Em criden, a través del cristall d'una porta. A mi? —em demane. Isc al carrer i un xicot, tímid i estrany, em dóna un paper de correus. Cal anar a l'oficina a arreplegar no sé què. Hi vaig. Amostre el rebut blanc a una senyora que hi ha darrere una finestrella de vidre. Em trau un paquet embolcallat d'encunys i cintes adhesives, el remetent del qual és Vicenç Altaió. M'ho envien de Sabadell, ciutat industrial i llunyana on sols he estat una volta en ma vida. Per tal de retirar-lo i fer-lo meu, i satisfer la curiositat, he de signar un bloc runós, tacat de mil desconegudes històries. A penes si té pes, aquest estrany present. Què durà dins? Si deixe solta la tendència al melodrama, acabaré pensant si pot ser un petard, o la broma innocent d'un amic. Talle el cordell de fora amb la flama de gas d'una mistera; m'agrada aquest cerimonial; m'atrau el «crecc» que sent quan el foc trenca i crema el cordell que jo mantinc tibant. Desapegue una cinta de paper de cel·lofà; i una altra, i dos més per l'altre cantó. Desembolique aquest full d'embalatge i apareix un paquet idèntic, bé que un poc més reduït, i a més de paper-cartó. Repetesc l'operació anterior, amb el pols més apressat. Em provoca una sensació torpe a les mans. Què pot ser, tant de misteri? Desenrotlle l'envoltori: apareix un pot de llanda amb una etiqueta grogosa; té la grandària dels pots de llet que compraven a casa, de xiquet. Observe l'etiqueta. Pesa molt poc, aquest pot missatger. I llegesc, a dintre una el·lipse de dues ratlles negres: ÈCZEMA.*
    Èczema? quina cosa vol dir?
    èczema m Malaltia de la pell caracteritzada per l'erupció de petites butllofes que en assecar-se produeixen excoriacions superficials.
    Li pegue mitja volta al pot. M'hi trobe escrit:
 

JOSEP ALBERTÍ,   hòstia de merda...
VICENÇ ALTAIÓ,   Poema. Com una illa. Temps ancià...
JAUME CREUS,   Romandre aquí
JORDI DOMÈNECH,  La flonja projecció de llum...
PERE FONS,    Enxarolar-te els dits, i què?, Gemma, les feixes.
JOSEP M. FULQUET,   Novembre
DAMIÀ HUGUET,   Es va tornar agressiu en un no res...
ANTONI MARÍ,   Dafne, de Bernini, a la Galeria Borghese
MIQUEL DE PALOL,  La cambra de Mr Apollinax
JOSEP PIERA,  Brutícia
RAMON PINYOL,  Cinc torres de cinc portes
JOAQUIM SALA-SANAHUJA, Desert de la lectura
JOSEP M. SALA-VALLDAURA Sense el sopluig de les antenes...
ÀNGEL TERRON,  Tot llegint Ibn Gabirol
LLUÍS URPINELL,  Cançó per al teu repòs a l'Escala
JAUME VALLCORBAPLANA, Postals

    No ho havia dit encara, però he entrat en un bar. Mentre desplegava el paquet que ha resultat EL POT, he demanat un café tot i ser vora migdia. L'home de darrere el taulell em mira fixament; potser no ha acabat d'entendre el cerimonial del desembalatge. Un pot de llanda per correu? —els seus ulls em reflexen intriga— la gent d'avui se'n va de la perola! Deixe el pot de poemes damunt l'acer netíssim del taulell, i em prenc el café parsimoniós. No tindria un obridor? —li demane. Aquest barman, té més cara de llaurador que no d'un bon coneixedor de cocktails. Em mira més atònit encara. Indique EL POT amb l'extrem de la cullereta de café. —És per obrir açò! L'home escorcolla un parell de calaixos i se n'entra cap a dins de la cuina. Deixe-ho córrer, no importa! —li dic. Ell no fa cas. Desapareix. A l'instant torna i em du un estri rovellat, d'aquells d'encetar llandes de tonyineta, amb un mànec de fusta, sobat i lluent per l'ús del temps. —Moltes gràcies. Agafe l'obridor i faig que la punta del tallant, dl'un colp de puny, forade la part de dalt del pot. L'interior sembla buit. Comence a obrir-lo, amb dificultats; em fa por de tallar-me. L'home se n'adona i em diu: —Permet? Me l'obri. —Moltes gràcies, conteste.
    Tots dos esperem, atentament, el contingut misteriós. An alçar la tapadora, plena d'arestes tallants, m'hi veig a dins un rotllo, a coloraines, de papers retallats. Verd, marró, carabassa i groc. Són els poemes. Tota una idea. Avantguardista?
 
