Entre 1970-1974 (any de la publicació de Carn fresca) el mercat de poesia catalana oferia a la poètica jovenalla aquestes novetats: Darrer comunicat de J. V. Foix (L’Escorpí, 1970); Els miralls, de Pere Gimferrer (mateix edit., 1970); Càntir de càntics de Joan Brossa (id., id., 1972); Hora foscant, de P. Gimferrer (id., id., 1972); Recomane tenebres, O. C., 1, de Vicent Andrés Estellés (edit. Tres i Quatre, 1972). I casualment, hom editava Obra completa. Poesia i prosa, d’Arthur Rimbaud, a Barcelona (Edicions 29, any 1972, text bilingüe).
     Com que la fabregatina Carn fresca ofereix materials produïts, possiblement, entre 1971-1973, sembla prou pràctic oferir al curiós lector d’aquest paper el genèric de poetes llegits pels incipients —o no tant— poetes antologats. Finalitat òbvia: veure si han llegit/paït els poetes que «omplien» la subàrea valenciana del sempre poruc mercat poètic català general. Amb aquesta introducció no volem «sentar» el precedent d’una recerca de la «hidràulica» de les diverses poètiques: això ho deixem per als afeccionats al new criticism, que per ara no és de la nostra parròquia. Senzillament pretenem una «orientació» indicativa de l’atmosfera i, com aquell que diu, del famós «complex de cultura» que es troba a la base o a la sortida de qualsevol productor de textos artístics. All right?
     La cosa s’iniciava així: tret de Piera —que ja havia publicat en espanyol algun poemari molt remarcable i d’aquí que als seus poemes s’endevine una depuració tècnica més ferma— que anomena 18 poetes!! (des d’Anacreont i Brines —Déu n’hi do!—, passant per mossén Ausiàs March, fins tocar fons amb Aleixandre i Cesare Pavese), podem agrupar els deu poetes antologats en dos grups no molt homogenis: a) aquells que anomenen alguns poetes, i b) els que n’anomenen prou pocs (Navarro a Gimferrer) excepte alguna al·lusió dintre els poemes com a referències «culturals» prou exòtiques. Aquests darrers són: J. L. Bonet (l’enigmàtic motor de tot un grup de poetes), J. Navarro i S. Jàfer, que ara sembla haver-se donat de baixa com poeta brillant i tenebrós.
     Al grup a), doncs, pertanyen les citacions següents: A. Marc: 4 mencions; Gimferrer, 3 (possiblement el Gimferrer de Poemas o d’Hora foscant. Fabregat en fa citació, d’aquest poeta, al front de la segona part de l’antologia: «Tot és capvespre i or i subterfugi», vers pertanyent a «Llum de tardor», d’Hora foscant, pàgina 21 segons totes les verosimilituds). Espriu i P. Quart, Brossa i Riba, Alpera i Salvat-Papasseit: una menció cada un. I Hölderlin: 2. Pel que fa als poetes francesos, són citats un cop solament cada: Rimbaud, Verlaine, Mallarmé, Baudelaire i UN dels possibles Éluards (pel que es veu, la influència del francés del batxillerat s’hi deixa caure. D’anglosaxons, cap poeta. La facultat de filolletres en fa tan poqueta difusió, de la poesia anglosaxona! I de l’estellesiana ni se n’han assabentat fins fa quatre dies...).
     Tot açò possiblement no aprofita per a res del món; però és com a mínim prou lúdic i tal. Ara bé: és força interessant detectar Gimferrer que cita Mallarmé i això ja és un indici aclaridor —més la plana major dels patums simbolistes amb absències d’alguns prou interessants com Laforgue, Lautreamont o Germain Nouveau o aquell Gustave Kahn— i una escandalosa incompareixença dels surrealistes, a més d’algun que altre Apollinaire, ens menaria a plantificar la següent afirmació erística (?): 1) els antologats de la primera part que diuen haver llegit Estellés, no han reflexionat l’Estellés de la llum i de la joia simbolista; 2) els poetes de la segona part que no han llegit l’Estellés quotidià proposen una nova poesia que ja fabricava l’Estellés inicial, i 3) el grup que calla i n’anomena pocs acabarà produint interessants textos artístics influenciats per Une saison en enfer, Les Chants de Maldoror, Les Illuminations i, sobretot, unes tècniques molt brossianes i gimferrereanes. Fabregat, en citar Gimferrer, sabia el que collia.
     Pel que respecta al nostre afer animalístic podríem avançar que és a través de Brossa i Gimferrer que els antologats 2a part donaren entrada als animalons. Dels objectes i selvologia (penseu que empren alguns com Jàfer moltes flors del modernisme en ús eròtic delicat i tal) no en tractem, però la via d’accès sembla la mateixa. Com una mostra senzilla i perquè ningú no diga que ací no emprem cap «mètode crític» en voga (?), ací té el lector una part del lèxic general gimferrerià pertanyent a Els miralls i la prova de l’ou subsegüent: coincidències dels carnfresquistes. Gimferrer: «blau» (mallarmeà-JRJ-alexandreà) 15. Bonet: 6; Navarro: 5 i Jàfer: 5.
