Ausias MARCH, Obra poética completa (edición, introducción y notas de Rafael Ferreres), Castalia, Madrid, 1979 (2 vols.).

Entre la mitja dotzena de reedicions, totals o parcials, monolingües o bilingües, de què ha estat objecte aquests darrers mesos l'obra d'Ausiàs March, he considerat més urgent de comentar aquesta del professor Rafael Ferreres, tot i que no tinc d'ella encara sinó una primera impressió (de la que espere poder recuperar-me, Deo volente), per tal de no deixar el lector innocent a mercé dels dos encomiàstics comentaris que sengles publicistes, probablement amics del professor, han lliurat a la premsa de València dies ha.
    Una lectura ràpida, però, i sobresaltada, és suficient per a advertir-hi badades tals que excusen posteriors temptatives, sobretot si aquestes van per la via de la traducció castellana, de què el mateix senyor Ferreres no pareix molt segur, segons pretén disculpar-se'n, en el pròleg, al·legant «los muchos meses que ha dedicado» a tan laboriós escarni, fill doncs d'evident imperícia i no de rauxa, i aconsellant amb importuna immodèstia de llegir directament l'original i recórrer només al castellà de la seua collita en cas de dificultat, cosa que no farà l'ardit però prudent lector, si pren el consell meu, perquè si el trobar clus d'Ausiàs March no se li bada, més dura li serà la desolada sintaxi castellana de la pàgina senar.
    Valga l'exemple aquest: cant IX, versos 35-36. On Ausiàs diu: «hor· a ·n lo jorn que no sent ulla pena, / pensant en ço que vinc a l'arma rendre», Ferreres «tradueix» així: «no hay hora en el día que no sienta ninguna pena, pensando en eso vengo a rendir el alma», quan el poeta allò que ve a dir és que hi ha hora en el jorn que no sent cap pena de pensar que és a punt de lliurar l'ànima. És a dir, que la «traducció», ací, expressa la idea exactament contrària a la de l'original. I la «traducció» de la resta de la mateixa cobla, ni tan sols això, car no expressa absolutament cap idea, si no és que ve i la desxifra el gallardo vizcaíno: «Si otra voz me lleva a imaginar por dar señal de que sea creído, suplico a la muerte que en tal caso me ayude, y si no me vale, mi verdad yace muerta.» Observe's que fa correspondre veu («vegada») amb el castellà voz, tot i ser l'altra lectura tan evident en aqueix context. En canvi, tradueix bé el mateix vocable en II, 9, probablement perquè segueix la traducció de Gimferrer, que sí que inclou aquest cant en la seua excel·lent antologia.¹  Li hauria bastat consultar amb profit les notes on Pere Bohigas²  aclareix aquells versos perquè la traducció hagués estat digna de tal nom, però potser la beca de la Fundació March no pagava tal dispendi de temps i d'energies mentals.
    I no pense el lector d'aquestes línies que per a trobar heretgies semblants és necessària la constància de la malvolença, ans recórrega amb ulls piadosos i distrets les altres pàgines d'aquests grossers volums: veurà com un «amor qu· en delit s'entitola» (XLV, 29) ara «en deleite se intitula», i no «Don Deleite», que és el que Ausiàs March tingué la gosadia de voler dir. També deu haver considerat el senyor Ferreres un error del poeta el vers 54 d'aquest cant, puix que no l'ha tingut per digne de ser immortalitzat en la llengua de Cervantes, així que l'ha suprimit. Bé és veritat que el pobre Ausiàs també s'hauria pogut plànyer, a tall de disculpa, com ara el seu brillant exègeta en donós afalac al provincialisme oficial: ¡Oh, «siempre tan difícil trabajar en provincias!» Sempre hi haurà, però, qui pense que és ben fàcil trobar un diccionari català-castellà, avui dia a València, per a no «traduir» conrear per acarrear: «Mas vostre cors per ventura ·s delita / usar dels fruyts que Na Venus conrea, / mas vostre seny deuri· haver ferea / de fer tals fets, e gens n'han ja sospita.» (XVLII, 29-32). Heus ací una preciosa figura. «E gens n'han ja sospita», és a dir, el cos no sospita ja gens dels delits «que Na Venus carreja» (traducció literal de la traducció literal de Ferreres), ni sospita el seny ja tampoc gens de tals fets. Però no: la cosa és més mesquina, segons sembla: és que «la gente tiene ya sospecha». Idò!
    Molts més exemples com aquests seria possible aportar escorcollant a consciència, com traduir causa per causa quan pertocava cosa (CV, 152), o foraviats per extraños (CVI, 25): estranya traducció! O bé aquesta altra: «Tots han dit ver, e no cascun per si», traduït per «Todos han dicho verdad, pero cada uno de por sí» (CVI, 149), on altra vegada la traducció diu el contrari que l'original, car aquest significa que la veritat és en el que han dit entre tots, i no en allò que cadascú per si sol ha dit. Però no vull cansar més el lector, i ausades que podria. Si en vol més, allà en trobarà, sabent ja on s'encamina. I perdonem-li, de moment, la introducció i la transcripció del text, per no ser titlats de despietats. No valdria la pena. No ens oblidem, però, de felicitar la Fundació March per haver arribat a temps de no solidaritzar-se necessàriament amb les opinions de l'autor l'obra del qual publica. Però, per favor, que no es torne a repetir!
 
 

    1. Ausiàs MARC, Obra poética (introducció de Joaquim Molas, traducció de Pere Gimferrer), Alfaguara, Madrid, 1978.
    2. Ausiàs MARCH, Poesies, Els Nostres Clàssics, Ed. Barcino (5 vols.).