 

hòstia de merda de me cago en déu de sífilis mal devallàs
l'esperit sant i llenegàs amb una pell de
plàtan

    Avantguarda de pot, és a dir, en conserva. Com l'amor aquell d'una pel·lícula, com els espinacs de Popeye o els berberetxos de la infantesa. Poesia de pot. De pot, ergo no natural; producte alquímic, producte de ficcions en cadena, producte manufacturat; producte de la cultura occidental, producte de la demència de l'home, producte.
    I em demane: encara té sentit, a hores d'ara, parlar d'avantguarda en referir-se u a la poesia? Avantguarda...!
 

Tots els camins duen endins, cap a la sínia,
cap a les sagnies, illa de blats i cambres.
Àlbums, arxius de canvis. Cap al poema.
Llenguatge que perd sentit en els orígens.

    Avantguarda de quina cosa o qui? L'etimologia de la paraula ens du cap a una acció combativa, siga aquesta per tal d'atacar o defensar-se, i ens marca un concepte de punta de llança. Alguna cosa semblant vaig llegir, fa uns quants anys, en un llibre de Guillermo de Torre. Avantguarda: concepte antic que expressa l'afany revolucionari d'un moment optimista de la història passada. La belle époque d'abans de la guerra, les eixides de mare d'algun dimoni immortal. Avantguarda és igual a combat, a lluita i pensament per un futur millor.
 

enyoren. Enyoren la carícia
d'una mà ben a prop dels seus òrgans
sexuals, quan són a la placeta
on hi ha l'estany (amb peixos daurats?)

    I pot assumir tanta responsabilitat aqueix instant d'expressió que poca gent coneix i menys encara en diuen poesia?
 

Miràvem, perquè ja no hi crèiem,
com la gent atrafegada s'allunyava platja enllà.

    Qualificar d'avantguardista, ara i ací, el fet concret del poema, no deixa de ser una galant ironia, o una tragicomèdia de barriada. Ni l'acte ni el resultat poètics tenen la incidència suficient per a poder apropiar-se d'aquest adjectiu; en aquest instant de la història, vull dir. Ser avantguardista comporta creure i esperar en allò que hom pot construir, o com a mínim insinuar. Marinetti es deia futurista, i cantava els moderns aeroplans, l'automòbil, o el fum esplèndid de les primeres fàbriques. A hores d'ara, el mot aeroplà és un arcaisme, l'automòbil és un tràgic artefacte d'aïllament, i el fum groc (Antonioni) de la indústria assassina els innocents peixets del nostre mar, aquells que antigament, i segons la llegenda, duien quatre barres de sang al llom lluent. Poesia avantguardista?
 

o el Boticelli esvelt que incita groc i lila

    Arreu del món, ara, la poesia no deixa de ser un luxe exòtic, una relíquia d'algun santet de poble, un entreteniment per a maniàtics, un antic símbol de prestigi (Ovidi, el Dant, Roís de Corella), un còmode psiquiatre de butxaca, un joc de circ passat de rosca, o la vella expressió d'un món agònic; en qualsevol dels casos, a penes si té cap importància, ara. També aprofita —se m'oblidava— per a pujar d'escalafó universitari; en lletres, és clar. M'estic referint no a l'experiència creativa de l'objecte poema (al gust artesanal d'harmonitzar uns signes), sinó als efectes, i afectes —o la possibilitat d'aconseguir-los—, de la lectura poemàtica. És possible?
 

Guardem-nos, doncs, els records més càlids
que cauen amb les fulles.

    ¿En aquesta societat histèrica, pendents d'infinites ficcions organitzades pel «poder», hi ha molta gent que trobe la pausa per al ritual atent que implica embeure's de paraules? És això viable amb uns controladors que ens ingnoren? Té sentit tant d'esforç a la contra? Té sentit pretendre de salvar aquesta criatura escarransida, de pot, d'incubadora, en conserva...?
 

agressiu i no ho deia a ningú. Ja moridor romania afuat a
si mateix i en feia cara, ationat en un racó de casa,
amarat de suc com a una sopa d'aigua, mirant la fosca amb
la vida, tocant-se el cor amb la mà plana.