     Gimferrer: «espasa»: 2; B: 4; N: 1; J: 2.
           "         «mirall»: 6; B: 9; N: 5; J: - (però «espill»: G: 1; B: 4; N: 1; J: 1).
           "         «objectes punxegosos diversos»: 4; B: 11; N: 5; J: 14.
           "         «sagnar»: 3; B: 11; N: 6; J: 4.
           "         «encendre» («flames», «foc», etc., d’origen William Blake): 2; B: 7; N: 1; J: 2.
           "         «assassinar»: 1; B: 2; N: 4; J: 10.
           "         Animalogia: «ocells»: 1; B: 2; N: 1; J: 6.
           "         «parany/xarxa»: 6; B: 2; N: 5; J: -.
     Tot aquest teatret «crític» no hi fa res de res: senzillament el complex de cultura els nostres poetes el pouen, com quasi sempre, en autors catalunyers. I és que ja va escriure Estellés una vegada: «Catalunya solar del preny!!» i, això, és una cosa molt seriosa.
     El gran llibre, però, i si ens equivocàvem no ocorre res, trobem que seria Hora foscant: animalogia, objectologia i selvologia gimferreriana que amb la de Joan Brossa podrem veure als poemaris monogràfics posteriors a l’antologia de Fabregat. Brossa també és un altre gran poeta d’influències tardanes però definitives, segons sembla.
     I bé. Arribats en aquest punt, l’autor s’ha proposat de presentar la matèria amb una certa metodologia: anar per parts, a pams i no a vares.
 

Carn fresca: Primera «puntata»

     Per si el lector no ho recorda, diuen que Robert Frost, poeta de la generació de Carl Sandburg —tots dos dels USA— va dir: «Hi ha dos tipus de realistes: aquell que guisa la seua patata amb terra i fem a fi que vertaderament es demostre el seu realisme, i hi ha aquell que l’espolsa i la hi deixa ben neta. Jo sóc d’aquests darrers.» com que Fabregat ja hi deia la seua a l’inici de Carn fresca sobre la poesia dels realistes i suara mateix Altaió Sala-Valldaura titlen aquell realisme de «gallinaci», em llave les mans i no vull insistir-hi.
     Josep Lluís Fos (1942), Domènech Canet (1944), Josep Lozano (1948) —darrer Andròmina dels Octubre 79l— obrien la paradeta amb una brutal absència quasi apocalíptica d’animalons poemàtics. Hi ha uns «versicles» interessants de Fos —que era el més llegit i rabiüt del grup—: «Al temps del Recital de la Poesia Realista / del País Valencià —sense comptar cavalls ni plorar princeses—, quan a l’Alpera / li parlàvem de vosté...» (p. 52: subratllats meus) que esdevenen tot un càntic en el temple de la nova poètica proposada pel realisme trasplantat al País Valencià, Fos no «compta cavalls» ni «plora princeses», ni falta que li’n feia: això és poesia i el guitarró realista rascava la monòdia d’un narrativisme directe, desangelat i a frec de pamflet. El cinema neorealista italià encara oferia més pàlpit poètic (aleshores).
     Entre aquests quatre poetes ofereixen aquest escarransit zoològic: «cavall» (2); «mosques» (2); «abelles» (2) i «aranya» (1). Tota una lliçó d’economia zootècnica. Aquesta minsa animalogia poemàtica funcionava al nivell de l’anterior vers o al d’aquest: «Hi havia fum, hi havia mosques, / hi havia pa. I vi.» (J. Ll. Fos, p. 53). O bé: «Si et diuen que el rusc està ple / sense abelles, / no hi vages; / ningú no deixa el rusc amb mel / sense abelles», de Jesús Huguet, p. 83. De Domènec Canet, antologat amb vuit poemes, no podem exemplificar-ne cap. Però Lozano Lerma aporta aquest interessant exemplar: «que vull trepitjar per les passeres / del subconscient, / on hi ha paranys / d’aranyes blaves» mereixedor de menció d’honor (p. 105) amb què es clou la fabregatiana denominació de «continuació del realisme».
     D’un realisme postulat per Castellet-Molas on, que se sàpia i entre els set punts de condensació poètica, no hi ha cap dogmatisme en contra de la fantasia i de la creativitat experimental, si no recordem malament. Perquè Molas-Castellet citaven Brecht, i diu aquest: «[...] es pot comprovar que l’estil realista no significa renúncia a la fantasia ni a una autèntica creació artística.» (Poesia catalana del segle XX, pgs. 198-199, més o menys). Ara bé: els realistes del País Valencià i també els catalunyers en peça sembla que això s’ho varen botar i únicament llegiren les darreres ratlles de la pàgina 199... I això no s’hi val, concos.
