació
ni llàgrimes vau tenir per
una octava del Cinc-cents
ni llàgrimes (intel·lectuals,
degudes a la pura raó)
no coneguéreu o no reconeguéreu
els tabernacles dels avantpassats
ni les seus dels pares-amos, pintades
per
— i totes les altres coses sublims
no us fa estremir (amb llàgrimes
roents)
el vers d'un anònim poeta
simbolista mort en
la lluita de classes us va engronsar
i us impedí plorar
enervats contra tot allò
que no conegués els bons sentiments
o l'agressivitat desesperada
vau passar una joventut
i, si éreu intel·lectuals,
no vau voler, així i tot,
ser-ho fins al final,
encara que aquest era entre molts
el vostre deure vertader,
per què vau acomplir aquesta
traïció?
per amor a l'obrer; ningú,
però, no li demana a un obrer
que no siga obrer fins a la fi
els obrers no van plorar davant
les obres mestres
però no van perpetrar traïcions
que duen a la fellonia
i per tant a la infelicitat
oh dissortada generació
ploraràs, però llàgrimes
sense vida
perquè potser no sabràs
ni tan sols retornar
a allò que com que no ho
has tingut mai, no has perdut tampoc;
pobraa generació calvinista
com en els orígens de la burgesia
infantilment pragmàtica,
puerilment activa
has buscat la salvació en
l'organització
(que no pot produir res més
que una altra organització)
i t'has passat els dies de la joventut
parlant el llenguatge de la democràcia
burocràtica,
sense eixir-te'n mai de les fórmules
repetides,
perquè organitzar significar
per verba non si poria,
però amb fórmules
sí,
et trobaràs fent ús
de la paterna autoritat a mercè del poder
inefable que t'ha volgut contra
el poder,
dissortada generació!
Tot envellint vaig veure els vostres
caps plens de dolor
on s'agitava una idea confusa,
una certesa absoluta,
una pressumpció d'herois
destinats a no morir —
xavals dissortats que heu vist
tocant a mà
una meravellosa victòria
que no existia!
(De Poemi zoppicanti)

LA RESTAURACIÓ D'ESQUERRES
Quin cansament aprendre la llibertat
que ells han après de nosaltres
—
mirant-los pensem com hem estat
lliures;
però només ho som
una sola vegada en la vida
i ara els pertoca a ells, i se
n'aprofiten de la nostra llibertat —
De què els serveix? Esperem
que per a no res
Fem-nos la il·lusió
que tota aquesta llibertat no servirà de gran cosa
El dia de demà que amb tant
d'afany és viscut
el dia de demà viscut amb
el pas
del qui va pels carrers nocturns
o en les belles matinades per primera
vegada
amb el pas de qui té entre
vint i trenta anys
i creu honestament
pensa seriosament que el seu afany
val per a alguna cosa
i, més que convençut,
en fa més aviat una qüestió d'història,
convençut, també,
que la història es compta per anys,
que després són els
anys de la seua vida, ja que, afortunadament, en té!
Però tornem a l'ús
de la llibertat, en poesia
aquesta llibertat té els
mateixos trets que la lluita política
s'imposa inspirant terror, redescobrint
el Deure—
Qui inventa tan lliurement versos
i paraules —
Només és que un bon
dia
tot es va replegar sobre posicions
celenístiques;
reaparegué la llum, insospitada,
de la Resistència;
els vells, que van ser tan lliures,
quan tenien davant seu els anys
de la seua vida
i es prenien seriosament el fet
que els pertocava a ells —
havien estat, mentrestant, empentats
cap a la dreta; i allí
humiliats i ofesos,
ara, amb la tornada del Front,
van aixecar el cap desacreditat,
van aconseguir una certa popularitat,
van ser tolerats;
l'ús que hom en va fer fou
molt menys cínic, més aviat quasi patètic;
hom va fer callar la pretensió
que havien de ser sants
(com els xiquets) i hom es conformà
que fossen competents
no van ser menystinguts ni tan
sols els llorers
que la buragesia els havia atribuït
sinó que com més
en duien al cap més servia el seu cap
d'altra banda aquells que la burgesia
havia degradat
eren considerats degradats: millor
no freqüentar-los
els nois van manifestar inquietants
analogies amb els pares
almenys en aquest afer dels llorers,
de la degradació
i de la bona reputació:
sobretot serietat.
L'Esquerra clàssica es disposà
a la restauració
integrant
Amb molta menys de veu al capítol
i petjant
l'empedrat nocturn amb menys insolència
moralista
o els carrers matutins
els fills van tenir la primera
arruga, i la vida
va consumar sobre ells la primera
victòria.
(De La restaurazzione di sinistra)

