Un silenci, com un buit, com una absència desitjada, embolcallat per la remor, tenaç com una pregària, de l'aigua revoltada que omplia el llit del riu, era tot l'acompanyament, intuït, tàcit, sobreentés, d'aquella parella que caminava, cenyida, per entre el fosc paisatge de la nit vídua, sense lluna, sota un cel de nacre, curull d'estels com esquitxells de tinta blanquíssima, i retallat pels contorns de panxudes muntanyes, prenyades, inflades. Feia fred. Els primers badalls de la tardor, mandrosa, havien convocat el vent tramuntanal, tímid, sense convicció.
    —Te'n recordes? —feia ella amb l'accent d'un enyor pregoníssim.
Amb un petó a la galta, envermellida pel frec del ventijol, ell li corresponia mentre un grill encetava, assajava, el seu barunzit metàl·lic, emboscat, anònim.
    —Necessitava aquest passeig, ací, lluny de la por, de l'aldarull, de l'escamot de bogeries orbes.

    El ramatge dels pins ballava una dansa, ritual, sublim, d'ombres assetjades, sotmeses a l'ampla tremolor simfònica.
    —Te'n recoardes? —havia repetit la noia al seu amat.
I ell no volia, rebutjava amb desdeny, recordar aquell dia, el primer tempteig íntim, car no li abellia reprendre el dubte, l'aprensió, que li envoltava qualsevol reflexió de tres mesos ençà. Aleshores, quan van començar les escomeses del desig i l'amor, la barreja agredolça que els atansava, els empenyie, els abraçava, sentia només aquella força irreflexiva vers una femella llarg temps esguardada, assetjada, somiada. Ara, al contrari, sols volia passejar arran d'ella, impersonal, dona, sense concretar-ne els trets, i gaudir el parèntesi campestre al soroll ciutadà sense cap interferència per part d'aquell neguit, insatisfacció, de trobar-se lligat a algú que havia perdut ja, als seus ulls, l'atracció incondicional, redona, dels primers moments i que començava a obarir significatives esquerdes en la seua seguretat d'afecte.
    —Te'n recordes, quan em vas abraçar recolzada en la soca d'aquella olivera?
    Quina constància a furgar en la ferida oberta! Però, és clar, ella no coneixia la crisi. Sentiment de culpabilitat? Potser era una barreja de por i dae disgust allò que sentia, una por a trencar... No, a trencar no... a ferir-la, a enfrontar-s'hi, a semblar-li cruel, a jugar el paper negatiu de la història. Culpabilitat?
    —Te'n recordes?
    Li va llevar la mà de la cintura, separant-se'n, eixint-se'n de la closa abraçada, disposat a rompre aquells lligams, sincers adés, ara esquerdats ben dolorosament.
    Un estel es va encendre, sobtat, tot just un instant, fent una ratlla efímera.
 
 

    Ajagut sobre una manta a la porta d'aquell refugi de muntanya, amb el cor vermell de la llar encés al fons, meditava, captivat per una lucidesa plàcida, mentre perseguia amb els ulls les cuartes trajecatòries d'aquells estels efímers i entremaliats que, de tant en tant, apareixien enmig del cel clivellat de puntets brillants, com un sedàs finíssim de llum blanca.
    Es sentia còmode així, tot sol, després que els dos amics —«parella feliç», pensava ell— havien marxat, molt abraçats, a fer una passejada noctuarna camí amunt. Ella havia estat feia temps la seua il·lusió. Sols un lleu caliu li quedava d'allò. Ell era un d'aquests amics que hom mai no acaba de conéixer a fons. Tots tres havien arribat, amb cotxe, per la vesprada, disposats a passar el cap de setmana lluny de la ciutat, en aquell indret muntanyenc travessat per un riu jove i sorollós.
    «M'estic fent un escèptic», es digué. Es trobava extern a les qüestions que barrejaven els seus pensaments. Els darrers esdeveniments de la seua situació personal, fins i tot, li semblaven «racionalitzables». Havia estat espectador del seu propi abandonament, de la seua rendició a la deixadesa, tot lliurant-se a la contemplació de la cruïlla de lligams feridors en la qual vivia. Sí, ara ho veia clar, des de la nit silent d'aquell paisatge! S'havia arrecerat en la postura de fugir a les grades del teatre, espectador de la seua desgràcia darrere la foscor del suposat enlluernament del raciocini i la reflexió. L'actor se'n passa al públic per tal de jutjar fredament, amb un xic d'ironia, la seua pròpia actuació.
    Així, des d'aquesta certitud, matisada per una angoixa pregona, veia ara les seues caminades ciutat amunt i avall, capmoix, corprés, amb una sola idea encastada al cervell: fugir, deixar-ho tot, defugir el paper. I comprengué que el procés racionalitzador que s'havia entestat a bastir li havia salvat la seua avinentesa de futur, distanciant-lo d'un fosc avenc de desesperació. S'hi havia deixat un bocí d'ell mateix i aniria sempre amb una nafra oberta al fons del cor, però podria emprendre novament el camí. No havia estat, al capdavall, més que un episodi de supervivència.
    I va voler fixar el seu record, acotar el problema, «localitzar la infecció», assumir-ho, encaixar aquell colp. Mentre la claror roja del foc de la llar dibuixava llargues llepades en les pedres, va recordar.
    «Era abocat al balcó un dia feixuc d'agost molt "ponentós", amb els avantbraços recolzats a la barana mig rovellada, avorrit, pensant que li mancava quelcom per ser feliç, quan la va veure guaitant, com ell, des d'un balcó de la casa d'enfront, els pocs vianants que trencaven la buidor d'aquell recte carrer de l'Eixampla. Amb la mirada, la repassà sencera imaginant, tot seguit, un secaret intercanvi de carícies i tot un joc de coneixences màgiques. I, en un moment donat, la noia el va mirar. Ell, tanmateix, tímid i vergonyós, va defugir-li aquells ulls tan oberts tot simulant una falsa indiferència, sobresaltat per la tristor immensa que havia intuït, com un llampec, al fons d'aquell esguard blavenc. Va romandre una estona mirant de cua d'ull aquella dona i desitjant-la. Passava un autobús i el cel era molt clar quan la va veure enfilar-se a la barana i botar al buit tot caient, de seguida, com un ninot, quatre pisos d'altura fins colpejar el terra amb un soroll sec i salvatge. Ell va llançar-se escales avall, com un orat, ensopegant, topant, ferit per una descàrrega cruel i sobtada. Al carrer, un rotle de gent, rostres d'esglai i un embalum sobre l'asfalt. "Déu meu!". "Un metge!". "Avisem un metge!"... "Ja és morta!"... Van redolar-li unes llàgrimes per la galta. Ple d'una ràbia immensa, va pegar-li potada a un senyal de trànsit mentre una tremolor fortíssima li sacsejava el cos.»
    Ara, en recordar-ho, encara li travessava el pit alguna esgarrifança. Va parar l'oïda, relaxant-se, i va sentir la remor del riu. La nit romania serena, xiuxiuejant sorolls.
 