     Així, doncs: «realisme valencià = absència d’animalogia?». Sí, sí, ma non troppo, que deia aquell. Perquè més avant i encara que algú s’estranye, veurem una espècie de realisme autobiogràfic o alternativa semblant en més de dos poemes de Fèlix Escudero i potser també en Rodríguez Castelló que, segons sembla, poematitzen l’anècdota i la biografia amb un nivell més que acceptable. Com també a bona part d’Adveniment de l’odi de J. Pérez Montaner, que algú els farà passar per realistes però amb una animalogia funcionant a nivells poètics remarcables i d’alt standing i tot això. Allò més comprovable és que a la primera part de la fresca no solament hi ha absència d’animalogia sinó més aviat absoluta carència de poesia. I d’això se’n diu que són «altres calces». No ens hi hem d’enganyar. Raons? Ni tan solament hi trobem el consuetudinari ús de les matrius convencionals de la retòrica catalana tradicional: nil el vers computat, ni l’estrofa, ni el ritme, ni l’accent en la quarta, ni la rima, ni les mínimes elementals metàfores inevitables en tot text artístic poemàtic, ni les quotidianes al·literacions del batxillerat, ni etc., etc. Simplement: Llorente encara funcionava l’animalogia, però aquests... Anem de boutade: per no poetitzar un animaló ni poetitzaven la mula mecànica que per aquelles dades es menjava les roselles pels camps d’arròs.
 

La segona part dels frescals

     A fi que el lector no diga mai que ací no fem citacions doctes i tot això que se’n diu «aparell crític» i tal, anem allà: «Poetry is the journal of a sea animal living on land, wanting to fly the air.» (Què tal? Falta o bona? Carl Sandburg dixit). És a dir, que «la poesia és el diari d’un animal marí que viu a la terra tot desitjant volar per l’aire». (D’això en dèiem a l’inici d’aquest estudi «animal psicoalat»: repasseu el primer capítol).
     Doncs bé: d’una banda hi entraven Josep Piera (1947); Rafael Ventura-Melià (1948) i Vicent Franch (i Ferrer) (1949). I, d’altra, Josep Lluís Bonet (1951); Joan Navarro (1951) i Salvador Jàfer (1954) que, a vint anys de distància, reprenien l’animalogia exasperada d’aquell Estellés del 51 fins 1961. Com s’explicaria això?
     Cabria recordar-hi que Vicent Andrés Estellés va viure a Madrid i hi anava a la tertúlia del Café Gijón i que un dia Camilo José Cela va dir-li: «Chico, lo haces muy bien» amb veu de tenor? Les perifèries es comprenien!! D’aquí que podríem proposar que els realistes espanyols dels 50 va llegir-los posteriorment i que quan Estellés en 1957 decideix de fer poesia realista o poesia-verité i tot allò del fait divers encara no pot desempallegar-se’n del 27 ni de Rimbaud ni...
     Quan la nova colla del 74 es troba agrupada entre trencapoemes i retornadors al genèric 27 de la mà dels nuevenovíssimosss (edició 1970), el segon grup de tres druides ja no s’aturaran en reixes: se’n van a Rimbaud i, a més a més, al 27 d’Aleixandre de la maneta de Gimferrer. I al Brossa anterior al 54 que fabricava textos preciosos semblants als estellesians del 53. Joan Navarro hi fa dues al·lusions concretes dintre un poema: art nouveau i la citació del Gimferrer de La muerte en Beverly Hills (1967) —editat dins Poemas (primera edició 1969, i 2a en 1979, Visor, Madrid).
     La citació de Navarro és preciosa: una autèntica mostra del «complex de cultura» que arrossega qualsevol escriptor culte: «Los asesinos llevan / zapatos de charol. fuman rubio, sonríen. disparan» (Carn fresca, p. 189) sense puntuar i que corresponen als gimferrerians: «Los asesinos llevan zapatos de charol. Fuman rubio, sonríen. Disparan» (Poemas, p. 65), citació que ja juga amb la transformació d’un text alié dins el propi text per tal de reduir-lo a un text altre que tots dos: tècnica interessant i de ruptura dins el panorama d’aleshores. Però també cal afegir-hi: Gimferrer al bell inici d’Els miralls (1970) feia una citació del gran Brossa encara no paït: «Un joc de miralls / permet veure l’altra banda del poema» per a tornar a carregar la cultura acumulativa: «Poetry is the subject of the poem» propietat de Mr Wallace Stevens. Com el lector pot endevinar, tot açò és prou divertit i tal.
     Bonet, molt sàviament, no signava cap poètica; Navarro se n’anava pel Chien andalou a fi d’acabar d’apanyar-ho. I Jàfer el dels rutllets de tuareg encés de deserts i algunes inefables boires de S. Joan de la + ES TREIA DE LA MÀNEGA impúdicament provocador mig vers de Rimbaud: «Or moi bateau perdu...», que pel que es veu li agradava tant i tant que en féu repetició al seu estimable poemari L’esmorteïda estela de la platja (3 i 4, p. 13).