UNO DEI TANTI EPILOGHI
Ohi, Ninarieddo, ti ricordi di quel
sogno...
di cui abbiamo parlato tante volte...
Io era in macchina, e partivo solo,
col sedile
vuoto accanto a me, e tu mi correvi
dietro;
all'altezza dello sportello ancora
semiaperto,
correndo ansioso e ostinato, mi
gridavi
con un po' de pianto infantile
nella voce:
«A Pa', mi porti con te?
Me lo paghi il viaggio?»
Era il viaggio della vita: e solo
in sogno
hai dunque osato scoprirti e chiedermi
qualcosa.
Tu sai benissimo che quel sogno
fa parte della realtà;
e non è un Ninnetto sognato
quello che ha detto quelle parole.
Tanto è vero che quando
ne parliamo arrossisci.
Ieri sera, a Arezzo, nel silenzio
della notte,
mentre il piantone rinchiudeva
con la catena il cancello
alle tue spalle, e tu stavi per
sparire,
col tuo sorriso, fulmineo e buffo,
mi hai detto... «Grazie!»
«Grazie», Ninè?
È la prima volta che me lo dici.
E infatti te ne accorgi, e ti correggi,
senza perdere la faccia
(cosa in cui sei maestro) scherzando:
«Grazie per il passaggio.»
Il viaggio che tu volevi
ch'io ti pagassi era, ripeto, il
viaggio della vita:
è in qual sogno di tre quattro
anni fa che ho deciso
ciò a cui il mio equivoco
amore per la libertà era contrario.
Se ora mi ringrazi per il passaggio...
Dio mio,
mentre tu sei in gattabuia, prendo
con paura
l'aereo per un luogo lontano. Della
nostra vita sono insaziabile,
perché una cosa unica al
mondo non può essere mai esaurita.

CANTO CIVILE
Le loro guancie erano fresche e
tenere
e forse erano baciate per la prima
volta.
visti di spalle, quando le voltavano
per tornare nel tenero gruppo,
erano più adulti,
coi cappotti sopra i calzoni leggeri.
La loro povertà
dimentica che è il freddo
inverno. Le gambe un po'arcuate
e il colletti consunti, come i
fratelli maggiori,
già screditati cittadini.
Essi sono ancora per qualche anno
senza prezzo: e non ci può
essere niente che umilia
in chi non si può giudicare.
Per quanto lo facciano
con tanta, incredibile naturalezza,
essi si offrono alla vita;
e la vita a sua volta li richiede.
Ne sono così pronti!
Restituiscono i baci, saggiando
la novità.
Poi se ne vanno, imperturbati come
sono venuti.
Ma poiché sono ancora pieni
di fiducia in quella vita che li ama,
fanno sincere promesse, progettano
un promettente futuro
di abbracci e anche baci. Chi farebbe
la rivoluzione —
se mai la si dovesse fare — se
non loro? Diteglielo: sono pronti,
tutti allo stesso modo, così
come abbracciano e baciano
e con lo stesso odore nelle guancie.
Ma non sarà la loro fiducia
nel mondo a trionfare.
Essa deve essere trascurata dal
mondo.

LA STRADA DELLE PUTTANE
Un Dio Ragazzo, che conosce il Ma-mul,
cantando
sui gioghi vicini alle nuvole basse
e calde
Esso ti troverà in un luogo
dove si radunano
i clienti delle puttane sopravvissute
ai padroni
radi fuochi e nuvole basse ma lontane
nell'orizzonte
cosparso di luci domestiche
anche le puttane in qual momento
stanno quiete e ferme
come meditando o chissà
per quale atavica malinconia
accanto a una luce accesa tra la
carta da parato rossa
e il letto disfatto che biancheggia
in quell'interno
alle cui soglie arriva il miserabile
buio
I clienti parlano piano, e se qualcuno
ride, o grida,
tutti lo guardano, comme assorti
al'canto dei grilli
che gremiscono il vicino orizzonte
al di là delle periferia
chissà in quale notte del
1962 o '63: e chi canta a Dio
la sua canzone paterna, nata nel
cuore del Ma-mul
sugli altopiani perduti sopra le
foreste
dove non passano strade, fa giungere
fin qui
un segno del cosmo: il Dio Ragazzo
venuto dalla baracca
si stacca dai compagni, non è
nulla, ha solo dei ricci.
Ma nei millenni —prima della morte—
ciò segna una data nel corso
dell'essere
anche se nessuno la festeggia,
o se ne accorge.
Perché un Dio Ragazzo ti
può incontrare
per le strade del cosme che passano
tra le baracche
di un villaggio di puttane, sotto
muraglioni antichi?
È semplice: egli viene per
farti da madre.