 

    L'automòbil feia saltirons, sacsades i colps que sonaven a llanda per aquell caminoi forestal.
    —Dimoni! Que no me'l deixaré en un d'aquests clots, el cotxe?
    A fora, rera les finestres cobertes de baf, la nit s'ensenyoria dels boscs, els barrancs, els turons i les valls, agombolant-ho tot amb el gronxament lleuger i maternal del vent, sota l'esguard infinit del cel estelat. Anaven dos nois i una noia en el vehicle, carregats amb fardells, mantes i vitualles per passar el cap de setmana en un refugi de muntanya on ja els devien esperar tres amics, dos nois i una noia també, els quals havien emprés viatge de vesprada.
    —Vols dir que és aquest el camí? —la noia semblava capficada i neguitosa.
    —Xata, si els mapes no diuen mentides, anem ben orientats! —va respondre el conductoar amb un to d'ironia alegre i deseixit.
    Les fosques siluetes dels pins careuaven rabents els vidres, com fugint de la llum dels farells cap a anònimes ombares amigues.
    —Que no us agrada l'aventura? No us enardeixen la nit, el misteri i el risc de la muntanya? —digué burleta el noi mentre accelerava l'automòbil, tot fent-lo rodar per una recta llarga i quasi plana.
    —Gens ni mica!
    —Xe, que en sou d'ensopits els dos! L'una porta la por enganxada a la pell i l'altre sembla mut!
    El tercer passatger, davant l'al·lusió, es va veure obligat a dir quelcom.
    —No tinc res per contar-vos que pague la pena.
    —Per què no cantem alguna cosa?
    —Sí, som-hi. Al cap i a la fi, estem de vacances!
    Tots tres semblaren eixir de l'endormiscament i començaren alegres la cançó.
    «El tio Pep se'n va a Muroooooo..., tio Pep...»
    S'obria el ventre del paisatge fosc al fresc d'aquella llum groga que passava llepant les pedres del camí i els matolls de la vora amb un brunzir constant i el contrapunt desafinat d'aquella cançoneta.
    «...de Muro què ens portaràaas, tio Pep, tio Pep, tio Peeep.»
    —Ves amb compte! Que no veus la corba! —va interrompre la noia, esverada.
    Però ja era tard. El cotxe va entrar amb massa espenta en la corba i, tot fent tombs, s'aturà, rodes enlaire, entre els esbarzers i les pedres de la cuneta.
    Un silenci de mort ho va emplenar tot una estona fins que un dels tres va preguntar.
    —Esteu bé? No us haveu fet res?
    —Sóc sencer!
    —No m'he fet mal!
    —T'ho deia jo o no t'ho deia, que ens estavellaries?
    —Quina pudor de cremat! Que no s'encendrà això?
    —Sí, home. Com que no en tenim prou, ara sols ens falta un incendi per tal d'arredonir-ho!
    Tots tres, dintre el vehicle, tombat enfront d'un pi foradat per la llum dels farells, encara encesos, esclataren en una gran rialla.
 