     Tot aquest interessant coup de dés casolà sembla resoldre’s en dos: Gimferrer presenta una retòrica aleixandreana, en general, en Poemas, amb molta «niña de ojos azules»; Els miralls i, sobretot, Hora foscant (1972) participen de la poemàtica general de Poemas («Primera visión de Marzo» trobem que és la dida d’Hora foscant). I anem a arriscar el nostre «prestigi crític professional» (?): la clau «accidental» de la fugida cap als francesos i al Brossa de Càntir de càntics (llibre interessant la retòrica del qual sembla prou visible en el Navarro de L’ou de la gallina fosca) podria ser Llibre de meravelles (1971). Fabregat ja se’n planyia a Gorg (difunta revista d’aquests paratges) del mal acolliment que els possibles carnfresquistes varen fer-ne. Però hi escrivia Estellés aquesta confessió críptica: «Si no recorde mal, per aquells temps llegies / —i potser te’n sabies de memòria fragments— / els poemes de Rilke. D’Aleixandre et venia / el delit de la llum —netedat o puresa, / o la impuresa que la netedat podia / redimir, i dius massa, oh, no et claves en bucs», (del poema «Les coses», p. 112). Però alguns incipients poetes del 74 anaven esmaperduts i una mica bocabadats entre la bogeria simbolista descoberta i no hi captaren el senyal. I els realistes, ni se sap si s’hi varen perdre entre bancalons de la Ribera i les fàbriques del cinturó suburbà entre la polseguera desarrollista dels 65-70.
     Fet i fet, el desitjat mestratge que recacegen en Gimferrer i el descobert Brossa l’haurien pogut trobar en bona cantonada d’Estellés. Com que, però, Estellés era ignorat per la faquen de filolletres —només sonava l’Espriu de Pell de brau al professorat que li sonava, tot s’ha de dir— i a les capelletes de l’Hotel Inglés resulta que tots es trobarien plegats davant els mateixos déus: simbolistes, Aleixandre, 27 i tal: tota la colla que Estellés havia paït vint anys enrera. Amb tot açò no pretenem restar cap importància al retrobat nou llenguatge que aporten aquests poetes, és clar. Simplement volíem mostrar que la colonització espanyola de la nostra Universitat —com la de Barcelona, i Gimferrer n’és una mostra— no rebé, tocant la cosa de la «literatura» en general i de la poesia en particular, cap mena de fre i/o orientació, com va ocórrer amb la Història, la Geografia i l’Economia durant els primers 60 i 70. Que tot s’ha de dir per aclarir-nos una mica.
     De sobte, doncs, amollava la gàbia poematitzable Josep Piera amb aquesta sèrie del seu «Rondó»: peixos, teuladí, borinot, oronella, llimacs, corbs i ocells i les imprescindibles gavines: tots amb interessants funcions eròtiques, de simbologia general i també alguns casos d’emprament com animals de paisatge extern, de què més avant parlarem.
     Rafa Ventura-Melià, a banda manipular, o més bé: manyuclar el text artístic dins l’espai mallarmeà dels coups de dés —tota una novetat, pel que es veu—, i confessar-hi: «Tinc fama de maleit i difícil, de malcriat i de diví-satànic» (tot un Rimbaud sense Verlaine visible i un eco d’aquell Terenci que s’ho muntava pel Paral·lel o les Rambles barcelonines) també es posava a to. Corbs, un Pelicà amb majúscula, porcs (amb minúscula), una increïble sangonera devorapapers, rates, anyell, i un criptoinsòlit AGNUS DEI amb un pam de llatí litúrgic. Épater le bourgeois, Rafa! (Al seu poemari Corrents de fons (Lindes, 1977), augmenten o què?).
     Vicent Franch i Ferrer mostrava: ocell, aranya, gavines, àligues i una variant lèxica de dofí: galfí. (Abans havia publicat un A la vora del riu mare on citava Maiakovsky a punta de fes).
     I vet aquí alguns exemples del gran retrobament animalògic: «Peixos suaus s’esveren / blau deixant a la pell», p. 121; «Quina amargor d’ocells que un llamp trencàs», p. 125; «Aquest degotar de llimacs pel tobogan de la finestra / com milotxes d’argent», p. 124; a càrrec de Josep Piera.
     De Ventura-Melià són: «cos que escalfa l’alé i regla la sang del Pelicà / roca poblada de corbs venjadors», p. 134; «Sagnar per tu, per tu, oh!, la / meua infame sangonera de lector!», p. 141; «Oh AGNUS DEI QUI TOLLIS PECCATA MUNDI»!, p. 142, que ens mostra un satanisme divinament elaborat.
     De Franch i Ferrer: «Aquest concert torna cada dia, / subversiu o engastat amb tu / ens mostra l’ocell diferent / poderós i cruel de l’amor», p. 149; «En altre temps / les febles veritats / farien nius d’imposats alacrans», p. 151; «esperàvem trobar a l’alta mar / un galfí / una gavina / que ens mirés fixament», p. 155.
