(Vaig escriure «Pati interior», l'any 78, vivint en una antiga casa de llauradors. Voltada de núvols, camins, flors, tossals, capvespres, ceps i arbres. Al cor de la Vall d'Albaida. Llunyana de tot i de tots. D'aqueix llibre he extret solament un reduït nombre de pàgines, que encara fan olor a aquella primavera d'hivern que ens va deixar.)
 

Dijous, 24 d'agost

    Me n'adone: amb el pas d'uns dies el paisatge ha perdut la seua polida fluorescència, la seua gran força, la seua brillantor tan ferma. Setembre se'n ve corrents. El paisatge s'ha esgroguit en poques hores, com una fotografia de casament oblidada des de temps al calaix. Els ceps, els ametlers, els arbres de dolça fruita, tots duen un toc de maduresa. Ja no s'emplenen la boca amb tants somriures. Comença d'anar-se'n, se'n va la vida del paisatge. Inicia la senectud. I és que, amb aqueixa nova matisació, pressent el glavi criminal del setembre.
 

Dilluns, 18 de setembre

    Ben enjorn, encara amb un xic de fredor als ossos, fem camí cap a Castelló de les Gerres. Justament a l'altura de Montitxelvo, a dintre el seu cos, veiem una pinya de criatures, amb els cabells ben fetets, amb la bossa entre dits, amb la roba tan neta, a vora la carretera esperant la vinguda de l'autobús que els ha de dur a l'escola. És avui, ho endevine aviat, el primer dia de classe. Comença després de la salvatgeria de les vacances estiuenques.
Mentre avancem i als peus d'altres pobles trobem més casos semblants, em visita un record. Tantes vegades viscut! Els meus primers dies de classe. Han de fer olor a colònia forta aqueixes xiquetes i xiquets que esperen mandrosament el cotxe de línia; han de fer olor a llibres nous, a impremta i a paper tallat recentment; han de fer olor a cartera nova, a fusta tallada fa poc per la fulla criminal de la maquineta de fer punta; han de fer olor a cap gana de tornar a les presons escolars on regna la histèria dels/de les mestres i no la joia dels nens; han de fer olor a pors d'infant, a goma de borrar, a deberes no fets, a sabates noves «que et duren tot el curs»; han de fer olor a tinta de bolígraf bic que se n'ix, a compàs de metall fred que punxa els dits, a sexe tancat a la cambra de les rates. De ben segur que desprenen olor a tot això, barrejat, que s'accentua a dintre les classes tan plenes. Ho recorde ben bé. I ho pense, mentre li ho faig saber, li ho dic a l'Andreu que condueix.
 

Dijous, 2 de novembre

    De bon matí, amb els guants de sant Francesc òbric, de bat a bat, la porta de casa; i és el germà sol qui em visita amb la seua sana alegria.
 

Dimecres, 18 d'octubre

    És tan diferent! Ja ve el fred i no fa de grat estar massa entre els amics arbres, entre els besos del vent, cavalcant al llom del sol lleugerament tebi, entre el ball de canyes del barranc. A l'estiu era com una part de la mateixa natura. L'observava, la vivia, com m'observe i em visc a mi mateix; com si fos una part de mi, com un braç meu, com un dit, com un turmell. Ara, en canvi, me la mire des de rera els vidres de l'estudi: veig que és com la mel, com una rossor decandent, quasibé davallant a canosa. I jo mateix no isc ja a veure la lluna quasi plena, ni els estels tan elegants en la nit, ni el camí tot brodat que voreja el riu. És un fet gairebé instintiu. Veig el paisatge des de la cambra. Ho note, sobretot, quan em vénen glops de l'estiu que m'ha deixat. I és que abelleix ser ja a la vora del foc, veient com cremen a la llar les banyes de vinya, tornant a palpar la tovesa de l'amic Stendhal, intentant en la solitud de la ploma una nova pàgina del dietari. Me n'he allunyat, del paisatge —és tan diferent!— i m'he amagat en la meua closca. Malgrat tot, el tinc sempre tan a prop!
 

