Els sis poemes que ara presentem no són, lògicament, més que una primera aproximació succinta i elemental a l'obra poètica del gran escriptor nord-americà e. e. cummings (1894-1962). Tot i amb això, els hem escollit perquè pensem que en certa manera poden donar una indicació dels temes més sovintejats per l'autor, així com del seu tarannà poètic en general. Destaquem, doncs, el seu inconfusible i personal estil, autèntic treball d'alquimista, en el qual es pot rastrejar la petja de la poesia anglesa del segle XIX, i en especial la dels pre-rafaelites, o la del seu contemporani Ezra Pound. Es palesa també en aquest recull el seu vitalisme militant sempre amatent a la petita meravella d'un gest o d'un silenci, el seu també vital refús dels polítics professionals i el seu pacifisme exaltat. Mostra eminent de la seua actitud antimilitarista és la cançó d'Olaf, un dels poemes més difícils i famosos d'e. e. cummings. «i sing of Olaf» —ens ho recorada Alfonso Canales— ha estat objecte d'alguns incidents amb la censura: l'any 1964 fou prohibida la seua lectura a Londres; l'any 1966 el Ministeri Italià de l'Espectacle prohibí l'assistència dels menors de divuit anys a un recital poètic amb poemes de Miquel Àngel, Prévert, Pavese i Cummings; entre les seues poesies hi era la cançó d'Olaf. Tot i que Grossman i altres autors han dit d'aquest poema que era intraduïble, ens atrevim a presentar la nostra versió amb la confiança de no haver-nos apartat excessivament de l'esperit de l'original anglés.
    Els poemes d'aquesta selecció pertanyen als següents llibres; l'1 a is5 (1926), el 2 a W (ViVa) (1931), el 3 a Collected Poems (1938), el 4 a 1x1 (one times one) (1944), el 5 i el 6 provénen de l'antologia 95 poems (1958)...

 
puix que el sentiment és primer
qui posa esment
en la sintaxi de les coses
mai no et besarà completament;

completament ésser un foll
mentre la Primavera és al món

la meua sang ho confirma,
i les besades són millor destí
que no pas la sabiduria
dama ho jure per totes les flors. No plores
—el millor gest del meu cervell és menys que
l'enrenou de les teues parpelles que diu

som l'u per a l'altre: doncs
riu, recolzant-te en els meus braços
perquè la vida no és un paràgraf

i crec que la mort no és un parèntesi

 
cante l'alegre i gran Olaf
el cor ardent del qual reculà en la guerra:
un objector de consciència

el seu benvolgut coronel (polit
cadet de west point molt succintament educat)
mamprengué prompte l'esgarriat Olaf;
però —mal que una multitud d'eufòrics
sergents (primer colpejant-lo en el cap)
entre gelades aigües aclapara
aquella impotència que altres escurçaren
amb raspalls recentment usats
en una enllotada latrina,
mentre esperits afins li forcen
lleialtat mitjançant instruments esmussats—
Olaf (per a tots els efectes
un cadàver i sense altre parrac
excepte el que li donà Déu)
contesta, sense enutjar-se
«No besaré la vostra f...uda bandera»

immediatament l'ocell d'argent tornà seriós
(eixint apressadament per afaitar-se)

però —mal que una pila d'oficials
(l'orgull d'ulls blaus d'una nació delerosa)
la seua passiva presa guità i maleí
fins esfilagarsar les seues caristal·lines
veus i les seues botes molt pitjor encara
i atià els caporalsdeprimera vers
el seu recte a vexar perversament
mitjançant hàbilment aplicades
baionetes calfades al roig viu—
Olaf (sobre allò que una vegada foren genolls)
repeteix quasi sense parar
«hi ha una m... que no em menjaré»

el nostre president, notificat
degudament de les assercions
llançà el covardfilldeputa
a un calabós, on va morir

Crist (de Sa bondat infinita)
pregue per comprendre; i Olaf, també

preponderantment perquè
a menys que les estadístiques mentesquen ell era
més valent que jo: més ros que tu.