     Aquesta encara minsa exemplificació denota certa timidesa animalògica: és la calma que precedeix el cosmotrèmol de Bonet amb 11 animals i Joan Navarro amb 25!!; i de Jàfer que n’aporta 12, sense comptar-hi les repeticions constants d’«ocells» i «lleó».
 

LA CAMBRA DEMIÚRGICA

     Abans cal fer constància, però, d’un nou element que no han detectat ni Fabregat ni Josep Iborra als seus aclaridors estudis, com tampoc no se n’han adonat Altaió/Sala-Valldaura. Aquest nou muntatge del teatret poètic el recollirem en unes inefables conclusions finals a fi que el lector no diga que ací no en fem cap, de conclusions acadèmiques i tot això que fa tan bonico en els estudis a l’ús.
     La cambra. Hem detectat amb prou ús i sovintejat emprament l’espai clos material on el poeta s’inscriu per tal de produir el poema. (Estellés amb açò de la cambra és molt més interessant perquè la seua «cambra demiúrgica» esdevé un «nínxol» força atraient, com tractem de mostrar en un nostre estudi sobre la poesia del gran poeta en la seua vessant «poesia nocturna».)
     Bé. Aquests darrers poetes (Piera ho practicarà sistemàticament a partir de Presoners d’un parèntesi, El Mall, 1978; i Pérez Montaner a partir d’Adveniment de l’odi, 3 i 4, 1976, com hem mostrat en un estudi inèdit, amb una interessant funció obsessiva de l’enclaustrament i presó política: poeta digne de tenir en compte) inicien, volem dir, l’enclaustrament de l’animalogia i del món sensorial extern al poeta i doncs al poema. La cambra res és més que aquella cambra mallarmeano-petitburgesa que s’hi incorpora a la Weltanschauung dels nous poetes. I adquireix immediatament una importància fora mida en alguns com Navarro i també Jàfer, a més a més del darrer Bonet de Reduccions i dels poemes de la revista L’Espill número 3, o els de Jaén Urban de Septimomiau i en general a la darrera producció poètica del País Valencià, com als poemes de Rodríguez Castelló de Lletres de Canvi, gener del 80; o als poemes publicats a Cairell, 2, febrer 1980, on «cambra» esdevé «pou embriac».
     Fins ara els animals simbolitzaven totes les possibilitats poètiques però el poeta normalment i/o generalment presentava un JO poètic a l’aire lliure (una mena d’open field a l’estil dels millors romàntics anglosaxons o francesos, de William Blake o del Wallace Stevens de Sunday Morning o de T. S. Eliot, com també de l’Estellés inicial o del Brossa del 54). És a partir, però, de Bonet (Gimferrer sembla que ho recull d’Aleixandre —aquell que es guaria d’una infirmitat al Guadarrama— i aquest de Mallarmé o d’aquell JRJ malaltús i delicat i eròtico-narcissià) que la cambra esdevé el món clos del poeta on, sense sortir-se’n, s’hi recriarà tota la selvologia, l’objectologia i l’animalogia planetàries. Un canvi poètic que possiblement ja féu abans el gran Riba. I G. Ferrater a «Cambra de tardor». D’aquí que val a constatar-hi tres coses: 1) al bell inici hi havia una animalogia externa i el jo poemàtic que la contempla també viu/connecta amb ella fora, immersa dintre la Naturalesa; 2) l’animalogia, com expressió dels sentiments i vivències del jo poemàtic o del poeta s’hi troba com submergit/immergit en la Naturalesa —també Fuster ho mostra al seu Escrit per al silenci (edició 3 i 4 de 1978); i: 3) la cambra màgica on el Jo fabrica la pròpia Naturalesa generadora/destructora i canviat. Fenomen força interessant.
     D’aquí que la rebullent animalogia d’aquest darrer grup de poetes és veritablement enlluernadora i sorprenent i proteica i metamorfosejable: tot és possible dins la cambra màgico-druídica del poema i del seu espai textual. La cambra s’identifica amb el món subconscient o mostrat a través de la tècnica del somni generador del text artístic. És aquí on la veu del poeta esdevé el teatral acte demiúrgic creador i destructor de l’animalogia: violenta, amorosida, emissària, còmplice, víctima i botxí. Un apocalipsi exasperant i ritual, iniciàtic de bèsties negres, roges, relliscoses, enverinades. Joan Valls ho havia presagiat. I Baudelaire, com veurem en algun lloc d’aquest treball, ja havia desfermat aquest món interior animalògic. Anem, però, per parts i un a un.
     Josep Ll. Bonet, com qui no ho fa, posa en circulació aquesta fauna poetitzada (que augmenta en els poemes publicats a Reduccions): crancs, ocells, elefant, cavalls, coloms, vibres (nou en la casa i molt car a tots tres poetes com veurem), taurons, cuc, bous, senglars, òlibes, raboses... i tots dins una cambra, però ben allunyats de la pobra gàbia realista.