VERSI DA TESTAMENTO
La solitudine: bisogna essere molto
forti
per amare la solitudine; bisogna
avere buone gambe
e una resistenza fuori del comune;
non si deve rischiare
raffredore, influenza o mal di
gola; non si devono temere
rapinatori o assassini; se tocca
manninare
per tutto il pomeriggio o magari
per tutta la sera
bisogna saperlo fare senza accorgersene;
da sedersi non n'è;
specie d'inverno; col vento che
tira sull'erba bagnata,
e coi pietroni tra l'immondizia
umidi e fangosi;
non c'è propio nessun conforto,
su ciò non n'è dubbio,
oltre a quello di avere davanti
tutto un giorno e una notte
senza doveri o limiti di qualsiasi
genere.
Il sesso è un pretesto.
Per quanti siano gli incontri
—e anche d'inverno, per le strade
abbandonate al vento,
tra le distes d'immondizia contro
i palazzi lontani,
essi sono molti — non sono che
momenti della solitudine;
più caldo e vivo è
il corpo gentile
che unge di seme e se ne va,
più freddo e mortale è
intorno il diletto deserto;
è esso che riempie di gioia,
come un vento miracoloso,
non il sorriso innocente o la torbida
prepotenza
di chi poi se ne va; egli si porta
dietro una giovinezza
enormemente giovane; e in questo
è disumano,
perché non lascia traccie,
o meglio, lascia una sola traccia
che è sempre la stessa in
tutte le stagioni.
Un ragazzo ai suoi primi amori
altro non è che la fecondità
del mondo.
È il mondo che così
arriva con lui; appare e scompare,
come una forma che muta. Restano
intatte tutte le cose,
e tu potrai percorrere mezza città,
non lo ritroverai più;
l'atto è compiuto, la sua
ripetizione è un ritu. Dunque
la solitudine è ancora più
grande se una folla intera
attende il suo turno: cresce infatti
il numero delle sparizioni —
l'andarsene è fuggire— e
il seguente incombe sul presente
come un dovere, un sacrificio da
compiere alla voglia di morte.
Invecchiando, però, la stanchezza
comincia a farsi sentire,
specie nel momento in cui è
appena passata l'ora di cena,
e per te non è mutato niente;
allora per un soffio non urli o piangi;
e ciò sarebbe enorme se
non fosse appunto solo stanchezza,
e forse un po'di fame. Enorme,
perché vorrebbe dire
che il tuo desiderio di solitudine
non potrebbe esser più soddisfatto,
e allora cosa ti aspetta, se ciò
che non è considerato solitudine
è la solitudine vera, quella
che non puoi accettare?
Non c'è cena o pranzo o
soddisfazione del mondo,
che valga una camminata senza fine
per le strade provere,
dove bisogna essere disgraziati
e forti, fratelli dei cani.