 
Dama del Silenci
des de la graciosa gàbia del
teu cos
s'enlairà
             en la sensitiva
nit
un
ocell lleuger

(dolçament sobre
la prodigiosa faç de la foscúria
la teua
veu
      escampant ales curulles de
perfum
de sobte escorta
amb peus
plens de sol

la vívida bellesa de l'aurora)

 
un polític és un cul sobre
el qual tothom s'ha assegut excepte un home

 
ara l'aire és aire i la cosa és cosa: cap glòria

de terra celestial no enganya els nostres esperits, els ulls
miraculosament desencisats dels quals

viuen l'esplèndida franquesa de l'espai.

Les muntanyes són muntanyes ara; els cels ara són cels
—i tan incisiva llibertat exalta la nostra sang
com si un tot suprem aquest complet per suposat

univers haguéssem (i nosaltres sols haguéssem) fet—

sí; o com si les nostres ànimes, despertades del
verd estupor de l'estiu, no aventurassen aviat
una màgia més pregona: aquell blanc son on
tota la curiositat humana esgotarem
(alegrement, com deuen els amants) immortal i

el valor de rebre el son més poderós del temps

 
«però per què deu»

el
més gran
dels

màgics vivents (a qui

tu i jo
algunes
vegades anomenem

abril) sovint

s'haurà
preguntat
«tanta

gent ser tan

(quan les flors) in
creïblement
(sempre són belles)

lletja»

 
since feeling is first
who pays any attention
to the syntax of thinx
will never wholly kiss you;

wholly to be a fool
while Spring is in the world

my blood approves,
and kisses are a better fate
than wisdom
lady i swear by all flowers. Don't cry
— the best gesture of my brain is less than
your eyelids'flutter which says

we are for each other: then
laugh, leaning back in my arms
for life's not a paragraph

And death i think is no parenthesis

 
i sing of Olaf glad and big
whose warmest heart recoiled at war:
a conscientious objector

his wellbeloved colonel (trig
westpointer most succinctly bred)
took erring Olaf soon in hand;
but —though an host of overjoyed
noncoms (first knocking on the head
him) do through icy waters roll
that helplessness which others strocke
with brushes recently employed
anent this muddy toiletbowl,
while kindred intellects evoke
allegiance per blunt instruments—
Olaf (being to all intents
a corpse and wanting any rag
upon what God unto him gave)
responds, without getting annoyed
"I will not kiss your f..ing flag"

straightway the silver bird looked grave
(departing hurriedly to shave)

but —though all kinds of officers
(a yearning nation's blueeyed pride)
their passive prey did kick and curse
until for wear their clarion
voices and boots were much the worse,
and egged the firstclassprivates on
his rectum wickedly to tease
by means of skifully applied
bayonets roasted hot with heat—
Olaf (upon what were once knees)
does almost ceaselessly repeat
"there is som s.. I will not eat"

our president, being of which
assertions duly notified
threw the yellowsonofabitch
into a dungeon, where he died

Christ (of His mercy infinite)
i pray to see; and Olaf, too

preponderatingly because
unless statistics lie he was
more brave htan me: more blond than you.

 
Lady of Silence
from the winsome cage of
thy body
rose
       through the sensible
night
a
quick bird

(tenderly upon
the dark's prodigious face
thy
voice
        scattering perfume-gifted
wings
suddenly escorts
with feet
sun-sheer

the smarting beauty of dawn)

 
a politician is an arse upon
which everyone has sat except a man

 
now air is air and thing is thing: no bliss

of heavenly earth beguiles our spirits, whose
miraculously disenchanted eyes

live the magnificent honesty of space.

Mountains are mountains now; skies now are skies —
and such a sharpening freedom lifts our blood
as if whole supreme this complete doubtless

universe we'd (and we alone had) made

— yes; or as if our souls, awakened from
summer's green trance, would not adventure soon
a deeper magic: that white sleep wherein
all human curiosity we'll spend
(gladly, as lovers must) immortal and

the courage to receive time's mightiest dream

 
"but why should"

the
greatest
of

living magicians (whom

you and i
some
times call

april) must often

have
wondered
"most

people be quite

so (when flowers) in
credibly
(always are beautiful)

ugly"