     Joan Navarro, que pel que es veu anava per a zoòleg i acabà fent filosofia pura, ens ofereix aquest esbartàs: papallones, caragols, coloms, cigonyes, aranya, oronelles, gavines, libèl·lules, llops (animal benvolgut a Pérez Montaner), porc, guepard, peixos, gats, moixos, ocells, escurçó (nou en la casa i cosí de «vibra»), vespes, vibres, cavall, muriacs, òlibes, escarabat, sargantana (benvolguda a G. Ferrater en un seu poema homoeròtic, si us plau)... amb un increment documentat al seu poemari Grills esmolen ganivets... (3 i 4, 1974) i, sobretot, a L’ou de la gallina fosca (El Mall, 1975, amb reiteració minvant a Vaixell de folls (Septimomiau, València, 1979). Navarro també es tanca dintre la cambra màgica on l’alquímia, analitzada per Josep Iborra (Reduccions, núm. 5, 1978), del llenguatge crea miratges i bogeria d’inusitada al·lucinació poètica.
     Salvador Jàfer, revestit de boiregós druïda mefistofèlic dins en la seua cambra iniciàtica ens ofereix: ocell, cavall, gavines (blancor i repugnància carronyera), lleó, aranya, corsers, alacrans (nou en la plaça), esparvers, cavalls, corbs (negror insistida), uns casolans conills i un insòlit —per bé que abundós animal del terrer valencià— gripau. (Per què les gavines són animal tan poètic?, llibertat blanca, amplària d’espais sobrevolats, complex d’Ofèlia que es capbussa dins l’aigua retrotransformada a partir del complex de Narcís autogaudint-se dins l’espill aquàtic? Chi lo sà!). Jàfer també multiplicarà la nòmina zoològica a L’esmorteïda estala... (3 i 4, València, 1974) i a Lívius Diamant (El Mall, Barcelona, 1975).
     Bonet, Navarro i Jàfer empren l’animalogia poemàtica ben endins del text artístic principalment en el camp eròtic dins poemes d’una brutal i inusitada violència verbal. Al nostre parer aquesta és la nova marca del nou llenguatge detectat per Amadeu Fabregat. Aquests poetes sembla que fan ben seua la proposta que Baudelaire plantificava al lector dels seus poemes (vide: Les Fleurs du Mal, NRF, Poésie/Gallimard, París, 1972, pàgina 32: «Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat», etc., etc., llegint cap amunt.)
     Els exemples que proposem al lector són, sense emfasitzar, la vigèsima part que trobarà si llegeix la producció d’aquests tres poetes. Vet ací la minsa mostra.
     Bonet: «l’elefant brolla immens del fons de la boirina / brolla fosc de la boira i la mort el llepava», p. 166; «amor meu els ocells no em menjaran els llavis, / ni em tacaran la pell si esbatanes els ulls», p. 167; «Me’n vaig / adéu d’aquesta polsina i de les vibres / anells sota els llençols / Deserts / freds i silenci / llit marí / que sotge / taurons i esculls / De ràbia», p. 170; «¿Hi ha el pou / anguniós / on només pugui ser com un cuc / Menjador i mengívol», p. 170; «Vull cosir els forats del cavall dissecat que no puguen fugir oh estima’m!», p. 170; «No he vist encara els bous / senglars carnissers / que esquincen», p. 171; «D’aquest amor penjat dels claus i els ganxos / com els budells dels bous / i les despulles de les raboses», p. 172; «[...] deia com / l’amor / com l’odi, cavall tombat que vol que ara això só, que vol / anar-se’n», p. 173. Tots extrets de Carn fresca. De la revista Reduccions, de Vic (núm. 2, 1977) són aquests: «en el palmell de la mà la lluna, en el palmell de l’altra mà la sang de les cames és la mar, la meva muntanya gravada en un costat. Alacrà ardent. Sarvatxo», p. 25; «les navalles sobren peixos, els rebenten les ganyes, als ulls les amargues muntanyes de la lluna», p. 26; «La garriga és de vidre, arrossega cabells i ocells tebis a dalt la muntanya que jo no puc veure», p. 27; «I el temps és aquest fum, que l’àliga vogeix: cercles, verins», p. 27; «amb un estremiment a les plomes del tudó; rodolant a les sopalmes una pluja daurada», p. 27 (Aquests exemples apareixen repetits a la revista L’Espill, núm. 3, 1979; pàgina 95-96). Uns nous exemples extrets de L’Espill per tal de comprovar les noves direccions del poeta: «[...] i tot rellisca: les teves mans fent un vol de paons, la mar damunt la pollancreda; —ens sotja», p. 97; «On les pires dels nostres cors, focs antics a la riba on els coloms, ulls, becs i peus de brases, nou que encén les eixorques falgueres, pasturaven maragdes; ara cendra sota l’aigua pudent», p. 98; «El llit on jeies, d’esquena a mi. Germana meva, germana / meva. I ara dels àngels / Xer xam, zer xam / Hu! hu! / Deixeu-me! / —somicant com un gos», p. 102.