Diumenge, 22 d'octubre

    És suau l'estació, suau com el pèl de la llebra. Suaus els pollancs a la riba, suaus els pàmpols de la vinya. Suau el presseguer, l'albercoquer. Suau la pomera. Suau encara la frescor invasora de l'autumne. Com els besos de palpebres. La llum, recolzada en la suavitat de la vegetació, és talment cotó-en-pèl.
 

Dimecres, 1 de novembre

    Ha desaparegut la rojor un xic porprosa d'aquests crepuscles. Aquella rojor suau, com de vi aiguat que tacava les estovalles del paisatge, els turons propers, la faç de Terrateig, els camps a punt de collir. Se n'anà aquest espectacle propi del lloc. Només record de les vesprades d'estiu. Ara, en canvi, ens han baratat la llum. Són unes altres postes, molt més convencionals, molt més corrents, de pal·lidesa impregnades. Bé que note la manca de cosmètics a la cara d'aquest capvespre.
 

Dimarts, 7 de novembre

    Oooooooh! Quina meravella! Penjades les magranes amb llur depilat sexe obert, ensenyant algunes les perles, altres els seus robins afanyosament disposats. Amb tantes riqueses. Com petits cofres —amb coroneta inclosa— de reis fadosos. Entre les febles punxes/fulles/selva de branquetes, la mà en pren una. Amb les pinces dels dits agafe un gra de tota aquella llum i guaitant els àngels com núvols me'l duc als llavis. Ai! Quin sabor tan estranger, AMARGagrenc...
 

Dimarts, 14 de novembre

    La pluja, al cor de l'autumne, ha calbotejat els arbres, fins llençar-los la boina al terra. —S'hi aboca tímidament el mentol del verd, rere l'alt mur de fulles bronzejades pel forn de l'entretemps. —Ei, tu; has fet l'arbre carn de vedella. —Quina ampla paleta, la que acompanya el pinzell de l'estació. —La tardor és la coiffeur-pour-dames del paisatge.
 

Dimarts, 18 de novembre

    Veig la vida. La visc. Sóc el seu enamorat. I els meus ulls són eterns calidoscopis.
 

Dissabte, 21 de novembre

    Altra vegada fa calor. Jo faig camí. —Margarida florida. —El bordar d'un gos emplena el buit del paisatge. —La closca del caragol és un ull. —Delicada flor la del romer, educada en un col·legi de monges. —Es clouen les margarides, perquè el marge les mormola amb la seua ombra. —Dues cristianes fan l'amor sobre un llit de trèvols. —Em ve a la memòria un parell de fragments de la Safo.
 

Dimecres, 22 de novembre

    La tardor és una terrible lluita. Carnissada. De contrastos, amb espases ensagnades. Per un cantó el paisatge es gita a dormir dempeus, en havent-se despullat d'antuvi. A l'altre angle del ring, s'aixeca l'herba als caminois, als marges; al bell mig de les taules, les margarides, argelagues i una llarga llista de florits: pertot arreu hom vesteix de diumenge. Una cara i altra de l'antiga moneda, que conviuen uns mesos en ferotge lluita.
 

Dilluns, 27 de novembre

    Et maquilla la tarda amb el sol: pal·lidesa de moribund. Em du el vent, que tot ho desarrela de la calma del seu lloc, un fort auguri de fet que em produirà tristesa. Ho pense entre els ulls de foc dels cotxes que vénen de cara, del volant i el comptaquilòmetres, de les ratlles contínues/a traços intermitents, dels senyals tan brillants, mentre torne a trobar-me amb la meua nit d'estels. Les fulles volen/toquen el tambor fatal/fan un descans al camí abans de recomençar l'actuació. A tu, amiga, que has tret a l'estació de renfe bitllet per anar i tornar, solament per tu, et construiré el més profund dels taüts. Malgrat tot, encara podem xerrar una estona més. Poc serà, però...
 

Dimarts, 5 de desembre

    Al recer del camí, en fer un tomb, les fulles mortes esperen l'autobús. —Xafes la fullaraca i et menges la corfa d'un pa que fa poc has tret del forn. —Els pàmpols del camí criden llurs amigues dels arbres per anar a beure cervesa. —L'albercoquer es gita al matalàs que li han fet les seues fulles seques. —Amb els nervis de la tardor farem cordes per viola. —Els peus /la serp entre la fullaraca aixequen/eca una terrible tempesta; inclosos vaixells estripats.