La incorporació tardana del conegut pintor Albert Ràfols Casamada al camp de la poesia sols s'ha d'entendre en un sentit estrictament públic. Com el propi artista ha declarat repetidament, la seva obra poètica ha anat produint-se paral·lelament a la pintura, i, «únicament, així com la pintura va manifestar-se al públic fa molts anys, aquests poemes han seguit un camí molt més lent per arribar a ser publicats [...], des del principi, pintura i poesia han estat en mi dues pràctiques paral·leles i fins a cert punt complementàries».¹
    Aquesta complementarietat pictòrico-poètica que s'inicià en els anys cinquanta —amb París, i després Barcelona, com a marc de fons— i arribarà fins als nostres dies, no és forçosament privativa a l'hora d'analitzar la seva obra poètica. Malgrat que això sembla contradir i desmentir al mateix autor en les paraules precedents i quan encapçala el seu volum antològic Signe d'aire (1976) amb una clarificadora citació de Leonardo da Vinci —«la pintura que se sent i no es veu»—, la seva poesia, com diu Josep M. Castellet, «és prou autònoma per caure en la temptació d'establir una comparança entre paraula i pintura, entre gestualitat plàstica i textura verbal».²
    Signe d'aire (Obra poètica 1968-1976) —abans l'autor havia publicat el llibre objecte d'edició limitada Com una capsa (1972), i Notes nocturnes (1976), que recollia dibuixos i grafismes afectes a la poesia visual— fou, en realitat, el llibre que donà a conèixer a Ràfols Casamada. El volum aplega set llibres (Moviment intermitent, Informació personal, Signe d'aire, Textures a dues veus, Quan ombra i ombra encaixen malament, Els límits del dia i Calendari de colors), tres suites (Crònica d'una onada, Perspectives i inventaris, Itinerari diürn) i tres poemes solts (Laberint, Tardors, Keep in a dry place), i posa en evidència, segons Castellet, «una poesia en un avançat estat d'elaboració, però que pels seus mèrits actuals se situa entre l'obra dels més destacats poetes de la seva generació (Brossa, Ferrater, Andrés Estellés, etc.), amb una vocació per una certa avantguarda que la fa coincidir amb algunes temptatives de poetes més joves que han publicat els seus versos —tot i la diferència d'edat— coetàniament amb ell».³
    No és res gratuït, tot el contrari, que Ràfols Casamada introdueixi l'escriptura de Signe d'aire amb un poema-homenatge a Mallarmé («Laberint»). En  realitat, pot dir-se que les principals constants o les línies definitòries de la seva «art poètica» passen per la cruïlla del pensament mallarmeà, tot i anant molt més enllà en l'aspecte formal. El centre d'interés fonamental de l'escriptura rafolsiana és la poesia definida com l'instant pur en què el mot, i solament el mot, viola l'espai verge i blanc de la pàgina. Temps poètic, instant i mot es fonen en una sola realitat vàlida, en primer terme, per ella mateixa, però susceptible d'ésser considerada, en un estadi posterior, com a referent d'altres realitats i altres contexts. Sota aquest pressupòsit, la component visual, tan important en la poesia de Ràfols, no ha d'entendre's pas com l'única i absoluta visió de la seva obra, sinó solament com un nivell, entre altres, d'una complexa estructura poètica, volgudament heterogènia i, paradoxalment, totalitzadora.
    Res de tot això no és destriable del sentit del joc. Un sentit del joc, un principi lúdico-poètic que comença en les paraules, en l'orientació d'aquestes dins el blanc de la pàgina, amb la clara finalitat d'afegir al contingut lèxic o semàntic del text un altre significat resultant de l'atribució gràfica o icònica. Aleshores, el poema es converteix en un signe dins la lectura del qual convergeixen dos vectors distints però complementaris: el lingüístico-conceptual i el visual-icònic. Ambdós nivells s'interfereixen en funció d'aquesta complementarietat, i el lector, «de la mateixa manera que el poeta, abans de llegir haurà de mirar: treta la part de poesia formalment tradicional de Ràfols Casamada, en els altres casos, a la lectura haurà de precedir, com un ritu iniciàtic, una mirada descobridora del grafisme que esdevé el poema imprès. Aquest grafisme serà el punt de partida —i la síntesi— de la lectura».⁴  Amb tot, la projecció lúdica de la poesia de Ràfols no acaba a l'estricte pla de l'escriptura: més aviat comença ací. El poeta ens dóna a entendre que de la mateixa manera que les paraules són combinades dins l'espai blanc de la pàgina, creant significats múltiples i imprevisibles, igualment els objectes o elements varis del nostre entorn són susceptibles de seguir un procés paral·lel en virtut de les atribucions resultants de les paraules-objecte. Tot el cosmos esdevé un enorme espai en blanc a l'interior del qual els objectes i els éssers que el componen, a l'igual que les paraules sobre el paper, estableixen llurs nexes mutus de concordança i discordança.⁵
    L'operativitat poètica de Signe d'aire —igual que la de Territori de temps (1979), el següent llibre de Ràfols Casamada— va lligada directament a la participació activa del lector. Com diu Ramon Pinyol, «a partir d'una successió purament cronològica, descobrim un balanceig entre la pinzellada dels mots en llibertat i l'inici de frases que poèticament demanen la reconstrucció per part del lector d'un discurs molt més lògic i acabat que no sembla».⁶  Hi predomina la convenció cal·ligramàtica, estructures poemàtiques cap-i-cua, paràfrasis de rondalles, vivisecció i coupures de paraules, figures geomètriques de les estructures estròfiques o relacions simètriques entre els diferents components lingüístics del «corpus». Una vegada són sèries correlatives de frases amb la mateixa estructura sintagmàtica que creen afeccions al·literatives o zones semàntiques intercanviables entre els mots:
 

l'aigua raja sempre
                            àcid neguit
                            àgil delit
                            àrid oblit