     En aquests darrers textos de Bonet publicats a la revista L’Espill trobem una embolicada xarxa, i per tant interessant, que conjumina l’esforç per aflorar el subconscient maldororià amb una complicada interrelació entre els diversos complexos d’Ofèlia i de Narcís (comuns al darrer Navarro i al Jàfer de Lívius Diamant, que fou l’iniciador del canvi de tècniques), el fantasmagòric món de l’aigua pudent / pesant de l’inoblidable E. A. Poe. Bonet ens sotja i ens sorprén amb l’anomenada poesia de les aigües, immergit en un paisatge poètic expressat mitjançant el seu excel·lent psiquisme hidratant. Força interessant aquesta producció, però amb massa gasiva publicació, aquest poeta enigmàtic. I ja se sap que a Carn fresca va introduir-hi un aparell lingüístic i experimental del poema dins l’espai mallarmeà prou mitigat, segons sembla, per una mà correctora editorial no auctorial. Sembla.
     Alguns exemples de J. Navarro: «quan el sol es pose / tu no seràs al meu costat / ni ens besarem / fent papallones sonores», p. 181; «tronarà / i / farà caragols / d’aire / —colomes violades d’una pau— / tronarà / i el cel s’omplirà / d’estranyes cigonyes», p. 182; «i gavines mortes al filferro del temps», p. 186; «sense poder dir-te que els somnis ploren / en les nits en què els llops / baixen al món dels homes», p. 188; «el guepard del temps ara pres», p. 192; (i un: «el tren s’escola pels nostres boscs» us recorda una punta surrealista de Breton?); «pel desert, espill gelat, peixos de vidre verd», p. 193; «i a les nits de boira i por / els ocells es suïciden al parabrises, llac de plomes», (=pius?), p. 193, que remeten a la por infantívola iniciàtica; «deixall de somriures, tenim les genives de sofre, vespes / de sucre, la metzina per als llops tenia nom de dona i / creus de coure al pit, l’escurçó ens menjaria els peus / [...] més enllà on / les vibres no fessin vetes de sang ni clots al cos», p. 193-194.
     De Grills esmolen... n’hem fitxat una seixantena d’exemples!, i no volem computar els que dóna L’ou de la gallina fosca: cal que el lector fruesca de la troballa en aquest joc animalístic tan lúdic i educatiu... Uns exemples: «renills de cavalls d’algeps munten per carrers», p. 21; «la ciutat és un núvol, sota les lloses bateguen òlibes d’ivori urpes / mengen rels i parlen un únic idioma, por de llebre», p. 23, on hom pot detectar la violència política en un text no realista on el món és el poema i el seu llenguatge; «trobaràs la casa plena d’algues i peixos mossegant les pedres», p. 37; «muntanyes com ocellets de por que udolaven boscos encesos», p. 43. Tot un món eròtico-violent amb una objectologia significant homoerotisme interessant, animalogia d’un món ja clos, interioritzat i suficient dins el poema: poesia com a objecte del poema, W. Stevens.
     I per tal d’abreujar: «Lli, on moren els camps, hi ha mars sense fronteres / que voldrien arrapar la teva pell, cranc de vori», p. 11; «[...] I / em dol no haver eixamplat ton cos per treure-li els ocells / quan la lluna és una màscara immensa que s’esbalça / lentament, com una au enfurida pels vidres de la llum», p. 11, lleu mostra extreta de L’ou de la gallina fosca.
     Els darrers textos de Joan Navarro pertanyen a Vaixell de folls (Septimomiau, 1979) on el llenguatge poètic acurat i selecte canvià l’estructura de matriu verslliurista pel text poètic però no l’animalogia. Exemples: «La ciutat dorm i les àguiles ponen ous a les palmeres devora riu», p. 2; «Jo vaig matar l’euga i el seu genet!», p. 3; «Ens ha donat uns mots inhàbils: ens han llançat al cor del bosc, on viu un cavaller abillat de cristalls que agombola un drac d’aram i una lluna», p. 4; «Deixe els guants. Burxe el calaix. Em moc al ras. Qui ha esbardellat la pantera de les aigües?», p. 5, amb alguna ressonància del llenguatge de Joan Brossa; «Giravolte en firal de llop i llence penjarolles de lluna», p. 6. I aquest no prou enigmàtic: «Si enlairem corbella estavellarem la granota de la plaça!», p. 7; «Jo só un peix mut que surt del fosc de la mar, mirall assassinat davant l’ou sagnant de l’alba, cavall escapçat al vent», p. 8.
     Vaixell de folls és un text interessantíssim: el llenguatge se sap made in Navarro que reprén temes propis però amb una assossegada sintagmàtica que marca inicials provatures de Bonet suara comentades, i del darrer Gaspar Jaén Urban. És l’evolució que s’esperava i que inicià S. Jàfer, com veurem. Un camí que ací anomenem maldororià però que pot remetre a l’anterior provatura del gran parot: Rimbaud i les seues Illuminations. És un camí cap al poema-bloc (poesia en prosa, en diuen els entesos) difícil i elitista, depurat i que el lector del País Valencià poc avesat a aquestes sorpreses ha arrufat el nas. Però això és el problema del lector. Un gran interés i força personalitat poètica.