    La poesia, qui la llegeix, qui la disfruta, qui —simplement— la demana? Com un detergent, un conyac, un cotxe, un sabó, un porro, un joguet, un... Qui en vol, qui en compra?
 

Un estel als ulls lents d'antic marbre
present. No l'ocell errat, el traç finit, l'espurna.

    De vegades, mirant algun espot publicitari escolte usos poètics a nivell de la part del discurs oral que acompanya la imatge. I em dic: és aquí on anem a parar?, és aquí on molta gent ja hi és...? Aquests preguntats —sortosament— aconseguesc llevar-me'ls de damunt sense resposta. Altres voltes, però, em tire el messianisme a la gepa, i tanque la maquineta en qüestió. Aleshores respire a fons i em busque més properes ficcions, o companyia.
 

sobare els gats de la degradació oh mascle porc!
m'he enamorat d'un boig autèntic
(oh, pic, oh record que deixo per a qui pugui...)
i les obsessions numèriques, per l'odi dels déus
que més encara escoltar les races pot
que degollar a la cuina l'àngel homosexual

    Què vol dir AVANTGUARDA a les acaballes del segle XX, a vora un mediterrani podrit, en un indret allargassat, estret de mires, miserable en la por, PPCC!
    Vol dir Dadà? Breton?
    Vol dir Joan Brossa?
    Vol dir V. Aleixandre, J. V. Foix, o L. Aragon?
    Vol dir els Novissimi, els Beat, o la Cançó?
 

Silenci densíssim. Comença la funció:
somni-porta que s'obri llums ceces:
enderrocs plens de vides, brutícia.

    Quin somriure gelat, el de l'únic espectador que observa al pati de butaques! Quanta foscor! Quin vell polsim!
 

olor de roses fortes a dalt els finestrals.

    LA POESIA HA MORT! —Criden com un eco els cortinatges de vellut, els decorats ratats d'enderrocs romàntics, i els aposentadors pàl·lids del teatre.
 

Somni
           multituds i remor de criatures negres
...?
una llarga i callada nit de clams.

    Així, el bell funeral a la morta, per moltes corones de flors i llorers que li duguen, no mereixerà ser televisat, talment les despulles d'un déu putrefacte. No existeix cap possibilitat de miracle si tot ho decideixen oficines asèptiques. Tot —i finalment m'atrevesc a dir aquest mot contundent— és un presagi podrit.
 

saviesa? Qui en sentir el crit d'un infant sap si riu o plora?

    Tot i això, sempre hi ha algun viciós optimista que t'obri una finestra i enlluerna els papers, no ja amb esglais, sí amb l'alegria d'un viatge a la llunyana Ítaca dels somnis, que diria Lluís Llach quan musica Kavafis.
 

Com que sempre hi ha llum,
                                           potser podríem arribar-nos
                                a Empúries
                                           (una altra volta, vols dir?)

    I, darrerament, per acabar:
 

Ara, amb esma, hi hem tornat: les generacions es fan
curtes, i un fi polsim m'ha cobert les espatlles en sortir
de la ciutat.

    He acabat la lectura dels setze poemes del pot. Ordene el grapadet de fulls i colors —uns al dret, altres a l'inrevés— amb el plec final del sumari. En faig un rotllo, i els torne a ficar dintre. El manoll de poemes, en soltar-los, tornen a situar-se, com per instint, a vora la paret freda del pot, talment el càstig del col·legi.
    Abaixe la tapa del pot. Fa un soroll metàl·lic.
    El barman se n'ha anat.
    Deixe els diners del café damunt del banc, i me n'isc.
    Camine, amb el pot a la mà. L'esguarde. Qui, de tots aquests desconeguts que m'atropellen, pot pensar-se que dintre d'aquest pot hi ha tanta vida!
    I em responc: obrir una llauna, per tal de llegir uns poemes, és un insòlit acte literari; un acte que algú pot considerar original, i per tant, nou. Així doncs, el fet d'obrir una llauna, en si mateix, ja pot ser considerat, de totes totes, com un valuós esdeveniment poètic.
 
 
 

*  ÈCZEMA, Concepció 78, Sabadell.