  (Crònica d'una onada, 8, p. 32)

    Altres vegades són accions verbals ràpides, àgils, mòbils i canviants, amb el fi d'objectivar quasi pictòricament (a la manera impressionista) la imatge poètica:
 

                    inútilment el laberint
varia tenaç la forma dels camins la
textura dels murs
                              una sola claror
encegadora pèrfida oscil·lant inassequi
ble s'alça s'allunya s'apropa fuig
s'eleva s'enfonsa talla el pas esclata
en pluja d'ínfimes agulles de foc

                        (Idem, 6, p. 30)

    Sovint el poeta practica una prosa poètica de textura quasi automàtica que trenca el discurs amb continuades intermitències d'espais en blanc i amb imatges oníriques. Aquesta tendència es posa més de relleu quan el poeta imbrica imaginativament elements lírics tradicionals amb altres d'ordre estricte de la modernitat, els quals si en un primer moment semblen rebutjar-se i oposar-se, precisament per aquesta oposició i aquest rebuig aconsegueixen a la fi resultats sorprenents:

 
una papallona blanca travessa l'autopista       vola un full de paper        l'ombra de l'ocell s'espolsa les ales       tot el fum dels setembres a grapats als coves del jardí        la groga granota pronuncia indecisos mots confusos       rera el mirall s'abracen tu i jo       àvids       brases d'encens letífic

                                                  (Informació personal, p. 61)

    El tret característic de la tipologia visual-poètica de Ràfols és el distribucionalisme gràfic. Aquest tret funciona literalment com un signe atributiu (i alhora significatiu) respecte al pla conceptual. El distribucionalisme, siguin transformacions sintagmàtiques (canviant l'ordre lògic o gramatical del verb, del substantiu o de l'adjectiu), siguin substitucions totals o parcials de sintagmes, trencaments del seguit lineal de les paraules, despenjament de lletres, repeticions de mots ordenats geomètricament en el paper simulant els reflexos sobre el mirall, etc., és dins la poesia de Ràfols quelcom consubstancial al valor expressiu i comunicatiu (significant i significat) del poema.
    La poesia visual (distribucionalisme, cal·ligrames, lletrisme...) representa solament una part del «corpus poètic» rafolsià. El poeta conrea també estructures poemàtiques tradicionals amb resultats envejables. Cal dir, però, en aquest sentit, que Ràfols no sucumbeix mai als clixés tòpics i als «manierismes» estereotipats propis d'aquest tipus de poesia. Per exemple, Quan ombra i ombra encaixen malament (p. 161), col·lecció de dotze sonets, és una bona mostra de com aquest patró compositiu pot funcionar perfectament quan la perspectiva assumida —ritme molt sincopat i sense encavalcaments, riquesa lèxica i imaginativa, rimes internes i externes, al·literacions, similicadències, metàfores sinestèsiques, etc.—, propera a la de Joan Brossa, opera amb saba renovada.
    Al fons de tot aquest conglomerat rau el substrat teòric essencial. La poesia entesa com a acte pur de coincidència de les coordenades espai-temps. Territori de temps explicita, des del títol mateix, aquesta disjuntiva: fer del mot l'única presència vàlida, de l'espai en blanc l'únic territori capaç de travessar fins a l'infinit; fer del Temps el temps de l'escriptura. El poema redimeix el sentiment, els records, de llurs lligams amb el passat, i els fa paraula, antinòmia de l'oblit. Ràfols omple la paraula de contingut literal, fa sobresortir la seva materialitat, la seva presència objectual, donant prioritat als sons, als colors, a les seves tensions funcionals, borrant el passat, reescrivint el present, destruint i creant alhora:
 

sota la pols
                  que daura el sol
      ramat perdut
                  al fons del somni
      present
      passat
se'n va amb
                 el temps
      la pols
      del fosc ramat
esborra
      l'espai
espiral
      del record

                 (Roc de mestral, IV, p. 40)

    Al cap i a la fi, com diu el propi autor en unes notes prèvies («Aquestes notes») al seu llibre Notes nocturnes, l'intent d'Albert Ràfols Casamada no es proposa altra cosa que, «com en el poema d'Eliot, el temps passat i el temps futur es fonguin en un sol present. En l'espai present —el del text— on sigui possible portar ben enllà tots els límits».⁷
 
 
 

1. A RÀFOLS CASAMADA, «Mots de l'autor», dins Signe d'aire, Llibres del Mall, Barcelona, 1976, p. 5.  
2. Josep M. CASTELLET, «Introducció» a Territori de temps, Antoni Bosch Editor, Poesia dels Quaderns Crema, Barcelona, 1979, p. IX. Vegeu també, en aquest mateix sentit: Ramon PINYOL, «Signe d'aire; obra poètica d'Albert Ràfols Casamada», El Correo Catalán, 10 de març de 1977.  
3. Josep M. CASTELLET, ob. cit.  
4. Idem, p. X.
5. Cf. Jaume PONT, «El territorio poético de Albert Ràfols Casamada», Destino, Barcelona, 14 de novembre de 1979.  
6. Ramon PINYOL, ob. cit.  
7. A. RÀFOLS CASAMADA, «Aquestes notes», dins Notes nocturnes, Ed. 62, 1068, Barcelona, abril de 1975.