 

El bateau allunyat cap al diamant de la vesprada i/o Jàfer

     Com tot dos anteriors ofereix un erotisme al·lucinant (normalment homoerotisme amb selvologia fàl·lica d’encuny modernista-simbolista). I una violència poemàtica connotadora d’aquella que es deriva de l’opressió político-social-cultural que ha emmudit una infantesa perduda on no hi hagué cap jardí simbolista. (Gimferrer té un poema on a la fi del llarg corredor hi ha un preciós jardí, ignorem si amb una llimera com hi havia al de la Monse Roig). Manta vegada els ocells jaferians, com anem veient, esdevenen morts amb una inusitada violència de film policíac, de cinema negre. Uns exemples extrets de l’antologia fabregatiana: «Al preludi del cant / hi havia l’ocell blanc, / més blanc, rosa», p. 201; «¿Però qui havia pogut estimbar la llum / per a aquest infant: ocell de la ploma intacta: / ànima?», p. 201; «el meu camí / no el trepitgen coloms / les hores tan escanyades no gosen alçar el vol», p. 202. (És curiós veure que Bonet, Navarro i Jàfer signifiquen amb animals el temps: el temps vola, és a dir, un temps viu, no pansit com aquell dalinià); «i les gavines són mortes / a cops», p. 202; «que es fonguin la tenebra / i el falcó, / i el gripau de la pell blava / i el rellotge de cartró; / i la lluna d’argila / es faci lleó», p. 202-203, que recorda una mutació de rondalla infantívola ja perduda; «Hi ha ocells que ploren complantes a la por / i un lliri infanta estels color bes o marbre», p. 206 (vistós exemplar de la primera experiència sexual.)
     De L’esmorteïda... (sobre unes 60 mostres!): «Bé ho saps tu, caragol que m’habites / errant i solitari tot el dia, / engonal amunt, engonal avall», p. 19; «Infants de la nit omplen el camí / d’ocells esbatanats de cendra», p. 20; «Els oriols que porte / dins mi volen saltar al blau i beure ambre», p. 41; «L’encens als llavis duu més foc, / enceta calzes envibrats», p. 43, que recorda el llenguatge eròtic de Voltaire; «Cull-me rosella, cull-me coloma blanca, pren-me ruixim de nacre isolat», p. 49; «Vaixell perdut, ebri de vent, pastor de lleons», p. 55, tan rimbaldià.
     De Lívius Diamant: «Tensa la fletxa i el metall, prem la nuesa i amb corall mata la daina», p. 15; «[...] car de la fosca endins es creà el regne / on habitarà el cigne i la peresa», p. 29; «Mentre ella es decantava cap al dolor més lleig, com una daina ferida, com si esperés l’acompliment de la venjança o el triomf de la llum enllà de les esferes, el reialme del seu dolor», p. 37; «Oh Livius, fes aterrar els núvols un bon matí, i que mai més no se’n puguin aixecar (aquest espetec de caixes em trepana el pensament; fa dies que me’l trobo quallat i no serveix per a res, vibra meva, per a res)»; p. 41; «(Que no hi ha cap dolor que pugui ser més feble!) Així l’esquer, la carnassa dels ocells», p. 43; «A mi dau-me un cavall / amb una alta crinera, / per poder cavalcar fins arribar al desert / i allí morir i plantar bandera», p. 61; «És la mort, terra meva, és l’amor del teu príncep, el pastor de gaseles», p. 63.
     Bé: trobem que és una vergonya que aquest darrer llibre no haja estat rebut com li pertocava: com un llibre de trencament i iniciador de nous camins dins la poesia catalana al País Valencià. A Lívius Diamant (El Mall, 1975) el llenguatge poètic perd aquella violència jaferiana inicial, s’hi assuaveix i esdevé el poema una investigació lingüística mai no vista per aquesta cantonada dels famosos Països Catalans. I ací la clientela sense assabentar-se’n, home. El llibre ofereix un continu tour de force a la imaginació lectora i productiva de significació. Rimes internes, al·literacions, accents en la quarta, recaceig de lèxic depurat, vers computat i poema-bloc. Deuria d’haver-se constituït en una provatura de nous camins i de fet ho fou si parem esment en els darrers textos coneguts i suara comentats de Bonet, Navarro, G. Jaén Urban i que en vista de l’èxit, possiblement aturà la publicació dels d’aquests darrers poetes. I segons sembla arrabassà les ganes de continuar produint que atenallen Jàfer. Josep Iborra ja va criticar-ho a Reduccions. Ací insistim: per què Lívius Diamant ha estat un llibre poc llegit? Això ocorre massa sovint amb alguns dels nostres bons poetes. De res.