 

    Dins aquell silenci, sota la foscor estelada, entre masses de pins foses en una ombra, va escoltar les paraules que feia temps temia. Eren frases dites amb esforç, balbucejades.
    —Les coses... s'acaben. Jo et tinc afecte... T'estimava... bé, t'estime encara, i tanmateix...
    «Sempre ha tingut poca facilitat de paraula», va pensar ella amargament. Sabia que era la fi, aquella fi temuda, intuïda al llarg d'unes setmanes de decandiment de les seues carícies, en unes relacions que encetaren plenes d'alegre deler ique ara esdevenien un costum incòmode de rompre.
    Va agrair aquell vent gelat que la muntanya feia per llepar-li el somriure. Li dolia, calia reconéixer-ho, aquella confessió de desamor tan desmanyotada. I es descobrí pensant, quina ximplesa!, que els fills de l'un mai no ho serien també de l'altre. «Semble una beneita de novel·la rosa.» Però, en el fons, un sentiment d'amargosa superioritat la dominava. Al cap i a la fi, sabia perfectament el que volia. El volia a ell, amb tota la seguretat, estimava aqueix noi que ara es mostrava incapaç de parlar-li amb coherència, caigut en la xarxa apegalosa del dubte i el desencís. «No és culpa meua... però sóc jo qui hi perd.»
    Va evocar un dia d'agost en un poblet de la serra, la soca d'una olivera i aquella escalfor de goig que, amb l'abraçada i les mútues carícies, li recorregué el cos. Mentre la nit, no molt lluny, s'obria, a la muntanya, amb la groga respendor d'una llum estranyament fixada entre els pinars, va tancar, amb recança, els dies viscuts amb aquell a qui estimava dintre la caixa lànguida de la nostàlgia.
 
 

    Aquell dia, la descoberta brutal del suïcidi va canviar moltes coses en la seua existència, tot encetant una allau de cabòries que el menà a matisar la seua voluntat natural d'optimisme amb una reflexió desmitificadora i incerta.
    De fet, no havia caregut mai en la possibilitat que algú pogués tallar la coarda de la seua pròpia existència sense ser un orat o sota alguna altra estranya transformació del seny. A més, no deixava de ser el suïcidi una notícia més o menys quotidiana entre mil notícies més, tan llunyanes com aqueixa, a les planes dels diaris, quelcom d'un altre món dins la nostra folla societat moderna.
    Per això, aquella presència de primera línia en l'acte anihilador li havia llançat a la cara la veritat d'una avinentesa no gens assumida. Aquella dona jove, molt jove, havia botat de l'avui a la mort davant uns ulls esbalaïts i verges.
    I va pensar que no havia estat pas mancada d'un cert tipus de lucidesa, la terrible acció. Tanmateix, tot i copsar una situació personal i una energia molt específiques, molt plenes d'una solitud frustrada i amb una certa coherència interna, comprengué la immensa errada de l'autodestrucció. Comprengué que era molt més dramàtica i molt menys explicable mitjançant el còmode recurs de la follia i, per això, molt més cruel i trista.
    «Però bé, deixem-ho córrer», es va voler convéncer ell mateix i, alçant-se, es botonà el coll de la camisa mentre entrava dins el refugi, tot desitjant que la parella tornàs de la passejada i que la nit li portàs aviat l'engrescadora presència dels altres tres amics que havien dit d'arribar a la nit.
 
 

    Tremolava. Com més clarament assumia el fet d'haver tingut un accident de cotxe, més conscient esdevenia del perill que, uns curtíssims segons, els havia assetjat mentre la freda nit, amb un vent molt gelat, pentinava els pinars de nord a sud.
    —Segurament, no som gens lluny del refugi! —va voler encoratjar els dos xicots que, esbalaïts encara, no encertaven a fer quelcom de pràctic.
    La nit prenia, aleshores, xiulant i fosca, tota la dimensió que no havia assolit adés, esguardada des de la finestreta de l'automòbil.
    —Caldrà carrejar els equipatges i desconnectar la bateria del cotxe. Demà, a la llum del dia, ja vindrem a veure què hi podem fer.
    —Sí, afanyem-nos o aquest ventet que bufa ens deixarà més erts que un bacallà!
    Mentre emprenien la caminada en busca del refugi on havien de fer cap, va recordar aquelles pors nocturnes d'infantesa que havia deixat, feia temps, arraconades, i se li va acudir la indefensió tan gran que la gent de la ciutat, com ells, tenia, en certs moments, davant una natura teòricament sotmesa al seu domini.
    Camí amunt, mentre marxaven, li va semblar veure les ombres de mil follets malignes arrecerats a les soques dels arbres i a cada pedra negra. Va desitjar sentir-se acaronada per l'escalfor d'un foc i protegida d'aquella nit que, com una gola de llop, se'ls anà engolint d'un glop pregon i perllongat.