LA POESIA DELLA TRADIZIONE
Oh generazione sfortunata!
Cosa succederà domani, se
tale classe dirigente—
quando furono alle prime armi
non conobbero la poesia della tradizione
ne fecero un'esperienza infelice
perché senza
sorriso realistico gli fu inaccessibile
e anche per quel poco che la conobbero,
dovevano dimostrare
di voler conoscerla sì ma
con distacco, fuori dal gioco.
Oh generazione sfortunata!
che nell'inverno del '70 usasti
cappotti e scialli fantasiosi
e fosti viziata
chi ti insegnò a non sentirti
inferiore —
rimuovesti le tue incertezze divinamente
infantili —
chi non è agressivo è
nemico del popolo! Ah!
I libri, i vecchi libri passarono
sotto i tuoi occhi
come oggetti di un vecchio nemico
sentisti l'obbligo di non cedere
davanti alla bellezza nata da ingiustizie
dimenticate
fosti in fondo votata ai buoni
sentimenti
da cui ti difendevi come dalla
bellezza
con l'odio razziale contro la passione;
venisti al mondo, che è
grande eppure così semplice,
e vi trovasti chi rideva della
tradizione,
e tu prendesti alla lettera tale
ironia fintamente ribalda,
erigiendo barriere giovanili contro
la classe dominante del passato
la gioventù passa presto;
oh generazione sfortunata,
arriverai alla mezza età
e poi alla vecchiaia
senza aver goduto ciò che
avevi diritto di godere
e che non si gode senza ansia e
umiltà
e così capirai di aver servito
il mondo
contro cui con zelo «portasti
avanti la lotta»:
era esso che voleva gettar discredito
sopra la storia — la sua;
era esso che voleva far piazza
pulita del passato — il suo;
oh generazione sfortunata, e tu
obbedisti disobbedendo!
Era quel mondo a chiedere ai suoi
nuovi figli di aiutarlo
a contraddirsi, per continuare;
vi troverete vecchi senza l'amore
per i libri e la vita:
perfetti abitanti di quel mondo
rinnovato
attraverso le sue reazioni e repressioni,
sì, sì, è vero,
ma sopratuto attraverso voi, che
vi siete ribellati
propio come esso voleva, Automa
in quanto Tutto;
non vi si riempirono gli occhi
di lacrime
contro un Battistero con caporioni
e garzoni
intenti di stagione in stagione
né lacrime aveste per un'ottava
del Cinquecento,
né lacrime (intellettuali,
dovute alla pura ragione)
non conosceste o non riconosceste
i tabernacoli degli antenati
né le sedi dei padri padroni,
dipinte da
—e tutte le altre sublimi cose
no vi farà trasalire (con
quelle lacrime brucianti)
il verso di un anonimo poeta simbolista
morto nel
la lotta di classe vi cullò
e vi impedì di piangere:
irrigiditi contro tutto ciò
che non sapesse di buoni sentimenti
e di agressività disperata
passaste una giovineza
e, se eravate intellettuali,
non voleste dunque esserlo fino
in fondo,
mentre questo era poi fra i tanti
il vostro dovere,
e perché compiste questo
tradimento?
per amore dell'operaio: ma nessuno
chiede a un operaio
di non essere operaio fino in fondo
gli operai non piangero davanti
ai capolavori
ma non perpretarono tradimenti
che portano al ricatto
e quindi all'infelicità
oh sfortunata generazione
piangerai, ma di lacrime senza
vita
perché forse non saprai
neanche rinandare
a ciò che non avendo avuto
non hai neanche perduto;
povera generazione calvinista come
alle origini della borghesia
fanciullescamente prgmatica, puerilmente
attiva
tu hai cercato salvezza nell'organizzazione
(che non può altro produrre
che altra organizzazione)
e hai passatto i giorni della gioventù
parlando il linguaggio della democrazia
burocratica
non uscendo mai della ripetizione
delle formule,
chè organizzar significar
per verba non si poria,
ma per formule sì,
titroverai a usare l'autorità
paterna in balia dael potere
imparlabile che ti ha voluta contra
il potere,
generazione sfortunata!
Io invecchiando viddi le vostre
teste piene di dolore
dove vorticava un'idea confusa,
un'assoluta certezza,
una presunzione di eroi destinati
a non morire —
oh ragazzi sfortunati, che avete
visto a portata di mano
una meravigliosa vittoria che non
esisteva!

LA RESTAURAZIONE DI SINISTRA
Che fatica imparate la libertà
che essi hanno imparato da noi
—
vedendoli pensiamo quanto siamo
stati liberi;
ma lo si è una volta sola
nella vita
e adesso tocca a loro, mettendo
a profitto la nostra libertà—
A cosa gli serve? Vogliamo sperare
a nulla
Illudiamoci che tutta questa libertà
non serva che
Il giorno di domani che con tanto
zelo viene vissuto
il giorno di domani vissuto col
passo
di chi va per le strade notturne
o nelle belle mattinate per la
prima volta
col passo di chi è tra i
venti e i trent'anni
e crede onestamente
pensa seriamente che il suo impegno
serva a qualcosa,
e, più che convinto, ne
fa proprio una questione di storia,
convinto, anche, che la storia
si conti in anni,
che sono poi gli anni della sua
vita, ché, fortunato, ne ha!
Ma torniamo all'uso della libertà,
in poesia
questa libertà ha gli stessi
caratteri che la lotta politica
essa si impone ispirando terrore;
riscoprendo il Dovere —
Chi inventa tanto liberamente versi
e parole—
Senonché un bel giorno
tutto ripiegò su posizioni
ciellenistiche;
riapparve la luce, insospettabile,
della Resistenza;
gli anziani, che furono tanto liberi,
quando avevano davanti a sé
i loro anni di vita
e prendevano sul serio il fatto
che toccasse a loro —
erano stati frattanto spinti a
destra; e lì umiliati e offesi,
ora, col ritorno del Fronte,
rialzarono la screditata testa,
riebbero qualche popolarità,
furono tollerati;
l'uso che se na fece fu meno cinico,
anzi quasi patetico;
si mise a tacere la pretesa che
dovessero esser santi
(come i ragazzi) e ci si accontentò
che fossero autorevoli
non furono misconosciuti neanche
gli allori
attribuiti loro dalla borghesia
anzi più ce ne avevano in
testa più la loro testa serviva
coloro poi che la gorghesia aveva
degradato
erano considerati degradati: meglio
non frequentarli
i ragazzi manifestarono inquietanti
analogie coi padri
almeno su questa faccenda degli
allori, della degradazione
e della buona reputazione:
la serietà prima di tutto.
La Sinistra classica si accinse
alla restaurazione
integrando
Con tanto meno voce in capitolo
e pestando
i selciati notturni con meno strafottenza
moralistica
o le vie mattutine
i figli ebbero la prima ruga, e
la vita
consumò su loro la sua prima
vittoria.
|