I. LES CLOÏSSES CANTORES
 

Anit, Anna, vaig dormir ja en terres d'Àvila. I la lluna oberta damunt els camps estranys de Castella era un presagi: eixires rodejada de mitologies xineses en un bell somni que vaig oblidar en despertar-me.
I se'm va acudir que per als anys nous que vénen, et regalaré somnis, com feia en Corpus Barga, vestit de cec, amb la trista marquesa encisada.

No he trobat encara les cloïsses cantores. Només he vist calamars saxofonistes vora la torre d'Hèrcules i els corbs encantats que encerclen Monforte de Lemos.
Demà, tanmateix, passem per Finisterre, on he sentit dir a les velles del mercat que comença la regió dels éssers marins: dels curiosos Jacobs —animals fets de llana de mil colors—, de les granotes d'arròs, i de les cloïsses cantores.
 
 

2. EN PEP FA UN JOC DE MANS I SURTEN CAMPANES
 

Em demane quin lloc d'aquest país màgic guarda les teues faules, aquelles que em contaves quan fugíem cap a Ràvenna i cadascú parlava de la seua terra.
M'han sobtat aquells moments de fa només uns mesos, ara que creue Galícia a la recerca inútil de Castroforte del Baralla, el poble fadat que levita quan tots els vilatans miren la màquina que fa fum de colors.
El tebi silenci de la cambra ha pres el color de les pedres de Santiago, de la molsa i de la pluja que fa blanc i gris l'horitzó.
En aquest color he descobert la tendra sensació de sentir-se en un país aliè.
 
 

3. MISSATGE DE PETXINES
 

L'agost ha fet esclatar totes les palmeres i s'han obert les magranes de les darreries de l'estiu.
La casa que bastírem anirà fent-se vella.
I el Montdúver deu ser ple de boira, com les llàgrimes que creuen l'equinocci de tardor.
Creixen ja les flors del nou jardí?

L'aire de l'oceà és fresc ací com una pedra redona redolant per la panxa. He vist els dracs de safir i les criatures d'ulls de maragda que es troben més enllà de Finisterre, guardades pels guerrers més fidels al record del seu país desaparegut.
I a la tarda baixen pel cel els llums de Compostel·la. Regne de silencis verds.
Però els homes han omplit els murs de paraules que nodreixen l'esperança d'un temps en què mai més no siga trista tampoc aquesta terra d'aigua i d'herba.
 
 

i 4. MODEL PER A L'ESTÀTUA D'UN JOVE PROFETA
 

Pensava que ens trobaríem a la plaça de l'Obradoiro, sota la pluja de peus lleugers, on el Mestre Mateu cisellava la pedra amb el teu rostre al davant.
Descendent dels primers àrabs establits a València, cercares els silencis que trenquen les campanes verdes, l'enigma del somriure de les estàtues romàniques dels països del nord, conegudes per tu mitjançant el relat dels viatgers que descansaven vora la porta de la Xarea.
Davant teu sorgí la ciutat somiada des d'on ara escric, com un combat d'herba i campanes, desplegada per àngels de cabells verds, ulls verds, vestits verds.
Vas conèixer la llegenda del drac i les sirenes; i oblidares l'olor dels llimoners dels horts de Russafa en els primers capvespres d'estiu.
Se m'ha omplit la cambra d'aire humit de mitja tarda, de campanes i verdet, de ritus màgics, profans, que porta el teu rostre, jove profeta estranger, esculpit en un alt-relleu del Pòrtic de la Glòria.

Amb les ales de set ulls esteses, àngels de Compostel·la pels arbres.
 
 
 
 
 

*  Del llibre inèdit Cambra de mapes, 1978. Aquests poemes van dedicats a Anna Aibar, Pep Dapena, Pep Piera i Joan Navarro, respectivament.